El Vaticà representa una paradoxa difícil de mesurar. El país més petit del món que dona aixopluc a monumentals palaus i esglésies, la seva projecció va més enllà de l’aspecte material: té una projecció global que pot modelar el marc moral de cada època. Amb la mort de Francesc, el tron de la basílica de Sant Pere ha quedat orfe. Aquest és un tron especial, ja que no només l’han ocupat romans i italians, sinó que la seva dimensió planetària ha provocat que sirians, britànics, alemanys i també valencians hagin vestit la triple corona.

El Vaticà, a la vegada que símbol de puresa, rectitud i la més estricta de les moralitats cristianes, ha estat capaç d’impulsar alguns papes que més aviat encarnaven el vici, la luxúria, la corrupció i la guerra.

Aquest 7 de maig, 134 cardenals del Col·legi Cardenalici iniciaran el conclave per escollir el nou pontífex. Si bé el conclave no serà diferent pel que fa a la forma, sí ho serà pel fons. El llegat de Francesc ha redefinit el Vaticà: un papa que va trencar amb l’opacitat tradicional de l’església, va recobrar suport popular i polític del món laic, i va ser crític amb l'ordre global.

La seva posició propalestina en el genocidi de Gaza o la condemna de la política migratòria de la Unió Europea —“no es pot tolerar que el mar Mediterrani es converteixi en un gran cementiri", va dir— són elements de la disjuntiva entre continuar la línia progresista de Bergoglio o revertir-la cap a un Vaticà aliat amb l’onada neoconservadora.

Entre els papables hi ha el cardenal Juan José Omella, arquebisbe de Barcelona, i prèviament bisbe auxiliar de Saragossa, de Barbastre-Monçó, i de Logronyo-La Calzada. Nomenat per Francesc com a cardenal i membre del seu consell assessor, se’l considera un dels més propers. Natural de Queretes, població de la Franja, és catalanoparlant. Després de liderar diversos bisbats aragonesos, va arribar a Barcelona el 2015 i entre el 2020 i el 2024 presidir la Conferència Episcopal Espanyola.

“Ni progre ni retrògrad, només fidel a l’Evangeli”, va declarar recentment, sobre com ha de ser el pròxim Papa, evitant pronunciar-se sobre el seu paper al conclave: “Mai m’he vist com a Papa. Ho deixem en mans de l’Esperit Sant”.

De convertir-se en Pontífex, Omella no seria el primer catalanoparlant en ser-ho. Dos valencians van ser sobirans de Roma entre els segles XV i XVI. Ambdós venien de Xàtiva, i ambdós eren de la mateixa família: els Borja. Allunyats de l’esperit humil i conciliador del papat actual, els Borja van regnar entre conspiracions, excessos i batalles pel poder.

De Xàtiva a Roma

“Els Borja són un llinatge originari del poble homònim de Borja, a l’Aragó, però que s’instal·len a Xàtiva, al Regne de València, i són petita noblesa de l’època”, explica al Diari de Barcelona Daniel Aznar, professor d’Història Moderna a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La llegenda d’aquesta família la inicia Alfons de Borja, qui, com a jurista, es guanya l’atenció i la confiança del rei Alfons el Magnànim. S’encarregarà de mediar en el Cisma d’Occident entre l’antipapa establert a Peníscola i el de Roma, que s’acaba imposant, i per l’èxit en la negociació se’l premia com a bisbe de València el 1429. Tres anys després, la vida dels Borja i de la Corona d’Aragó canvia radicalment.

“Alfons V conquereix el Regne de Nàpols, que era la barrera expansiva de la Corona i representa el seu darrer gran moment d'ampliació sobre el regne més important econòmicament, demogràficament, i culturalment de tota Itàlia. El Magnànim trasllada la cort d'Aragó a Nàpols, i crida a Alfons de Borja perquè formi part de la nova administració”, explica Aznar. Consolidat com a canceller al Consell Reial a Nàpols —màxim òrgan de govern—, i encarregat de l’educació del successor Ferran de Trastàmara, el 1444 és nomenat cardenal a Roma i el 1455 es converteix en Papa com a Calixt III. 

