Las corrientes, el nou llargmetratge de la directora argentina Milagros Mumenthaler, s'estrena avui als cinemes. La pel·lícula segueix la Lina, una dissenyadora de moda que, després d'un intent de suïcidi, torna a Buenos Aires buscant un punt de suport enmig d'una profunda crisi personal. Mumenthaler construeix un relat subtil sobre l'ansietat, la pèrdua d'identitat i la dificultat de reconnectar amb el món quan tot sembla haver perdut el sentit. 

El retorn a la ciutat, a la família i als espais del passat no li ofereix respostes immediates, sinó que posa en evidència la distància que sent respecte del seu entorn i d'ella mateixa. Mumenthaler evita explicar les causes del malestar de la protagonista de manera directa i prefereix suggerir-les a través dels silencis, les mirades i els petits gestos quotidians. Justament, un dels elements més característics del film és el seu ritme extremadament pausat. La introducció, abans fins i tot que aparegui el títol de la pel·lícula, s'allarga durant gairebé sis minuts, i la primera frase no arriba fins aproximadament al minut vuit i mig. Aquest tempo, gairebé contemplatiu, pot resultar desesperant per a una part del públic, però és una decisió conscient que ens obliga a habitar el mateix estat emocional que viu la protagonista i a gestionar l’angoixa del buit. 

 Fotograma de la pel·lícula (Imatge promocional)

El so és, probablement, un dels grans protagonistes de Las corrientes. Més que la música, són els sorolls de l'entorn els que construeixen l'atmosfera: la pluja, el vent, el mar, les onades o el moviment de l'aigua apareixen constantment i funcionen com una prolongació de l'estat mental de la Lina. Aquests sons envolten l'espectador i generen una sensació persistent d'inquietud, com si el món exterior respirés al mateix ritme que el seu malestar interior. L'aigua, present des del títol mateix de la pel·lícula, es converteix en un símbol del flux emocional, dels records i dels corrents invisibles que arrosseguen la protagonista.

També destaca l'extraordinari treball d’imatges. La fotografia aprofita la llum natural i una composició molt cuidada per crear imatges d'una gran bellesa. El color també té un paper narratiu important: els tons blavosos predominen a l'inici, transmetent fredor, distància i una sensació de buit emocional, mentre que, a mesura que la història avança, apareixen tonalitats més càlides, especialment el vermell, que suggereixen una transformació interior i una reconciliació amb ella mateixa.

 Fotograma de la pel·lícula (Imatge promocional)

La interpretació d'Isabel Aimé González Solá és una de les grans virtuts de la pel·lícula. Amb una actuació continguda i molt natural, aconsegueix transmetre la vulnerabilitat, la confusió i el buit emocional de la Lina sense caure mai en l’exageració. El repartiment secundari també contribueix a crear una sensació d'autenticitat que reforça el realisme de la història.

Mumenthaler aborda la salut mental amb una sensibilitat poc habitual. La pel·lícula parla de l'ansietat, de l'apatia, de la sensació de sentir-se efímera, desconnectada del món i, fins i tot, d'un mateix. No ho fa a través de grans discursos, sinó amb les emocions que desperta en l'espectador. L'ansietat no només s'explica: es fa sentir. El ritme lent, els silencis, els sons constants de la natura i els espais aparentment buits construeixen una experiència que pot arribar a resultar aclaparadora, precisament perquè reprodueix el desconcert i la desorientació que viu la protagonista.

Tot i construir una atmosfera i una estètica impecables, però, la història acaba flaquejant en la seva pròpia deriva —intencionada, segurament— i s’endinsa una mica massa en les seves pròpies aigües. Com a resultat, el final deixa la sensació de ser més aviat un fade out que no pas la resolució que portem esperant durant tot aquest viatge de tensió i pausa exasperada a què ens sotmet el film. El moment més semblant a un punt àlgid arriba en una escena gairebé hitchcockiana en què la Lina, dalt d’un far amb la seva filla, comença a visualitzar amb els llamps de llum escenes quotidianes de la vida dels personatges secundaris. És en aquests espais onírics en què la protagonista distorsiona la realitat, que la pel·lícula reafirma la desconnexió que sent respecte de la seva pròpia vida.

 Fotograma de la pel·lícula (Imatge promocional)

El film apunta a una amalgama de possibles motius darrere de la depressió, l’apatia o la desconnexió de si mateixa que sent la Lina: una relació complexa amb la maternitat, la incomoditat amb una classe social adquirida —i que, per tant, rebutja—, o una herència desafortunada que se’ns presenta amb la introducció, gairebé al final, de la seva mare. Mumenthaler evita tancar cap d’aquestes vies i prefereix deixar-les flotant, com els mateixos corrents que donen nom a la pel·lícula. Potser el millor resum del film arriba quan la Lina li diu al seu psicòleg: “Trato de no… de no sentirme tan efímera”. En aquesta sentència, i en la pròpia Lina, conviuen el buit, la fragilitat i el desig desesperat d’aferrar-se a alguna cosa que doni sentit a una existència que no acaba de fer seva.