Resseguint aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa, el llibre de Vicent Partal endinsa el lector més enllà de les fronteres enteses com una ratlla sobre un atles. “Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals”, afirma Partal. Sota aquestes ratlles artificials hi trobem la història dels pobles que es troben i conflueixen. A Fronteres, el periodista valencià, director de VilaWeb, convida a valorar aquest sentit més “detallat i porós” del mot. 

Per il·lustrar-ho, el llibre recorre 37 de les fronteres que Partal ha visitat, des del mur de Berlín fins a la guerra dels Balcans, passant per Hong Kong, Belfast o Moscou, entre d’altres. Partal ens deixa una bona mostra del seu recorregut personal arreu del món i explica que les fronteres actuals com a tal existeixen tan sols des del 1919.

El llibre, publicat per l’Editorial Comanegra, es pregunta per què hem d’acceptar que ara ja no es poden canviar mai més, tot i que canviar-les podria ser part de la solució a uns quants conflictes que ningú sap com resoldre. 

Què és una frontera i per què aquest llibre sobre fronteres?
Una frontera m’agrada dir que només és temps posat sobre un espai, una circumstància temporal que provoca, o bé un punt de trobada i d’intercanvi entre diferents cultures i poblacions, o bé la frontera administrativa, la política, la dels estats. És un fenomen relativament nou, tal com el coneixem avui —són dos-cents anys, una mica més— però, en canvi, la gent s’ha cregut que les fronteres són eternes.

I no ho són.
Un poc, el llibre el que intenta és explicar que això no és així, que les fronteres no són eternes i que canvien constantment. Vaig decidir escriure Fronteres un poc arran de la pandèmia: jo sempre havia volgut escriure un llibre sobre aquest tema, perquè és un àmbit que m’apassiona, però mai havia trobat el temps per fer-ho. Per això, aquells mesos de pandèmia, d’estar a casa tancats, vaig començar a escriure les narracions. 

Al llibre expliques que la noció actual de fronteres és un invent. Per què? 
Perquè ho és. Els humans ens agrupem amb els que són com nosaltres i no amb els que no ho són. La humanitat sempre ha avançat a base de respostes binàries: els humans han dit "aquest és com jo i aquest no", i així s’ha anat creant una frontera natural entre comunitats. L’aparició de la frontera lineal, la frontera vista com una ratlla dibuixada sobre un territori, dins el qual hi ha un país i fora de la qual estan els estrangers, està documentadíssim que és un invent de la Revolució Francesa. Abans d’aquesta no existien.

Quan sorgeixen?
La idea de frontera té molt a veure amb la idea moderna de la nació, nascuda a França, i són dues idees pràcticament paral·leles. Amb la colonització, aquesta noció s'estén a tot al món i avui dia pràcticament a tot arreu hi ha fronteres, cosa que abans era incomprensible a moltes parts del planeta.

De quina manera hauríem d’entendre, doncs, les fronteres?
Jo el que intento és que el lector entengui que interpretar la realitat internacional només a través de les fronteres administratives és un error. Les fronteres administratives evidentment ajuden a explicar el que està passant, però no et permeten aprofundir. El que sempre intento és dir “compte!” quan s’observa un mapa: mirar les fronteres com una cosa estable i fixa que explica fenòmens és un gran error, hem de mirar per sota i més enllà d’aquesta frontera.

Hi ha més d'una frontera.
Clar, existeixen les fronteres administratives, però a part també hi ha les fronteres culturals, les sociològiques... i aquestes no necessàriament són d’enfrontament. La frontera administrativa s’ha construït en una exclusió de l’altre, com un front. Les altres fronteres no necessàriament impliquen ni violència, ni agressió, ni que l’altre sigui un enemic, sinó que és simplement una frontera en la qual comparteixes coses. 

Per als estats actuals, les fronteres són un repte?
Si una cosa està clara és que no hi ha hagut manera de trobar un mètode democràtic per canviar les fronteres. Ara ho estem veient a Ucraïna, que el gran problema de la comunitat internacional és que no s’ha treballat per crear un mètode senzill, homologable i que tothom pugui acceptar per canviar les fronteres. Això és el gran problema que té el món, ja que gairebé tots els conflictes actuals tenen a veure amb modificacions de fronteres. Per un altre costat, precisament els estats que van començar a crear fronteres, per exemple França, avui en dia ja no en tenen perquè formen part de la Unió Europea.

