El 6 de desembre de 1979 el paisatge de les Franqueses del Vallès, envoltat en una espessa boira, va patir un accident ferroviari que va deixar una profunda empremta a la història d'aquest municipi del Vallès Oriental. "Tot estava adornat amb una boira impressionant: no es veia res", recorda José Luís Martínez, cap de l'operatiu de rescat de Bombers durant el dia del succés. Enmig d'aquests núvols cegadors, dos trens de passatgers van xocar en un impacte devastador, causant 22 morts i més de 50 ferits.

Eren, més o menys, les vuit del matí. Un tren que pujava de Barcelona es va trobar de cop amb un altre que baixava des de l'estació de Vic, ja que l'R3 era i continua sent una via de sentit únic. Ràpidament, els treballadors de les fàbriques de l'entorn de la via van escoltar l'impacte i van acudir a la zona del sinistre. La grisor humida i densa que cobria el lloc els va impedir veure amb claredat el que tenien davant dels seus ulls, encara que van intuir que havia estat una tragèdia. No van esperar i van trucar els serveis d'emergència.

El tren fantasma

Per a la sorpresa dels primers que es van acostar a la zona, només un dels trens portava passatgers. L'altre, estranyament, anava buit, no només de passatgers, sinó també de maquinista. Va ser batejat com “el tren fantasma”. “Quan vam arribar allà, vam veure un espectacle important. No enteníem res. No podia ser que en un tren hi hagués molts ferits i morts, però l'altre tren estigués buit”, explica Martínez.

L'accident es va produir per una fallada d'uns frens, però els frens no van provocar l'accident. Almenys així opinen alguns, com l'excap de l'operatiu, que detalla la raó per la qual el tren anava buit. "A les 6.30 del matí, quan sortia el tren de Vic per l'R3, el conductor va notar una fallada en els frens, per la qual cosa va fer baixar a la gent. El tren va seguir lentament fins a Figaró, on el conductor el va deixar aparcat per a buscar al cap de l'estació i comunicar-li que els frens del tren fallaven. Quan va acabar de fer-ho va voler tornar al tren. Per a la seva sorpresa, aquest ja no hi era". El tren, sense frens, s'havia escapat per acabar col·lidint, quilòmetres després, amb el que pujava de Barcelona.

El sinistre

Va ser aquest tren que pujava des de Barcelona el que anava carregat de passatgers. Un d'ells, Quim Moreno, supervivent del sinistre, recorda que es trobava d'excursió amb els seus companys de classe: “Tenia 16 anys. Vam agafar el tren a Plaça Catalunya. Al passar per l'estació de Granollers, el tren va perdre força ja que van tallar el corrent elèctric en saber que baixava l'altre tren embalat. Llavors va arribar el cop”.

Moreno, que anava assegut al costat de dos companys, recorda que en aquell moment li van passar 1.000 imatges pel cap: “La meva primera reacció va ser pensar que m'havia mort”, alhora que recorda “el brutal silenci i la foscor” després de l'impacte. Un silenci que, diu, va durar uns pocs segons i que es va veure interromput pels crits dels ferits. Per a ell, el més dur va ser veure els seients buits a classe en tornar de les festes de Nadal: “Psicològicament, això se't queda per a tota la vida. No evito anar amb tren, però amb qualsevol moviment estic en alerta”.

“Tenia 14 anys quan va passar. Era al pati i només recordo dues coses: la freda boira i les sirenes que ens van indicar que alguna cosa acabava de passar”. Així ho relata Francesc Colomé, actual alcalde del municipi. Aquestes sirenes eren dels camions de bombers que arribaven, relata Martínez, de diferents localitats catalanes com Terrassa, Badalona, Sabadell, Vic, Martorell i, també, des de Barcelona. Davant la magnitud del succés, multitud de persones es van bolcar en el rescat de les víctimes. El cap de l'operatiu de Bombers va prendre una decisió que poca gent va entendre: “Vaig aconseguir que no entrés ningú més, perquè ens anava a col·lapsar: només necessitàvem bombers amb eines, no més camions”.

Durant l'operació, la Creu Roja va injectar morfina a les víctimes per alleujar el seu dolor. Moreno rememora el seu rescat: “Quan van arribar els bombers van començar a treure'ns d'aquí, però nosaltres vam ser els últims a sortir”. D'altra banda, Martínez, amb dolor, assenyala que “molts van morir enfront de nosaltres, mentre estàvem treballant. Professionalment, sabent que hi havia molts menors i nens, es porta bastant malament. Jo era molt jove llavors, vaig pensar que em sobrepassava”.

Una ferida que encara perdura

43 anys després, la línia R3 continua sent de via única. Els protagonistes de la tragèdia porten 43 reclamant la seva bifurcació. "Avui dia ens estan prometent moltes coses. Sembla que podem començar a veure la llum al final del túnel. Es farà el desdoblament de la via des de Parets fins a la Garriga i ens han dit que al juliol començaran la remodelació de l'estació de les Franqueses i milloraran algunes infraestructures", assegura l'alcalde de la localitat. Per part seva, José Luis avisa que "és un terreny molt complicat per a fer dues vies, per això durant tants anys s'està llastrant la decisió".

Montse, l'actual cap de premsa de l'Ajuntament de les Franqueses, va ser l'encarregada d'organitzar un acte de commemoració en el 40 aniversari de l'accident. Assevera que aquest esdeveniment va tenir un doble objectiu: "reivindicar el desdoblament de la via del tren i valorar el que va passar". Segons assegura l'alcalde, "va ser un clar cas de memòria històrica". "Va ser el primer acte institucional després de 40 anys d'oblit i silenci".

Tal com recorden els protagonistes, davant catàstrofes de tal magnitud ha de prevaler el respecte a les víctimes i, per tant, és de vital importància fer els canvis necessaris perquè no torni a succeir. Encara que sembla que després d'anys de protestes l'Estat per fi millorarà les infraestructures, la col·lisió d'aquell dia va deixar una cicatriu inesborrable en la memòria col·lectiva de la regió, recordant la fragilitat de la via i la importància de la solidaritat en temps de crisi.