Sant Adrià de Besòs, l’Hospitalet, el Baix Llobregat, però també la Catalunya Nord, Palestina o el Kurdistan. Són moltes les perifèries que han marcat a Laia Glück, Martí Fleta, Léonie Martet i Bernat Garcés, integrants del grup de folk Trèvol. A punt d’acabar les seves carreres a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), publiquen el seu segon àlbum, Folk d’Extraradi, on la gralla i el flabiol conflueixen amb l’electrònica o la música urbana. 

Què és el folk d’extraradi?
Laia Glück: Venim de la perifèria de Barcelona, la Léonie de la Catalunya Nord, encara més perifèria. Volíem crear un espai de lluita, de reivindicació. A les perifèries es pot fer música tradicional, però també hi conviuen molts altres gèneres. Volíem que al disc s’hi veiés això, més encara en un moment en què els discursos de l'extrema dreta estan en auge. Reivindicar que venim d'una perifèria on conviuen cultures, llengües, ritmes diferents… i que també són catalanes. L'antena parabòlica a la portada del disc és l'element simbòlic que explica el que tenim aquí i el que ens connecta amb la resta de món. 

En aquest nou disc hi han col·laborat molts músics. Com el definiríeu?
Bernat: Els discos són com fotos d’una època concreta. Aquest és com una foto de família. Hi ha col·laborat molta gent, que s'hi ha esforçat molt i que, gràcies a ells, Trèvol ha pujat de nivell. Ara que per tres de nosaltres és l’últim any de l’ESMUC, estem molt agraïts d’acabar la carrera amb l’ajuda de tants companys. 

Martí: I sobretot el Pau Vidal com a productor. És un disc molt més produït, hi ha fins i tot electrònica, molta producció al darrere. 

B: El Pau ha sigut com el cinquè integrant de Trèvol durant tots aquests mesos. No s'ha limitat a fer el que nosaltres li dèiem, sinó que ha proposat moltes coses. 

Léonie Martet: I ha estat el lloc segur. Ens ha ajudat i cuidat molt. Poder gravar el disc amb tots els nostres amics per mi és un orgull. 

"En el món de la música tradicional catalana hi ha un discurs bastant feixista i no volem acceptar-lo"

Amb estils com l’electrònica, aquest nou àlbum sona diferent. Com heu evolucionat aquests tres anys des que vau començar?
L.G: Vam començar reivindicant la música tradicional catalana, i el que hem vist durant aquests tres anys és que, hi ha hagut un auge de l'extrema dreta catalana, i fa por, però ens volem posicionar. Nosaltres som catalans, però volem que tothom es pugui sentir català, que puguem acollir els que venen de fora. Hi ha una cançó, Mar, Cel i Guerra, que parla d'això, d'aquest purisme que a vegades tenim aquí a Catalunya, perquè també hem viscut molts anys de repressió i entenem que hi hagi aquest punt de la identitat.

A la Granaïna de Montaverner feu referència a l’extrema dreta: “Si no matem el feixisme, i no cau l’extrema dreta, agarrem la motoserra, i els hi declarem la guerra”.
L.M: És un tema que vam fer al Cor Tradicional de l'ESMUC amb l'Arturo Gaya. Tots vam acabar amb la pell de gallina. Va ser la cançó que ens va marcar més. 

L.G: La Granaïna és una cançó tradicional del País Valencià. Als directes diem que és per tots aquells i aquelles que ens han ensenyat que la música pot ser una resposta directa contra l'extrema dreta. En el món de la música tradicional catalana hi ha un discurs bastant feixista i volíem que quedés clar que no acceptem això. Que catalans i catalanes puguin tenir aquest discurs tan racista i tan feixista a mi em trenca. Nosaltres que sempre hem demanat això, que se'ns aculli, que se'ns respecti, que se'ns escolti i no ho estem fent amb altra gent. Cal posicionar-se.

També teniu una mirada internacional. A Lo Pardal, per exemple, hi ha unes frases en kurd. 
B: Estem en un context mundial superbèl·lic, i no podem quedar-nos mirant el nostre quadrat, estan passant coses molt, molt grosses.

L.G: Fa dos anys vaig anar a tocar al Kurdistan. És la nació més gran del món sense estat, és molt bèstia i va ser una bogeria. Em va marcar molt no només la música, que és increïble, però el seu discurs, la ideologia, i la manera de viure la vida. La lletra és d'un grup kurd que va viure molta repressió als anys 80 per part dels turcs. Diu alguna cosa com ‘els lleons baixen a la plaça a lluitar en contra de tots els maquiavèl·lics que ens estan destrossant’.

I a ‘El Jardí’ feu referència a Palestina.
M: És la història d'una noia palestina que s'ha fet el seu jardí. És un refugi de tot el que hi ha a fora, i al final el jardí, 'caput'. L'únic que em quedava era aquest jardí. Pot ser un jardí físic o pot ser un jardí poètic. Jo ho pensava més com una cosa metafòrica.

"Tu saps que hi ha gent que viu a l’upper Diagonal. El que no sé si és la gent d'allà sap que existeix Sant Adrià del Besòs"

Més enllà de les perifèries també mireu al centre. Barcelona, sobretot. 
B: Hem viscut la realitat dels llocs on vivim nosaltres, però tu saps que hi ha gent que viu a l’upper Diagonal. El que no sé si és la gent d'allà sap que existeix Sant Adrià del Besòs. Això és el que ens dona certa consciència de classe.

L.G: Estem enfadats i enfadades i des del primer disc ho diem. Veiem com tot s'està centralitzant en el turisme, en l'especulació dels poderosos i els marges, l'extraradi queda en l'oblit i la terra queda en l'oblit. La massificació, aquesta pèrdua d'identitat de la ciutat… Els meus pares treballaven al Born i diuen: què ha passat?

M: Els meus pares vivien a Ciutat Vella fins que van haver de marxar.

L.G: És surrealista que estiguin desnonant cada dia a famílies i hi hagi gent amb 30.000 pisos.

On queda la música tradicional enmig d’aquesta massificació turística a Barcelona?
L.G: Veiem que hi ha una mena de romanticisme. És una moda, aquesta adoració al món rural, a les arrels, fins a uns nivells a vegades que es banalitza una mica. Però hi ha molta gent fent molta feina per recuperar tradicions i activitats culturals. Els espais existeixen, el que passa és que també s'han de promoure sense que sigui una cosa endogàmica. 

B: El Joan Amades, el Cançoner Popular… estan molt bé. Però entre el Joan Amades i el 2026 hi ha hagut molta gent que s'ha estat trencant les banyes per crear aquests escenaris i perquè tu avui puguis arribar a fer un disc de música folk i petar-ho.