Al pati del col·legi La Salle, entre fulles fetes amb cartons i flors creades a partir de plàstic, s’hi amaga Vicenç Sanclemente (Vila de Gràcia, 1959): corresponsal d'RTVE durant sis anys, historiador, periodista i des de fa uns anys, també docent. Sanclemente ha desenvolupat una gran varietat de facetes diferents al llarg dels anys, però hi ha un aspecte que el caracteritza i el segueix allà on va: porta l’esperit de Gràcia a la sang. Enguany, serà l’encarregat de fer el pregó que dona el tret de sortida a les festes. Tot i que el periodista assegura que té por que li “tirin tomàquets”, dedica totes les estones lliures que troba en aquests últims dies a preparar un pregó que representi la Vila en totes les seves versions.

Quina vinculació tens amb Gràcia?
Vaig néixer aquí, vaig créixer aquí, i diuen que la infància és la pàtria d'una persona. Aquí és on estem treballant i és la meva escola des de petit. Vam viure amb la família sis vegades a fora com a corresponsal, però cada vegada hem tornat al mateix lloc, amb els mateixos amics. És com una base.

Com va ser viure lluny de casa durant tot aquest temps? Com era tornar-hi?
Jo crec que hi ha un abans i un després dels quatre anys fora, perquè no pots viure en dos llocs a la vegada i pensar en dos llocs a la vegada. Vaig començar a Madrid, després vam anar a Londres, després a Mèxic —on va néixer la filla—, després a l'Havana, després a Washington —on vam viure l'11 de setembre—, després a Pequín, i 20 anys després, altra vegada a Mèxic. Londres va ser superinteressant però també difícil, perquè és quan dius: és que ja no visc allà i a la vegada aquí. El gran avantatge és saber que quan tornes hi ha qui t'espera. Aquest és el més important.

Més enllà de ser pregoner, també estàs en una comissió. Quina és i què estàs fent ara mateix?
És l'Associació de veïns de la Plaça del Nord. Entre tots els veïns i veïnes vam pensar: per què no fem la festa nosaltres? Hi havia hagut un moment de botellot i volíem un model de festa més tranquil, que acabés a l’una, sense fer negoci amb el bar. Cada any n'aprens moltíssim. Tenim una veïna, l'Adelina Roca, que compleix 100 anys enguany i està decorant i pintant. És una passada. 

​Alguns membres de l'Associació de Veïns de la Plaça del Nord

Com definiries Gràcia en una sola paraula?
És una vila, és un poble. Va ser independent fins al 1897, i jo crec que conserva això, l'esperit de poble, amb el bo i el dolent que pugui tenir un poble.

Com vas rebre la notícia que series pregoner aquest any?
Estava a Cadaqués i em vaig tirar de cap al mar. No m'ho esperava. A l'inici de la democràcia, fèiem una revista que es deia Carrer Gran de Gràcia, vam estar-hi set anys, i participàvem en l'organització de balls, cursos i campionats de futbol a la plaça, el futbol de les noies era el millor, sens dubte. Vam viure el moment en què la festa va passar de quatre carrers a 20: molta gent va dir “fem una festa participativa, gratuïta, no encarcarada”, i va ser gairebé una ocupació dels carrers.

Has escrit alguna cosa més relacionada amb les festes?
El 1990 vaig fer un llibre, Història de la festa més gran del Pla, un resum del que havia estat la festa de Gràcia, que després ha servit perquè hi hagués llibres més complets. Teníem un arxivista de tota la vida al Club Excursionista de Gràcia, que guardava les fotos curosament. Quan a la primera revista vam escriure “barri”, ell ens va corregir: Gràcia no ha estat ni estarà mai un barri, és una vila. A la festa major del 1981 vam arribar a fer passaports i salconduits per a la gent que no era de la Vila, i també moneda pròpia: el medí. 

Com encares el pregó?
Ostres, no puc entendre com, amb la pràctica que tinc fent notícies, documentals o articles, m'estigui costant tant. Ha d'haver-hi una part d'història sentimental, una part festiva, d'animar la festa, i una part de crítica de com està la situació actual. Durant tres o quatre setmanes he estat com una esponja, perquè crec que com a periodistes hem de ser-ho. Cada associació em venia a explicar una història, i totes em semblaven interessantíssimes. Ara tinc 24 folis i no sé com ho arreglaré, però ha d'arribar un moment en què digui: “Ja”.

