"És com quan tens un orgasme petitó i penses que ja hi has arribat. Fins que et follen pel cul. Això sí que ho és!". El transvestisme va portar la Felipa a culminar l’èxtasi, a arribar a la felicitat completa. Amb aquesta analogia explica, rient a través dels llavis empurpurinats de vermell, com va descobrir que no és que fos infeliç, sinó que s’estava perdent una vida millor. "Ets hetero o heterror? Definitivament no vull ser res que tingui la paraula terror. Potser encara he de descobrir una altra felicitat en el profund". 

"Som al barri Chino". Aquí la Felipa se sent segura. Hi ha gent “estranya” com ella  i, tot i que de vegades la segueixen fins al portal del seu pis al carrer Aurora, el Raval és la seva micro bombolla de confiança. Quan li pregunto si és drag queen o travesti,  em diu que de Gran Via "pabajo" hi ha les travestis, i de Gran Via "parriba", les drag. La distinció no deixa de ser de classe social. Als clubs de l’Eixample veurem vestits i  perruques i maquillatge espectacular. Al Raval, el transvestisme és de barri, més precari i portat al dia a dia. Fins i tot diria més combatiu. 

Abans que arribés la glamurització que porta el drag, la paraula travesti era (i encara és  per depèn de qui) un insult. Venia dels suburbis, del mon de la nit, de quan la coca era legal i de quan la vida de bars era l’única escapatòria de la jornada laboral. Els vicis van  envoltar en el seu moment la transsexualitat i la dissidència fora del binarisme de  gènere. Però, per damunt de tot, el secretisme va tancar a les travestis en un món paral·lel, on semblava que només s’hi podia entrar a partir de mitjanit.

Ja fa 6 anys que la Felipa va arribar a Espanya des de Xile. El transvestisme la va ajudar a descobrir qui era.

Tot plegat va canviar als anys 2000 amb la figura de RuPaul. El seu programa, Drag Race, es va fer mundialment famós i va portar el transvestisme al debat públic. L’estigma  dels 80 va començar a desaparèixer per donar pas a la normalització. Però no es va  escapar de la visió americana de competitivitat i perfecció. Com a fervent espectadora  que en soc, és cert que es ven una estètica molt marcada. Generalment son homes gais que han d’aconseguir ser espectaculars; han de ser una drag queen que compleixi tots  els requisits. Tot i que mica en mica hi apareixen més persones no binàries i dones  trans, la Felipa em comenta que hi ha una invisibilització de la dissidència del drag. 

"A Rupaul la vull, però no tan a prop", comenta tot rient. La Felipa no ha hagut de  separar la seva vida personal de l’artística. El seu procés de sortir de l’armari va anar  lligat amb el descobriment de la identitat de gènere. Va ser aquí que va trobar la Translocura, el seu personatge als escenaris. Aquest li dona llibertat, li permet  experimentar. El més important del drag és cercar el propi estil personal, sortir de les  pautes i les normes. Per ella, la televisió fa un cert pinkwashing del transvestisme  que pot ser contraproduent per la creativitat.  

Drag Queens al Carrer Balmes 

Vaig creure imprescindible visitar un dels clubs més coneguts del Gaixample: el Believe. Travessant la Gran Via, ja es comença a albirar el fúcsia incandescent i la bandera  multicolor que es planta a la façana del local. Bad Romance de Lady Gaga ens dona la benvinguda mentre travessem el passadís que és el local. L’ambient, els focus roses, la  bola de discoteca que penja del sostre i les parets brillants deixen entreveure el glamur i l’estètica drag inspirada en les celebrities. 

Mentre observem les actuacions de la Super Bowl a la pantalla del fons del Believe, demanem qui actua aquesta nit. Son la Venus Plastik, la Victoria Banks i la Jenny  Divinne. Quan entren per la porta, tot el públic gira el cap. La Venus és alta, rossa, els  seus ulls felins es claven en nosaltres. Hem d’aixecar la vista des d’on som: uns sofàs  negres de pell que ens absorbeixen entre els coixins. La Victoria porta una perruca  violeta i un vestit negre cenyit. Passa de llarg i se’n va directe al camerino. Més que un  camerino, és un magatzem petit, una sala, on tenen les maletes obertes a terra i  penjadors per canviar-se de roba. La Jenny, de moment, passa desapercebuda.

