Valèria “Ven’nus” Saurí ha presentat per primer cop en directe el seu nou disc mai vista trista a la Sala Apolo. Després de mesos de treball, el projecte arriba a una mena de punt d’inflexió entre el procés creatiu i el que vindrà a partir d’ara. La cantant sabadellenca admet que viu aquest moment amb una barreja d’expectació i vertigen: “Ara mateix estic bastant dissociada. Sé que la Valèria d’avui està molt preparada pel que ve, però la de demà és com: 'I ara qui soc?'”.

El nou treball arriba després d’un procés llarg i fragmentat en el temps. L’artista explica que el disc s’ha anat construint de manera esglaonada, mentre la seva vida també canviava. Aquest context ha marcat el to del projecte, molt més introspectiu i personal que altres treballs anteriors.

Com vius aquest moment després de tants mesos de preparació?
Ara mateix bastant dissociada. Han sigut molts mesos preparant la sortida de l’àlbum i ara que ja ha arribat el moment de la desembocadura em fa més por la Valèria de demà que la d’avui. Sé que la d’avui està molt preparada pel que ve, però demà és com: “Vale, i ara qui soc?”. Suposo que és bon senyal, perquè vol dir que s’ha treballat molt.

Sents que avui es tanca una etapa i demà en comença una altra?
Sí, crec que sí. Avui és el punt de partida i demà ja podré respirar. Li deia a ma mare aquests dies que amagui la furgoneta perquè potser la robo i me’n vaig dues setmanes a desconnectar. Tot i que demà ja treballo, així que segurament no passarà.

Com ha estat la rebuda del projecte aquestes primeres setmanes?
Crec que molt bona. La gent m’ho ve a dir i això és molt bon senyal. Quan alguna cosa no t’agrada normalment no ho dius a l’artista. Sento que arriba a dins de la gent i això és el més important.

El segon disc sempre arriba amb més pressió que el primer?
Sí, és el pitjor de tots. Del primer ningú espera res, però del segon ja vens amb l’expectativa del primer i et pots fer moltes més olles al cap.

“El segon disc és el pitjor perquè ja vens amb l’expectativa del primer”

Has explicat que teníeu moltes més cançons abans de decidir el treball final.
Sí, en teníem unes 20 i al final ens n'hem quedat amb 14. Però encara les tinc guardades perquè sento que tinc més coses a dir. Estic en un moment creatiu molt bo i continuaria fent cançons.

Hi ha algun tema que t’hagi sorprès especialment per la resposta del públic?
Sí, No faig res amb la mar. És la més indie del disc, només guitarres i veus, i pensava que passaria més desapercebuda. Però és de les cançons que més està agradant.

Com arribes al concert?
Relaxada i accelerada alhora. Estic molt sobreestimulada, però també tranquil·la perquè confio molt en l’equip que tinc al voltant. Si jo la cago no passa res, perquè hi ha molta gent treballant perquè tot funcioni. L’únic que em preocupa són les decisions d’últim moment, com si canto descalça o no.

Aquest disc té una mirada molt introspectiva. Necessitaves fer-lo així?
Només sé crear des de les inquietuds i el que em passa a mi. Em costa fer l’exercici de narrar una vida que no he viscut. Sempre parteixo de la meva perspectiva. El títol del disc ara té més sentit que mai: trobar la meva mirada, no la que rebo des de fora.

"Només sé crear des de les inquietuds i del que em passa a mi"

Les cançons tenen registres molt diferents. Com vas construir aquest conjunt?
Va costar trobar l’ordre perquè hi ha cançons molt diferents entre elles. Hem intentat construir una mena de viatge perquè no sigui un altibaix constant. Començo parlant a una futura vida i acabo cantant una cançó de bressol, així que es crea una mena de cercle.

En aquest disc també has assumit més responsabilitat en la producció.
Sí, he produït 5 dels 14 temes. Era una cosa que no havia fet mai i m’he atrevit a treure cançons produïdes per mi.

Això fa que el sentis encara més teu?
Suposo que sí, perquè estic aprenent. No he estudiat música acadèmicament i tot el meu procés ha sigut de prova i error. Intento escoltar molt la gent que tinc al voltant i aprendre de cadascú.

Què t’agradaria que s’emportés el públic del concert?
Que sentin coses. Quan vaig a un concert, torno a casa i necessito uns minuts per baixar el ritme i processar el que he viscut, és quan sé que ha funcionat.

"Quan necessito processar el que he viscut, és quan sé que ha funcionat"

També hi ha espai per deixar-se anar?
Sí, al final del concert hi ha cançons que són més per ballar i deixar-se portar. Però tampoc puc pretendre que després de 10 cançons introspectives la gent es posi a ballar de cop.

Si haguessis de definir el disc en una sola idea?
Un corrent. L’he fet des de diverses cases perquè m’he mudat moltes vegades i ha estat com surfejar el corrent que hi havia. Al final he trobat una mica d’estabilitat dins d’aquest riu tan gran que és viure.

​