Les persones amb discapacitat han habitat històricament els marges d’una societat no pensada per a ells, afectant a tots els àmbits de la vida, com ara l’ educació. Però això està canviant. En els últims anys, la legislació ha fet passos endavant per garantir la inclusió a les universitats. La Llei Orgànica del Sistema Universitari (LOSU), aprovada el 2023, estableix un marc general per a l’accessibilitat i l’eliminació de barreres, mentre que el Pla d’Inclusió i Diversitat a les Universitats Catalanes (PIDUC), implementat el 2024, adapta aquestes mesures al context català amb estratègies concretes. Aquestes van des de l’accessibilitat universal fins a l’adaptació curricular i la sensibilització docent.

Tot i aquest marc normatiu, la seva aplicació encara genera dubtes. "Encara que el marc legal ha avançat, la implementació pràctica continua sent un repte, especialment en la formació docent i en la disponibilitat de recursos tècnics", explica Jordi Molina, responsable del Servei d'Atenció a la Discapacitat de la UB. Sense un desenvolupament concret, afegeix Rafael de Asís Roig, catedràtic de Filosofia del Dret a la Universitat Carles III de Madrid, "no es tradueix en canvis reals".

En aquest sentit, el rector de la UB, Joan Guàrdia, destaca que “la inclusió no pot ser només una declaració d’intencions, sinó una pràctica efectiva i integrada en el dia a dia de la universitat”. Tot i reconèixer els avenços, Guàrdia admet que encara hi ha dificultats: “És necessari un canvi estructural i una inversió sostinguda perquè la inclusió no depengui de la voluntat individual dels professors.”

Les universitats ja comptaven amb serveis d’atenció a la discapacitat abans d’aquestes normatives però, desde la seva implementació s’han pres posicions institucionals més clares. "La universitat va prendre una decisió", afirma Eva Pujadas, vicerectora de Compromís Social i Sostenibilitat de la UPF. "Volem garantir que tothom se senti inclòs a la universitat en tots els àmbits".

La realitat més enllà del paper

Per garantir la inclusió, la vicerectora de la UPF  explica que, per exemple, la universitat compta amb “un programa on els professors poden veure quins alumnes tenen necessitats específiques, com més temps per fer exàmens o lletres més grans en els materials”. Per altra banda, a la UB, l’atenció a la diversitat es canalitza a través de diverses oficines i serveis d’accessibilitat, tot i que alguns estudiants, com un testimoni que prefereix mantenir-se en l'anonimat, han destacat la falta d’una aplicació real d’aquestes mesures. 

Ara bé, tot i això, hi ha alumnat de la UPF que assenyala problemes amb els recursos tecnològics, com apunta Alice, estudiant italiana d’Erasmus a la UPF amb discapacitat visual: "El campus global és un problema”. Afegeix: “A vegades el lector de pantalla de l’ordinador es bloqueja. És horrible". Així, l'Alice demana una millora en la descàrrega d'arxius al campus global que facilitin el funcionament del lector de pantalla i pugui portar la seva activitat acadèmica sense majors dificultats.

Per altra banda, un estudiant anònim de la UB amb discapacitat auditiva remarca que també pateix problemes amb els recursos tecnològics: “Quan hi havia un vídeo a classe sense subtítols, em costava molt seguir el que deia el vídeo”. 

“Els professors no saben gaire bé què fer”

Més enllà dels problemes tècnics, els estudiants entrevistats pel Diari de Barcelona confessen que algunes experiències desagradables amb professors poden condicionar l'experiència a l'aula. Per exemple, Linor, estudiant de ciències polítiques a la UPF explica que sovint s’ignoren les necessitats de l'alumnat neurodivergent, és a dir, necessitats per a alumnes amb autisme, dislexia o TDAH, entre d’altres.

Així doncs, destaca Miguel Ferreira, professor universitari de la Universitat Complutense de Madrid i sociòleg especialitzat en discapacitat, la realitat és que "els professors no saben gaire bé què fer". “La normativa és testimonial, no hi ha una consciència efectiva ni pressupostos suficients per garantir una veritable inclusió", subratlla. 

Per intentar fer front a aquestes deficiències, la UB com la UPF  han implementat formacions en inclusió. Ara bé: són voluntàries. "Aquí tenim un esculll, perquè gent que més hauria d'anar-hi sovint no ho fa", lamenta Pujadas, vicerectora de la UPF. Explica que la intenció és aconseguir que la formació funcioni com incentiu de mèrit positiu “tot i que legalment no podem fer-la obligatòria", afegeix, dificultant el poder complir amb les normatives.

Fernando de Asís Roig, catedràtic de Filosofia del Dret a la Universidad Carlos III de Madrid i expert en drets de les persones amb discapacitat, considera que el problema és estructural: “Les universitats no estan pensades des de l’accés universal, fet que genera una educació reactiva”. Alhora, recorda que no n'hi ha prou que la LOSU o el PIDUC parlin de formació en inclusió, sinó que “és necessari que els docents es qüestionin el model educatiu actual i la forma en què s'imparteixen les seves classes".

“El món universitari continua sent molt capacitista”

Les universitats han avançat cap a un model més inclusiu, i normatives com la LOSU i el PIDUC han ajudat a consolidar aquest compromís. No obstant això, la seva aplicació encara és desigual, i la realitat diària dels estudiants amb discapacitat continua marcada per barreres, tant físiques com digitals i pedagògiques. "Si el sistema funcionés bé, la meva discapacitat visual no seria un impediment", reclama l'Alice, estudiant a la UPF.

Els experts adverteixen que la inclusió no es pot donar per garantida. De Asís assenyala que el món universitari "continua sent molt capacitista" i destaca que "tots els plans d'inclusió s'estan qüestionant política i empresarialment". A més, alerta: “Si no actuem, aquests avenços poden retrocedir.”