La Felipa fent-se el seu maquillatge habitual per una sessió de fotos pel Dia de la Visibilitat Trans.

Comença el show. El local s’omple del turista reglamentari: avui son noruecs que  prioritzen la festa a l’espectacle. Sonen cançons famoses, de Rihanna, Nicki Minaj, de ràdio. Elles ballen, fan lipsync de les melodies i aprofiten la cirereta del pastís de Believe:  una barra de striptease al bell mig del passadís. L’escenari del fons s’utilitza poc, la  gràcia és connectar amb la gent. Venus Plastik destaca pel seu humor ofensiu i per la mofa, sobretot dels turistes que creuen el local per anar al lavabo i tallen l’espectacle  (no he vist mai ningú aixecar-se tantes vegades). En un moment donat, s’acosta a un  noi del públic per saber d’on és. “Rússia”, diu ell. "Uy, mucha homofobia hay ahí. Please  don’t kill me daddy, don’t kill me!". 

L’última actuació que veiem és la de Jenny Divinne. Vestida d’animadora americana,  amb unes botes que llueixen talons de deu centímetres com a mínim i amb Madonna de  fons, ens dona un striptease de dalt a baix. Puja i baixa de la barra, agafant-se només  amb les cames, i tot el club queda impressionat. La cabellera vermella queda penjant a  l’aire, i els turistes fan fotos i vídeos als seus pits, que s’aguanten contradient les normes de la gravetat. 

Finalment, el show s’acaba, però no la nit. Concloem que han estat dues hores de rialles i ovacions. El club ens deixa un regust dolç a la boca, amb ganes de tornar-hi cada  setmana i passar més temps amb les reines, qui avui s’han vist ocupades apartant alguns curiosos que feien massa preguntes. Reflexionant després sobre el que deia la  Felipa, la cultura pop i el glamur hollywoodià son innegables als ulls. Sortint ja del local  i apartant a la gent que fa la cigarreta a fora, em pregunto si una travesti del raval tindria  lloc aquí, entre les Madonnas i les Katy Perrys.  

Els enemics del drag, la transsexualitat i tot allò que estigui fora de la norma  heteropatriarcal 

No és fins que Translocura i la seva família travesti, Pluma, van tenir accés a actuar al Believe, que es va adonar de la rivalitat present dins del mon dels escenaris. Al veure’s  rebutjada per les artistes fixes del club de l’Eixample, va trobar al descobert la divisió de classes dins del col·lectiu. "Hem de fixar-nos en el puto tio cis blanc de dretes, que és a dalt cagant-nos amb horaris laborals que no podem complir i sous de merda". Les disputes entre el poble, entre els mateixos discriminats, acaben duent-nos a un cercle viciós que divideix. En aquest cas, a les travestis i les drag queens, en dues zones de Barcelona. 

Mentre la Felipa m’explica quines actuacions fa als clubs del barri, em fixo en la brusa curta sense mànigues i la banda que li creua el pit. Seguint la tipografia d’una marca de  sabates, la paraula ‘Raval’ està estampada a les dues peces de roba. Porta unes mitges  de reixeta amb alguns forats i unes botes de xarol ja envellit i pelat que li arriben fins als  genolls. Els rínxols bordeus li rellisquen per l’esquena i, sobre la perruca, reposen unes  ulleres de sol de vidres violetes.

Treballar sent travesti és complicat. Tot i la feina d'infermera, la Felipa espera poder guanyar-se la vida als escenaris. El seu somni és viure de la música.

Parlem de com donar a conèixer a la societat el mon del transvestisme. És complicat  explicar la dissidència en entorns tradicionals, que observen per sobre de l’espatlla amb  desconeixement. Imaginar-la en una reunió de pares conservadors parlant de la  seva identitat de gènere em resulta una escena si més no còmica. Per ella, però, son aquests debats que estan fora de les zones de confort els més enriquidors. "Allà jo rebo un atac". Però no té por: necessita que aquestes converses es produeixin. No hi ha avanç si no parlem amb persones que hagin tingut experiències diferents a la nostra. 