Com canvia la cosa, això?
Ara que la UE ha superat els estats-nació antics estem en una fase d’evolució en aquest sentit, però sí que és evident que amb dos-cents anys no s’ha trobat la manera de viure normalment amb una situació de fronteres. 

En una paradoxa, mentre vivim una pèrdua de sentit de les fronteres, hi ha una guerra a Ucraïna per causa de les fronteres. Com hem arribat a aquest punt?
Les fronteres han perdut una part del sentit que tenien fa dos-cents anys, que era sobretot el mercat interior: això ja no té valor perquè el mercat ara és global. Precisament hi té molt a veure el fet de que totes les fronteres són inventades, tant les d’Ucraïna com les de Rússia i òbviament les de tots els estats de la regió. El fet de no descobrir un mecanisme per fer l’autodeterminació de cada territori senzilla provoca el conflicte que provoca: quan l’any 2014 Rússia envaeix Crimea està posant la primera pedra del conflicte que estem vivint ara.

Per què?
Els russos consideren que les fronteres on van quedar reduïts ells després de l’any 1991 amb la caiguda de l'URSS no són les fronteres que en justícia els corresponen i volen recuperar l’espai que tenien abans. El problema és que a l’espai que tenien abans ara hi viuen nacions i pobles que no volen estar sota el poble rus. 

Com es podria resoldre?
El fet que no hi hagi un mecanisme fàcil on la democràcia s’imposi, que seria un mecanisme de referèndums, explica el conflicte… En un referèndum a Crimea segurament hauria sortit que formés part de Rússia i ens hauríem estalviat tot aquest conflicte. Però aquest mecanisme no pot ser que només afavoreixi a un, sinó que ha d’afavorir tothom, i no té sentit fer un referèndum a Crimea si al mateix temps no el pots fer en una zona que vol ser ucraïnesa.

És possible resoldre-ho, doncs?
Mentre la comunitat internacional no trobi una manera de fer-ho, de modificar les fronteres de forma democràtica i d'acord amb el que pensen les poblacions, tindrem un problema. Ara mateix Putin està exercint un imperialisme en què li és igual el que en pensin els ucraïnesos.

Per què? El que vol Putin és ampliar les seves fronteres? 
Putin el que vol és dominar. Representa un imperialisme rus que sempre ha existit. Rússia te la pots imaginar com un ventall: quan està molt mal queda tancada a Moscou, quan està molt bé va obrint-se i arriba fins a Berlín; quan està mal torna a tancar-se a Moscou i quan se sent forta torna a intentar obrir-se, com està passant ara, després d’uns anys que evidentment Putin estava mal i no era capaç de ser el poder que havia de ser. I ara intenta expandir-se. Per això, el primer territori que Rússia creu que serà fàcil per ells i s’hi expandeixen és Ucraïna. 

També hi entren en joc les fronteres del territori de l’OTAN.
Sí, hi ha hagut aquest debat que part de la ciutadania considera que hem estat provocant Rússia, però jo no hi estic d’acord. Hi ha uns tractats que se signen en el seu moment pels quals l’OTAN no s’expandirà en direcció al país rus per no provocar-lo. Però després hi ha unes poblacions que demanen l’ajuda de l’OTAN per assegurar la seva llibertat. Si Estònia no formés part de l’aliança, avui els tancs russos estarien a Tallin igual que estan a Kíiv. Aleshores, qui som nosaltres per dir-los als estonians que no tenen dret a la defensa de l’OTAN?

El tenen.
Les nacions tenen dret a defensar el que creuen que hagin de defensar. El que no pot ser és que diem que Ucraïna no hauria d’entrar a l’OTAN perquè així Rússia no s’enfadarà: no hi ha entrat i Rússia s’ha enfadat igual! En aquest debat hi ha un menysteniment pels drets de les poblacions. És evident que les fronteres de l’OTAN han anat més enllà del que Rússia esperava. Però perquè aquests pobles tenen por de Rússia, amb tota la raó del món, i per tant busquen refugi. 

Sense anar tan lluny, si mirem les fronteres del nostre país, també suposen un conflicte. Com les hem d’entendre o formular?
És evident que l’1 d’octubre, com a projecte de modificació de les fronteres, provoca violència. Per la mateixa raó, perquè l’estat espanyol no està disposat a acceptar una modificació de quins són els seus límits, quan estem parlant de fronteres que no existien fa pas tant. Per exemple, Catalunya i el Principat, entre 1810 i 1812 és territori independent i entre el 1812 i el 1814 forma part de França.

