Un passat a mida: com l’extrema dreta fa servir la història per construir un relat de decadència - Diari de Barcelona
ANÀLISI
Un passat a mida: com l’extrema dreta fa servir la història per construir un relat de decadència
Partits com Aliança Catalana adapten discursos habituals de l’extrema dreta europea i utilitzen una lectura simplificada del passat per legitimar un projecte polític identitari
La irrupció d’Aliança Catalana en el panorama polític català ha anat acompanyada d’un discurs que apel·la constantment al passat. La història de Catalunya es converteix així en una eina política per construir un relat de decadència del present i de pèrdua de valors. L’historiador Josep Pich, el periodista Miquel Ramos i el fotoperiodista Jordi Borràs, ambdós especialitzats en moviments d’ultradreta, aquest ús del passat no és nou ni excepcional, sinó que respon a patrons habituals de l’extrema dreta arreu del món.
La història, un recurs habitual en política
La història té un paper central en la construcció dels projectes polítics. Tal com explica Josep Pich, el catalanisme, com molts altres moviments nacionals europeus, ha utilitzat el relat històric per reforçar una identitat col·lectiva i legitimar demandes polítiques. Aquesta “mitificació” del passat nacional troba casos molt clars en el discurs de Benito Mussolini, ja que el dictador feia al·lusions contínuament al gloriós passat romà d’Itàlia i comparava la seva persona amb els emperadors de l’època.
En l’actualitat, el cas de Víctor Orbán és el més exemplificatiu, tot i que sigui un moviment ampliat arreu del món, sobretot en països occidentals. El polèmic president hongarès fa contínua referència a la història d’Hongria, dibuixant el poble hongarès com un poble resistent a les “noves potències europees” que, segons ell, “pretenen treure’ns una sobirania legítima com a estat”. Així doncs, es fa ressò d’un episodi mític en la independència d’Hongria com és la primavera de 1848 per fer front als reptes i conflictes actuals d’Hongria a Europa: “Han passat 167 anys, però l’essència no ha canviat. La lluita per la sobirania d’Hongria no s’acabarà mai”, deia en un discurs en el Dia Nacional d’Hongria el 2015.
Aquest procés, especialment visible al segle XIX —moment de consolidació dels nacionalismes europeus—, no és una anomalia catalana, sinó una dinàmica compartida amb altres nacionalismes europeus. Ara bé, Pich adverteix que cal diferenciar entre l’ús polític de la història i la seva manipulació. “No existeix una única història de Catalunya, sinó diferents interpretacions basades en fonts i en el mètode històric”, remarca l’historiador. “Cadascú pot agafar la història i interpretar-la amb interessos polítics, però els fets són uns i irrebatibles, el problema apareix quan s’intenta donar a aquests fets de fa segles un significat actual”.
Un dels elements centrals del revisionisme històric és la simplificació. Segons Pich, determinats episodis del passat català, com la Guerra dels Segadors, són reinterpretats des d’una mirada actual: “És un error històric pensar que la Guerra dels Segadors va ser una guerra per la independència de Catalunya”. Aquesta lectura presentista permet construir relats clars i fàcilment assimilables, però allunyats de la complexitat històrica real.
En el discurs d’Aliança Catalana, aquesta simplificació apareix quan la història de Catalunya es presenta com una lluita contínua de supervivència nacional. En intervencions públiques, l'alcaldessa de Ripoll i presidenta d'Aliança Catalana, Sílvia Orriols, apel·la sovint a la necessitat de “defensar Catalunya” davant amenaces actuals, establint una connexió simbòlica entre conflictes històrics i debats contemporanis sobre identitat, immigració o sobirania. Aquesta lectura transforma el passat en un relat lineal de resistència que facilita la mobilització política.
La nostàlgia com a element clau del discurs
És aquí on entra l’anàlisi de Miquel Ramos. El periodista assenyala que “la nostàlgia és un element constant dins del pensament reaccionari”. “El passat es presenta com un temps millor, ordenat i segur, mentre que el present és descrit com una etapa de decadència provocada per la pèrdua de valors tradicionals”. Segons Ramos, “Aliança Catalana reprodueix aquest esquema gairebé de manera literal”.
El discurs apel·la a una suposada normalitat perduda i assenyala col·lectius com les dones, el col·lectiu LGTBI o les persones migrants com a responsables d’aquesta degradació social. D’aquesta manera, els drets i les llibertats apareixen com un problema, no com una conquesta.