Un Papa “català”

Aquest ascens fulgurant va lligat al mapa geopolític del segle XV: amb la conquesta de Nàpols, la Corona d’Aragó s’havia convertit en una de les grans potències del Mediterrani, i la proximitat amb Roma convertia Alfons el Magnànim en un monarca influent en els assumptes vaticans. “No era habitual que cardenals que no eren italians fossin elegits pontífex. Si bé era valencià, a Roma es referien a ell i la seva nova cort despectivament com a ‘catalans’", afirma Aznar.

Certament, la llengua franca tant de Calixt III com d’Alexandre VI —qui apareixerà properament— era el català. Això està demostrat amb tota la col·lecció epistolar dels Borja, i tot i que en l’esfera pública romana usen l’italià, entre ells sempre mantindran el català. De fet, la presència de catalans a Sicília, Nàpols i Roma serà molt significativa, i això generarà tensions amb la noblesa italiana”, explica el professor Aznar.

Entre l’elit romana, acostumada a repartir-se el poder dels Estats Pontificis, es veia amb desconfiança la possible influència que la Corona d’Aragó podria efectuar així com l’arribada massiva de “catalans” que omplien l’administració pontifícia: “El nepotisme era una forma de protegir-se per controlar una monarquia electiva que canviava constantment la seva cúpula. Calixt III repartirà beneficis, càrrecs i dignitats entre els seus. Al seu nebot Pere Lluís de Borja l’anomena capità general de Roma; i a Roderic de Borja, cardenal”, comenta l’expert de la UAB. 

Calixt III mor el 1458, havent fracassat en el seu gran objectiu: organitzar una croada per reconquerir Constantinoble, recentment presa pels otomans. Les grans famílies romanes van veure el moment oportú per venjar-se dels catalans: “És la primera gran tragèdia de la família Borja, que haurà de fugir de la ciutat. Pere Lluís és assassinat, però Roderic troba la protecció d'altres cardenals i contribuirà a l'elecció del següent papa, Pius II.

El nou papa protegirà els Borja perquè Calixt III l'havia anomenat cardenal, i nomena Roderic vicecanceller dels Estats Pontificis, que era el segon càrrec de l’estat. En ser un títol vitalici, Roderic serà el lloctinent de quatre papes i estarà en primera línia”.

El celibat no era una pràctica que encaixés amb el cardenal nascut a Xàtiva, i va tenir almenys set fills amb patrícies romanes. Roderic utilitzarà la diplomàcia matrimonial i la compra de títols nobiliaris per fer que la família Borja prosperi tant a la península ibèrica com a Itàlia. Les estretes relacions amb la Corona d’Aragó faran que el seu fill gran, Pere Lluís, es casi amb una cosina del rei Ferran II i obtingui el Ducat de Gandia. “Aquest és un títol molt important, perquè en aquella època tots els ducs eren cosins del rei”, explica el professor d’història moderna.

Els “catalans” tornen amb més força 

“L'any 1492 és el gran any de la monarquia hispànica: conquereixen Granada, descobreixen Amèrica, i s’escull un papa originari de la Corona, ja que Roderic de Borja esdevé Alexandre VI. És una època molt intensa a causa de l’inici de les Guerres Italianes, que són el primer gran conflicte de l'època moderna i suposen més de 50 anys de conflicte entre potències europees: França, Espanya, el Sacre Imperi, els otomans, i els diversos estats d’Itàlia. Alexandre VI serà un personatge hiperactiu i protagonista d’aquestes guerres”, detalla Aznar.

En aquest context, Alexandre VI durà el nepotisme a la màxima expressió, i convertirà la Santa Seu en l'instrument amb el qual ampliar el poder polític i territorial del clan Borja, i l’animadversió de l’elit romana serà total. ”A un dels seus fills, Joan de Borja, que era el Capità General dels exèrcits Pontificis, el troben degollat al Tíber.

