Sovint oblidem la nostra història amb més facilitat de la qual hauríem de fer-ho. Per això, el surrealisme dels nostres dies, especialment marcat per la política, mai deixa de sorprendre’ns. En quin moment, entre els entrellats del joc polític, ens oblidem a algú en òrbita, perdut entre la pols espacial a més de 300 quilòmetres de distància mirant cap amunt? Aquesta és la història de Serguei Krikaliov, la que hi ha darrere de L’últim soviètic.

L’últim soviètic és l'última producció de companyia La Canina, estrenada ahir a la Sala Baixos 22 del Teatre Tantarantana de Barcelona. Estarà disponible fins al 23 de març i tindrà una funció accessible el dissabte 22 de març, data que coincideix amb la segona edició de la iniciativa Cap Butaca Buida, que buscarà emplenar els teatres de Catalunya i repetir els resultats exitosos de la primera edició.

El cosmonauta sense pàtria

L'obra, una ficció escrita per la dramaturga Sílvia Navarro, ens submergeix en l'epopeia real de Serguei Krikaliov, l'últim cosmonauta soviètic que, per raons polítiques (i especialment econòmiques), va haver d’esperar atrapat a l’espai mentre l'URSS s'ensorrava, acumulant més de 300 dies en òrbita fins a poder tornar a la Terra. Soviètic en enlairar-se, rus en tornar. Un relat semblant (pel que fa al captiveri) a la història de Mehran Karimi Nasseri, l'home que va inspirar La Terminal: atrapat per la diplomàcia dins de la T1 de l'Aeroport Charles de Gaulle després de fugir de la repressió del xa de l'Iran.

És atrevit intentar reviure un fet històric de tals magnituds, oblidat i deixat de costat en la memòria dels més friquis de l’exploració espacial. No obstant això, l’execució és precisa, tot un "retrat de la hiperrealitat i la societat del simulacre", en paraules de Navarro, una crítica oberta al relat de la realitat en temps de notícies falses i opinòlegs "experts en".

La proposta

Una tragicomèdia a mig camí entre el teatre Verbatim i el postdramàtic, que alterna el relat cronològic de la vida de Krikaliov i la seva odissea espacial amb esdeveniments clau dels noranta per proporcionar context i profunditat al relat. Tot plegat, amenitzat amb un humor més que peculiar, molt més afinat durant la segona meitat de l’obra. Un crescendo d’acció i humor singular que ens arriba del repartiment de La Canina, format per Marçal Bayona (Titus Andrònic, El Cantador), Adrià Diaz (Maria Rosa, Kyla (Fredor)) i Júlia Santacana (El nedador del mar secret, Un somni d’una nit d’estiu), amb papers alternats que canvien al llarg del transcurs cronològic de l’obra.

L’aposta al llarg de l’obra pel teatre multimèdia ens reafirma una vegada més sobre la tendència creixent cap al relat visual per sobre del text. A Els contrabandistes de llibres de Darayya, l’ús de la càmera a l’escena juntament amb la projecció de la imatge actuava com un afegit que aportava dramatisme i dinamisme a l’escena. A L'últim soviètic, La Canina aposta per l'ús del mòbil, de la càmera i del telèfon com a elements que reforcen l’escena i donen aquest extra de dinamisme que trenca amb la monotonia del diàleg.

Es fa un ús constant del metateatre, trencant la quarta paret i interactuant amb el públic. El decorat, senzill i dinàmic, consta d’un cubicle desmuntable central que simula la nau que transporta l’últim soviètic i la seva tripulació d’una pantalla blanca que passa de ser espai de projecció d’imatges i vídeos a espai de titelles, entre d’altres, i, per acabar, d'un escriptori i una cadira aïllats del cubicle que donen la separació necessària entre l’espai i la terra. Finalment, un vestuari senzill, que va i ve de la granota espacial a la samarreta blanca amb tipografia russa que ens transporta a la Barcelona olímpica.

Ovació final amb el repartiment i l'equip tècnic de L'últim sociètic. Sebastián Marín

Ovació unànime

Llums apagades i aplaudiment enèrgic de tota la sala, que tancava l'estrena amb les entrades esgotades. No cal ser un expert en l’espai exterior per gaudir de l’obra, que des d’un bon principi explica amb detall tot el context darrere de cada escena. 95 minuts de tragicomèdia documental que passen volant, entre reivindicacions, política i l’absurd.

La funció del 22 de març disposa d’audiodescripció, interpretació en llengua de signes, sobretítols, bucle magnètic, so amplificat i és accessible per a persones amb mobilitat reduïda.