Persones d’aquests col·lectius que es troben en posicions de poder, com podria ser el cas de la primera ministra italiana, Georgia Meloni, utilitzen la seva posició no per fer passos endavant en la consecució de la igualtat de drets, sinó que donen encara més objectivitat al discurs de la “pèrdua de valors”. “Tota la nostra identitat està atacada, jo soc la Georgia, soc una dona, soc cristiana i això no ens ho poden treure”, deia Meloni en un discurs en col·laboració amb Vox el 2023.
Tot i que Orriols no fa referència directa al seu gènere en el discurs, sí que ho fa a la “identitat catalana”: “La identitat catalana no s’acabarà ni amb cops de porra ni amb pasteres”, deia en l’acte de la Diada de Catalunya del seu partit del 2025.
Un discurs que no és nou
Lluny de ser una excepció, “el relat d’Aliança Catalana s’emmarca dins d’una estratègia global de l’extrema dreta”, remarca el periodista Miquel Ramos. Segons explica, moltes de les idees, campanyes i marcs discursius del partit català “són adaptacions de discursos que ja funcionen en altres països”, especialment en figures com Giorgia Meloni o Marine Le Pen, que representen alguns dels fenòmens polítics més pròxims.
De fet, el discurs de Sílvia Orriols comparteix diverses característiques amb el de Marine Le Pen, que sovint li serveix de referent discursiu. “Defensem la identitat francesa, la nostra cultura i la nostra manera de viure”, afirmava Le Pen l’any 2017 a Lió. Aquest tipus d’apel·lació a la identitat nacional i a la preservació cultural es repeteix en diferents contextos polítics europeus. L'ús del passat no busca tant explicar què va passar com reforçar una identitat tancada, basada en la idea d’un “nosaltres” amenaçat. El relat històric serveix per generar cohesió interna i per justificar polítiques excloents.
Quan el passat tapa els problemes del present
Un element recurrent del discurs revisionista és la manera com s’aborden problemes actuals com l’habitatge, en els que l’extrema dreta, sobretot espanyola, fa referència al fet que anteriorment es podia comprar o accedir a un habitatge amb més facilitat. “Abans, el fill de l'obrer comprava una casa en pocs anys”, criticava el diputat de Vox Carlos Quero al diputat Gabriel Rufián (ERC) en un recent debat a la xarxa social 'X'.
La seguretat vinculada a la migració és un altre dels temes claus: “La immigració massiva està portant inseguretat als nostres carrers”, va dir Orriols en accedir a l’alcaldia de Ripoll. Ramos assenyala que sovint “es construeix una imatge idealitzada de dècades passades, com els anys noranta, obviant conflictes socials i econòmics molt reals”. Les causes estructurals de les desigualtats desapareixen del relat i són substituïdes per una explicació moral basada en la pèrdua de valors.
Jordi Borràs: “Prefereixen jugar a la carta de l’apocalipsi actual d’una Catalunya que cal ser salvada”
Aquesta lectura encaixa amb l’anàlisi del fotoperiodista i investigador de l’extrema dreta Jordi Borràs, que identifica una variació significativa en el cas d’Aliança Catalana. Segons ell, el partit no posa tant l’accent en un passat idealitzat com en la construcció d’un present en crisi: “Prefereixen jugar a la carta de l’apocalipsi actual d’una Catalunya que cal ser salvada”. Borràs explica que aquesta estratègia respon al perfil del seu electorat potencial, que no és majoritàriament independentista, i que connecta millor amb un discurs de por i amenaça que amb la reivindicació històrica nacional.
En aquest sentit, Aliança Catalana adapta els marcs habituals de la dreta radical europea al context català: “No estan inventant res de nou. Estan implementant la recepta europea de la dreta radical en clau catalana”, afegeix. En aquesta construcció del relat, la simbologia també hi té un paper important. Tal com assenyala Borràs, l’extrema dreta acostuma a recuperar símbols associats a un passat idealitzat per reforçar el sentiment identitari.
En el cas català, destaca l’ús de la creu de Sant Jordi, un símbol històric i religiós que, segons el fotoperiodista, resulta especialment útil perquè combina referències nacionals i culturals amb un element cristià que permet contraposar-se simbòlicament a la comunitat musulmana. “La creu de Sant Jordi va ser la primera bandera catalana abans que la bandera catalana de les quatre barres i té un símbol cristià que els va molt bé per afrontar-se a la comunitat musulmana”, puntualitza. D’aquesta manera, la història i la simbologia es converteixen en recursos discursius que simplifiquen el passat i reforcen la idea d’una identitat en perill.