(...)
Espanya intenta fer creure que la seva frontera és intocable i això és una barbaritat, encara més quan internacionalment està reconegut: la decisió del tribunal internacional de la Haia sobre Kosovo és que aquest concepte d’inviolabilitat de les fronteres només s’ha d’aplicar contra un altre estat. És a dir, les fronteres d’Espanya són inviolables per França o per Portugal, però no pas pels catalans, els bascos o els extremenys, perquè des de dins sí que pots modificar-les.

En un moment explica que les nacions són nacions si hi ha voluntat política de ser-ho. És això el que falta a Catalunya?
No, jo crec que ja hi ha voluntat política aquí. Una nació sobretot és un projecte, un projecte que té unes bases, una unitat i la gent es reconeix com a part d’una nació. Sí que el que crec que està fallant aquí és la classe política, però és una cosa circumstancial, molt d’aquest moment. Vist amb perspectiva històrica no crec que sigui una cosa gaire important, el que és evident és aquesta voluntat de reconèixer-se com a nació. 

Com seran les nostres fronteres d’aquí a uns anys?
Les fronteres són canviants, són unes ratlles que, si hi ha conflictes, es modifiquen i, si no n’hi ha, es mantenen. De totes les fronteres que hi ha ara al món, no n’hi ha cap que sigui estable ni cap que sigui natural. Els estats intenten fer-les semblar naturals, amb una muntanya, un riu, però les fronteres les fa el poder. Qui dibuixa les fronteres és el poder i d’aquí uns anys el que veurem depèn de molts factors. Perquè les fronteres d’Espanya no estan fixades, però les de Catalunya tampoc. I el mapa d’una Catalunya independent també podria ser diferent del de la Catalunya autonòmica. Entendre les fronteres com un marc mental fixe que no es pot moure és un error. 

És l’espai Schengen una demostració de la pèrdua de sentit de les fronteres? 
Sí, jo crec que si com a mínim els grans blocs mundials s’estan obrint. L’espai Schengen s’està obrint a Europa, Mercosur a Amèrica del Sud, l’Asean a l’Àsia... Aquests grans blocs molt probablement deixaran enrere les fronteres perquè actualment tenen un sentit molt econòmic, pesa més la duana que la frontera. Amb la pèrdua de la importància de l’estat nació és bastant inevitable pensar que a curt termini les fronteres estatals seran menys importants. Però hi ha una variant, que és que les fronteres entre aquests grans blocs econòmics cada vegada són pitjors.

Què vol dir?
El mediterrani s’ha convertit en una tomba de gent que intenta arribar a Europa. Tot això segurament durà l’espai Schengen a netejar les fronteres europees i la Unió Africana a netejar les fronteres d’Àfrica. Però, en canvi, s’estableix una frontera molt més brutal en la mediterrània, i aquest és el gran problema ara mateix. 

No cal creure, sinó esbrinar, com diu al final del llibre? 
Això és una actitud vital, i jo crec que un dels problemes que tenim les persones és que som massa crèduls. Sempre he pensat que els problemes simples s’expliquen de manera simple i els problemes complexos s’han d’explicar d’una manera complexa, i la gent ha de treballar en formació per ella mateixa. El que intento en el llibre és que la gent vegi que tot això és molt més complex, ells veuen una ratlla en un atles i diuen: "D’acord". Però no és això, sinó que és molt més complex.

I com ho explica al llibre?
El que intento és donar-los una visió des de la complexitat, però també una visió positiva, perquè en el territori de frontera és on hi ha intercanvis humans fantàstics, és un lloc on som diferents, on apreciem a l’altre. El que jo he intentat sobretot ha sigut dir-li a la gent: "Aneu a fons". Que no es quedin en la superfície. 

Com podríem fer-ho entre tots per apreciar una mica més aquesta part de les fronteres? 
És tan fàcil com apreciar-les. No necessites fer gran cosa més enllà d’apreciar l’altre, entendre que l’altre et pot aportar coses i que tu pots aportar coses a l’altre. I jugar amb això com s’ha fet sempre. Els parèntesis de les fronteres intraspassables és un parèntesi de fa cosa de dos-cents anys en la història de la humanitat. La humanitat té una història de fa milers d’anys i durant aquests la frontera no ha sigut un obstacle. Per tant, hem de superar-lo.