Hi ha històries que mai se sap com acabaran. D'altres, en canvi, semblen tenir el final escrit abans de començar. Però això no vol dir que no valgui la pena viure-les. De vegades, la història es capgira i David aconsegueix derrotar Goliat. La majoria de vegades, però, la lògica acaba imposant la seva llei. I ahir, al Municipal de L'Hospitalet, la història va seguir el guió més previsible.

L'AE Prat va dir adeu al somni a la Copa del Rei després de caure per 1-6 davant l'Athletic Club. Però el resultat no va poder esborrar tot el que es va viure sobre la gespa i a les graderies. Els potablava van tenir l'oportunitat de mesurar-se amb un dels grans del futbol estatal i, sobretot, de fer realitat el somni d'aquells que un dia van començar a jugar a aquest esport imaginant-se una nit com aquesta. Perquè, de vegades, arribar a jugar-la ja és una victòria.

Una nit per a la història

La festa estava servida molt abans que comencés el partit. Hi havia cues, aglomeracions i dificultats per entrar, però, sorprenentment, ni una sola queixa. Només felicitat. Tot feia intuir que no era un dia qualsevol: era la nit del Prat. Passés el que passés durant els 90 minuts, semblava que el resultat no tenia importància. La gent havia vingut a gaudir.

El guió va començar amb un Athletic que va imposar la diferència de categories des del primer moment. El Prat, però, no es va acovardir i va fer un exercici de resistència que el va mantenir viu i dempeus. Quan els de Cristian Gómez van ballar uns segons al ritme de Marc Font, les coses van fluir. Al minut 33 va arribar el moment d'èxtasi. El migcampista va agafar la pilota al mig del camp i, amb una calma parsimoniosa, va girar el joc de banda a banda fins a posar una gran pilota a l'àrea. Allà, el golejador potablava, Gus, no va perdonar i va fer pujar l'1-2 al marcador.

Una eufòria desenfrenada va envair el Municipal de L'Hospitalet. Per uns instants, semblava que tot era possible. El Prat no havia sortit disposat a posar-li les coses fàcils al conjunt basc.

La realitat, però, va picar ràpidament a la porta: Pocs minuts més tard l'Athletic Club va tirar de galons per tornar a ampliar la distància. Nico Serrano, amb un barret espectacular dins l'àrea, es va desfer del seu marcador i no va perdonar.

El descans va arribar en un moment oportú. Calia recuperar forces, però, sobretot, mantenir viva la festa. Jugadors i aficionats van aprofitar els quinze minuts per agafar aire i hidratar-se. Alguns amb aigua, d'altres amb cervesa. Tot servia per tornar a la segona part amb la mateixa il·lusió amb què havia començat la nit.

El matx es va reprendre i, a les graderies, ningú semblava disposat a deixar que la festa s'acabés abans d'hora. El Prat va sortir amb tot per intentar retallar distàncies. Jugadors i afició remaven en una mateixa direcció per aconseguir el miracle de la Copa. Encara quedaven 45 minuts i, mentre hi hagués temps, el somni continuava viu.

Els minuts van anar passant i el cansament va començar a passar factura als del Llobregat. L'alt ritme, la tensió acumulada i la diferència de categories es van fer evidents en el tram final. Amb un Athletic molt fresc i un Prat cada vegada més castigat físicament, les escletxes es van fer més visibles. Al minut 84, Vizcay va fer l'1-4; dos minuts després, Imga va ampliar l'avantatge i, al 88, Selton va tancar la golejada amb l'1-6 definitiu. En només cinc minuts, els lleons van sentenciar un partit que, fins aleshores, el Prat havia aconseguit mantenir viu.

Un record que viurà per sempre

El matx es va tancar amb un resultat contundent que potser no reflectia l'esperit i l'orgull que s'havien viscut sobre la gespa. Però ahir, el menys important era el marcador. Va ser una festa majúscula, en què plantilla i afició van recollir el premi a molts anys de feina silenciosa.

Al final, el miracle de la Copa no va ser possible i, aquesta vegada, David no va aconseguir derrotar Goliat. L'Athletic va imposar la seva lògica i va posar punt final a l'aventura copera dels potablava. Ja ho diuen: no totes les històries poden tenir el final que desitgem. Però hi ha derrotes que, per tot el que les envolta, també es converteixen en victòries. Perquè, encara que el somni del Prat s'hagi acabat aquí, ningú no li podrà prendre tot el que va viure ahir. I, de vegades, això també és guanyar.