La Felipa té clar que el transvestisme és per a tothom. "Hauria de ser obligatori que tots els tios cisgènere ho provessin un cop a la vida. Com la mili!". La idea neix com una introducció al feminisme. Segurament tindria més efecte del que ens pensem. Riem  pensant en la situació utòpica. El seu somriure però, no oblida les nits tornant a casa,  les pors, les inseguretats i els crits d’homes en carrers foscos. 

La vida laboral en un mon cisgènere 

I de què treballa una travesti si els espectacles no arriben a pagar el lloguer? La gent els demana pastilles a les raves. Els homes, terroritzats de ser gais, favors sexuals. La societat els demana una hipersexualització, una jornada completa que no surti de les drogues o del treball sexual. Tenir una feina digna implica, també, una bretxa salarial. S’entra dins de l’etiqueta de persona trans i, per tant, de dona. Tot i no poder tenir fills,  s’aplica aquesta categoria: "Sols els homes poden guanyar més".

Metzineres és una cooperativa, un lloc de refugi per a dones i persones no binàries que han patit violències de diferents tipus. La Felipa hi treballa d’infermera d’acompanyament al consum, en l’apartat de reducció de danys. Això no implica administrar drogues perquè és il·legal, però sÍ ajudar a canalitzar una vena per evitar danys a la pell, per exemple.

Li comento que deu ser una feina dura: l’ambient, les històries... "La droga també ho és, respon". És un lloc segur, on no hi ha preguntes sobre el gènere, el treball sexual o les drogues. Empatitza amb aquelles persones vulnerables. Sap que si mai es trobés en la mateixa situació i, hagués de fer sexe per supervivència, li agradaria poder-se drogar en un lloc amb una infermera travesti que l’acompanyés.

La Felipa amb companyes i usuàries de Metzineres, la cooperativa on treballa, durant les jornades del 8M.

El factor econòmic també és clau: aquestes persones s’han d’administrar en vena les substàncies, encara que normalment s’esnifin, per poder aprofitar-ne l’efecte durant més temps. I això implica més riscos.

Tot i aquesta feina oficial, la Felipa espera que el seu nou vinil Declaracion de privilegios,  la porti a pujar als escenaris. La música és la seva connexió amb el nen trans que era, amb el somni de cantar. L’entrada a aquest mon és difícil, i només ho aconsegueixen  les artistes amb sort, contactes o diners. A principis d’abril actua a la sala Apolo, on espera començar el seu viatge amb cançons polítiques, però no necessàriament  reivindicatives. Vol portar al mon la seva experiència.  

Viure seguint el cor 

El transvestime es considera polític en si mateix. En contra del sistema patriarcal, del binarisme de gènere, porta dins una reivindicació. Les travestis però, tot i que la seva existència hagi de ser política per sobreviure, no son activistes. Viuen com han de viure, com son, superant els estigmes i els insults. Aprofiten l’humor i la sororitat per enfrontar-se a un món que no les coneix prou encara i que les encasella, obligades a triar sempre entre  dues opcions.  

Al Believe, la Venus Plastik se’n reia de Rússia, que la volia matar. Ha estat aquest tipus  de comèdia, de fer veure allò absurd i d’aguantar-se les unes a les altres el que ha fet que tirin endavant. Era i encara és una crida constant a la vida, a recordar qui no va tenir  tanta sort i a lluitar per tenir un espai digne en societat.

Moltes s’han vist privades o  excloses de la seva família. I per això van néixer les famílies drag i, encara ara, es mantenen aquestes tipus de xarxes dins del col·lectiu. Tot i que ens endinsem en un moment de capitalització del moviment queer, la Felipa afegeix que la festa i la celebració son necessàries, però sense perdre la lluita de vista: cal una llei trans que s’allunyi del binarisme de gènere i inclogui el ventall real d’identitats que hi ha dins la societat. 

Abans de marxar de casa, li pregunto sobre el tatuatge de les mans. Li va fer  una amiga que la va introduir a un segell musical. A cada artell de la mà s’hi pot llegir  una lletra negra en majúscules. Quan ajunta els punys, es llegeix ben gran ‘TRAVESTI’.  "Al curro, amb la mascareta i la veu fina, em preguntaven si era tio o tia. Aleshores els ensenyava això".