Reprodueix el vídeo a Youtube per veure l'entrevista a 360º

Quin missatge vols donar al pregó?
Crec que vivim moments d'emergència. Seria fàcil fer-ho en to de riure, però és que, per exemple, és impossible que la gent jove trobi pis a Gràcia, ni de lloguer ni de compra. Abans, si no podies tenir pis aquí, pujaves al Coll, a Vallcarca, als Penitents; ara te n’has d'anar 85 quilòmetres i agafar la Renfe per venir. Quin tipus de crida es pot fer per aturar la gentrificació, per aturar la turistificació? També hi entra l'emergència climàtica i el tema de la soledat no desitjada de la gent gran.

"Crec que, com a autodefensa, a Gràcia estem tornant una mica a l'esperit de vila, de replà, d'escala, després de veure que tota la resta ens ha deixat en solitud"

Com ha canviat Gràcia en aquests anys?
Molt bona pregunta. Crec que la Vila, i també Barcelona, han passat per moments que semblaven un joc de fires i festes, on només valia la marca. Aquest any en tenim exemples: la celebració del Barça, la visita del Papa, el Tour, guanyar el Campionat d'Espanya de futbol. I mentrestant, com viu la gent? Hi ha una situació descompensada entre les fires i festes i el dia a dia de la gent. Si hi sumes les xarxes socials, veus que la gent no està més acompanyada, està més sola. Crec que, com a autodefensa, a Gràcia estem tornant una mica a l'esperit de vila, de replà, d'escala, després de veure que tota la resta ens ha deixat en solitud.

Creus que cap allà anirà el futur de la Vila de Gràcia? Ha de tornar aquest esperit?
Ha d'anar per aquí, i fins i tot hi ha hagut moments en què algú ha demanat la independència. Crec que hi ha una administració que s'ha burocratitzat en certa manera, i que falta que facin més carrer i més comunicació entre institucions. En aquests moments d'emergència hauríem de col·laborar entre entitats, l'església, organismes públics o empreses públiques, per veure que la ciutat s'ha de conservar per als seus veïns i no ser una exhibició. Un exemple és el Park Güell: era un espai per a la gent, i ara és impensable. T'has de posar en una pàgina web i reservar hora. És un negoci per treure diners al turista amb la marca Gaudí, i ha deixat de ser de Gràcia. 

Aquest any hi ha hagut protestes relacionades amb les festes. Com ho veus?
No crec que s'hagin d'exagerar. Hi ha persones que han vingut a viure a Gràcia sense saber-ho, i exigeixen no sentir música, que no hi hagi cables que toquin la seva paret... però on es recolzen els guarniments? I posen denúncies. Si has vingut a Gràcia, fica't a una comissió, implica't, i així podràs demanar canvis. Però no denunciar directament.

 ​​Vicenç Sanclemente preparant els guarnits de la Plaça del Nord

Com creus que serà el futur de les festes?
Crec que hi ha d'haver un debat sobre si hem de dependre o no de la venda de cervesa. Si de debò som la festa major d'estiu de Barcelona, l'Ajuntament hauria de donar més diners. Nosaltres, quan algú ve a cantar, li regategem el preu, li demanem la meitat. Quin és l'objectiu d'un bar de festa major? Cobrir despeses, no fer negoci, però no caldria anar tan escassos si hi hagués més subvenció.

Diries que no hi ha prou subvencions de l'Ajuntament?
Crec que entre Ajuntament, Generalitat i, fins i tot, Acció Social hi hauria d'haver més fons d'ingressos per no haver de dependre d'una companyia de cervesa. I també que des de fora no ens vegin com l'Oktoberfest, perquè això no té res a veure amb les festes de Gràcia.

Què esperes tu d'aquestes festes?
Convivència. És passar-ho bé, i passar-ho bé conjuntament. És això, som un poble, i és gaudir de ser-ho.

S'ha de tornar a sortir al carrer i gaudir, oi?
Sí, però hi ha la massificació: arriba un moment que hi ha cues de mitja hora o una hora per entrar en un carrer, i això no té gaire sentit. És maquíssim als matins, quan veus tots els guarniments, però fer cua més de mitja hora per anar a un carrer, tampoc. I si els veïns volen baixar a sopar? S'ha de trobar un equilibri: no es tracta de ser exclusius, sinó que els veïns i veïnes s'ho passin bé.