Barcelona es despertava ahir amb la incertesa típica dels diumenges de tardor: núvols amenaçadors, xàfecs d’octubre i el soroll constant d’una ciutat que no s’atura mai. Però, quan la nit va caure sobre el Poblenou i es van obrir les portes de la sala 3 de Razzmatazz, les presses de fora van quedar enrere.

"Cachai", "sipo", "la wawa", "las weas"… Durant 90 minuts, travessar la porta de Razzmatazz no va ser simplement entrar en una sala de concerts del Poblenou, sinó aterrar directament al Cerro Alegre de Valparaíso o passejar pels carrers de Valdivia durant el seu festival de cinema. Per una estona, Barcelona es va convertir en un racó de Xile.

Francisca Valenzuela arribava aquest 18 d’octubre a la capital catalana per inaugurar el seu MALDITA TOUR 2026 a Espanya. Ho feia, a més, en un moment especialment dolç de la seva trajectòria: després de rebre la cinquena nominació als Latin GRAMMY per Bugambilia, en la categoria de millor cançó alternativa, i d’omplir tres nits consecutives la Gran Sala Simfònica Nacional de Santiago de Xile.

Entrada a la Sala 3 de Razzmatazz abans de l'actuació de l'artista xilena Francisca Valenzuela. / JAN MARTÍ

Una proximitat poc habitual en una estrella 

L’artista va irrompre l’escenari al ritme de MALDITA, davant d’un públic que ja des del primer moment es mostrava completament entregat. Després d’agafar la guitarra i enllaçar amb MUÉRDETE LA LENGUA i SOS, va saludar formalment a Barcelona. La festa va continuar amb MALACARA, tot seguit, va arribar LEVEMENTE INFELIZ i, amb picades de mans, va ressonar SOY TU FAN.

Francisca Valenzuela interpretant un dels seus temes a la guitarra acústica durant l'actuació a Razzmatazz. / JAN MARTÍ

Les primeres files no van trigar a fer-li arribar els seus elogis, entre crits de "reina", "diosa" i "guapa". Valenzuela, entre riures, responia que l’estaven fent posar vermella. L’escena tenia més de conversa distesa al menjador de casa que no pas de trobada entre una estrella i els seus admiradors. Des del principi, la cantant va deixar clar que, més enllà de les cançons, aquella nit també hi havia espai per a les bromes, respostes espontànies i complicitats.

L’atmosfera va canviar quan la resta de la banda —amb violí, guitarra elèctrica, bateria i dos teclats— va abandonar l’escenari. Francisca es va quedar sola davant del piano, un instrument amb el qual va aconseguir transformar l’energia de la sala en una intimitat compartida. Acompanyada únicament per les tecles, va convertir la sala en un cor multitudinari: el públic cantava a una sola veu, com si cadascú conegués de primera mà les històries que s’amaguen darrere de les lletres.

Francisca Valenzuela sola davant el piano durant la seva actuació al 'Maldita Tour' a Barcelona. / JAN MARTÍ

Tampoc no hi va faltar BUGAMBILIA, la cançó nominada als Latin GRAMMY, interpretada al piano i acompanyada de violí. Abans, però, la xilena va fer broma sobre no haver preparat el "bailecillo" de TikTok. Un comentari que va tornar a trencar qualsevol distància entre l’escenari i la pista: no hi havia solemnitat impostada, sinó una artista còmoda entre els seus, capaç de passar de l’emoció més continguda a l’humor en qüestió de segons.

Aquesta proximitat es va fer tangible en un dels moments més inesperats de la nit. Enmig de l’actuació, se li va deslligar una bota i una fan de les primeres files no va dubtar ni un segon a ajupir-se per ajudar a cordar-se-la. La cantant li ho va agrair una vegada i una altra, fins al punt que gairebé es podia perdre el compte de les vegades que li va donar les gràcies.

Va ser una escena petita, espontània i reveladora. Durant uns instants, la frontera entre l’artista i el públic va desaparèixer del tot. Damunt l’escenari no hi havia cap estrella inabastable, sinó una dona que compartia espai, bromes, petites torpeses i gestos de complicitat amb la gent que hi havia anat a escoltar-la. 

Els clàssics no van trigar a arribar

Després de dedicar NO TE ABURRAS DE MÍ a l’amor més quotidià, la nit va avançar i els clàssics van reclamar el seu lloc a l’escenari. Perquè, a vegades, tot semblava Maldita, però no hi havia res millor que sentir-se, si em permeteu el joc de paraules, Afortunada. I així ho va demostrar el públic quan van començar a sonar els primers acords. Abans, però, es va viure un dels moments més magnètics de la vetllada amb Dulce. Valenzuela va exhibir un talent majúscul tocant dos teclats alhora fins que, en un gest de confiança, va deixar de cantar de cop. Aleshores, tota la Sala 3 de Razzmatazz va mantenir viva la cançó a cappella, convertint el públic en una part més del concert.

Francisca Valenzuela donant-ho tot sobre l'escenari / JAN MARTÍ

El ritme no va afluixar amb èxits infal·libles com Ya no se trata de ti o Muleta. En aquesta última, va tornar a agafar la guitarra per entonar allò de "No se trata de ti, ya no más, ya crecí" i "Si no escribo estos versos...", transformant el tram final en una autèntica festa.

El gran comiat

Abans d’afrontar el comiat amb Prenderemos fuego al cielo, els fans van aprofitar per fer-li arribar alguns regals a peu d’escenari: un quadre i dos discos en format CD que l’artista va prometre escoltar. Però Francisca encara tenia una última sorpresa. Davant la insistència del públic, va tornar a l’escenari per oferir un bis amb un dels seus grans clàssics: Buen Soldado.

Si alguna cosa va quedar clara aquella nit va ser que el públic no havia vingut únicament a escoltar-la. Havia vingut a cantar, cridar, recordar i celebrar. El comiat definitiu va arribar amb un crit que no necessitava traducció ni explicacions: “¡Chi-chi-chi, le-le-le, viva Chile!”. La sala va respondre com una sola veu, com si es tractés d’una fonda en plena celebració de les festes pàtries xilenes.

Quan el concert es va acabar, passats dos quarts d'onze, ningú semblava tenir pressa per tornar al carrer ni als núvols amenaçadors ni al dilluns que ja treia el cap. Durant una estona, Barcelona havia estat Santiago, Valparaíso i Valdivia. I ahir, diumenge, entre guitarres, teclats, violins, amors quotidians i crits de “¡Viva Chile!”, Francisca Valenzuela va aconseguir exactament això: que, durant noranta minuts, els qui eren lluny de casa se sentissin una mica més a prop, mentre que els qui ja hi eren poguessin descobrir, ni que fos per una estona, l’altra banda de l’Atlàntic.