En aquest moment apareix el famós Cèsar de Borja, el que Maquiavel considera un model de príncep virtuós”, descriu l’expert en història moderna. Cèsar era llavors arquebisbe de València i cardenal, i hi renuncia per convertir-se en nou Capità General. Des d’aquest càrrec, impulsarà una ambiciosa política expansionista tractant de convertir la Roma papal en una potència més de l’ambient bèl·lic a Europa.

“Cèsar tractarà d’imposar militarment l'autoritat pontificia més enllà dels seus límits territorials, com qualsevol altre gran conqueridor. Tenia l’estratègia de crear un ducat autònom a l'interior dels Estats Pontificis, el ducat de Romanya, que actuaria com a vassall però que havia de ser hereditari per a Cèsar de Borja i la seva descendència. Romanya era més de la meitat del territori dels Estats Pontificis, amb lo qual era un pla molt ambiciós i perillós. Aquesta pràctica la van iniciar els Borja però la van continuar molts papes del Renaixement”, narra l’historiador.

D’altra banda, els vincles entre Roma i la nova monarquia hispànica assoliran els nivells més alts mai vistos. És Alexandre VI qui atorga el títol de "Reis Catòlics" a Ferran i Isabel, i a més serà ell qui els doni la legitimitat papal per ser sobirans de les terres que conquereixin a Amèrica a canvi d'ocupar-se de l'evangelització. 

Un altre gran personatge va ser Lucrècia de Borja, a qui Alexandre VI va casar tres vegades amb diferents membres de la noblesa italiana en equilibris diplomàtics entre els estats veïns. Lucrècia ha estat víctima d’una llarga literatura que l’acusa de pecaminosa, especialment per una suposada relació incestuosa amb el seu germà Cèsar. Segurament, un relat fruit de la llegenda negra que va impregnar els Estats Pontificis pel sanguinari pas dels Borja.

“El 1603 Alexandre VI i Cèsar acudeixen a un sopar a la vila d'un cardenal. El dia següent cauen malalts, i el papa es mor sota la sospita de si havia estat enverinat. Curiosament, el mateix any van morint diversos membres de la família a Itàlia. Però els Borja continuaran sent un clan important tant a la noblesa italiana com a l’espanyola, en la que el beatificat Sant Francesc de Borja salva la reputació de la família”, relata el docent de la UAB.

Tot i que aquesta vegada la persecució als Borja és menys violenta, Cèsar de Borja no corre una gran sort. En un primer moment, manté sota control la transició als Estats Pontificis en tenir el poder militar de Roma. De fet, aconsegueix que s'esculli un papa amic de la familia, però mor ràpidament. El següent pontífex és Giuliano della Rovere, precisament de la familia més enemistada amb els Borja i els “catalani”. Aquest entrega Cèsar a Ferran el Catòlic, que el porta a Espanya i el fa presoner, i després fugirà al regne de Navarra i allà morirà lluitant”, explica Aznar.

Tornaran els catalans?

Aquest dimecres se celebra la primera sessió del tan comentat com impenetrable conclave, en el que no s’espera que cap dels candidats aconsegueixi els 89 vots necessaris per regir una etapa que serà crucial per definir el paper que la Santa Seu vol jugar al món. En aquest context sorgeix el dubte si podria tornar a haver-hi un català com a líder de la Santa Seu. “Em sembla impossible que surti escollit Omella perquè és una persona molt gran”, assenyala el professor de la UAB. 

El món —principalment l’occident en crisi— estarà expectant per saber si el nou monarca els acompanyarà o no en la cerca de nous referents morals per aquesta etapa històrica. Segons l’historiador Aznar, “el que és important en la política del Vaticà, és trobar una figura més enllà de les lluites de partits, una persona que sigui capaç d'encarnar un moment i liderar l'Església en un context determinat. El pròxim papa que tindrem no serà catalanoparlant, però més tard a la història, per què no?”.