L'històric cinema Comèdia tanca les portes aquest diumenge 14 de gener. Quan acabi la projecció de Wonka, una mica abans de la mitjanit, el seu públic abandonarà la sala, tal com ho han fet en l'últim mig segle. Amb una excepció: serà l'última pel·lícula que s'hi projecti. Un cop baixades les persianes, no se sap quan es tornaran a pujar. 

El cinema Comèdia va ser una residència particular - el Palau Marcet- fins al 1934. Després es va convertir en el Teatre de la Comèdia, fins al 1960, quan es va transformar en cinema. Des dels anys seixanta, el Comedia ha viscut grans canvis. Es va inaugurar com un cinema d'estrenes, molt popular tant com per la sala com per la seva localització, en ple passeig de Gràcia. Formava part dels coneguts "cines de barri", que van arribar a comptar-se per desenes. Ara només en quedaran dos, l'Aribau i el Maldà.

Amb els anys el Comèdia es va anar ampliant, arribant fins a les cinc sales que es coneixen avui en dia. El cinema ja va començar a acumular problemes econòmics abans que Yelmo el comprés, el 2017, i la pandèmia va accelerar la davallada de públic fins a arribar a la seva fi.

Reaccions i laments del públic

La notícia del seu tancament es va difondre per les xarxes el passat dimecres 10 de gener, gràcies al compte de Twitter "Sala Abierta". Des de llavors, són molts els que lamenten que tanqui i que, de retruc, els cinemes històrics vagin desapareixent. Des de fotos a anècdotes boniques que van ocórrer entre les parets de la sala, diferents vides que han passat per l'emblemàtic cinema rememoren les històries viscudes en les seves butaques. 

Moltes de les persones que han comentat a les xarxes, han volgut compartir amb el Diari de Barcelona les seves històries. "L'any 1997, vaig anar a veure Scream quan tenia 14 anys, fa dos anys va tornar la saga i vaig anar a veure-la al mateix lloc per reviure la il·lusió. Va ser molt emocionant anar al mateix cinema que quan era adolescent", explica Noemí Navarra, de 41 anys.

"El desembre de 2019, prepandèmia, vaig arrossegar a un amic i a la meva cosina a veure Cats, una pel·lícula que em feia especial il·lusió, perquè adoro els musicals. Estàvem en una de les sales de dalt més petites, i es va formar una experiència comunitària molt intensa. Tots estàvem horroritzats del que vam veure, però va ens ho vam passar genial", explica Julia Gaitano, rememorant bons moments.

Els més de 50 anys que portava oberts, fan que tant joves com grans tinguin records d'aquest lloc. "El Comèdia va ser molt especial per als meus avis. Cap a l'any 1971, quan van començar a sortir, ell l'esperava sempre davant del cinema, i la meva àvia, que vivia a passeig de Gràcia, treia el cap pel balcó i si el veia baixava per trobar-se amb ell", explica Pau Saiz, de 21 anys.

Barcelona perd cinemes emblemàtics

La pèrdua d'aquest cinema no només fa perdre als aficionats del cine, sinó a tota Barcelona, que a poc a poc es va quedant sense els espais més emblemàtics. "Diumenge Barcelona serà una ciutat més trista i pobre (encara més)", piulava Núria Costa, directora de comunicació, mentre recorda nits maques "com la de preestrena de Pa Negre o Incerta Glòria". L'aforament de la sala principal, el feia ideal per organitzar grans estrenes.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Phenomena (@phenomenaexperience)

L'acomiadament dels treballadors

Però si hi ha algú que guarda històries i anècdotes d'aquestes sales són els seus treballadors, que després d'anys treballant-hi, el dilluns estaran al carrer. La seva empresa, Yelmo, els ha prohibit parlar amb els mitjans de comunicació. Un dels seus treballadors, Víctor Baldoví, que fa més de 25 anys que està al cinema, ha trobat la forma de fer-se escoltar a través d'una carta que ha enviat a tot el qui el volgués llegir.

"Aquest no és només el final d'un cinema, sinó el tancament d'un capítol ple d'anècdotes i records que es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja", explica en el seu escrit. Repassa la història del cinema, i sobretot la de tots els treballadors, entre els quals hi havia una relació de família. Agraeix a les persones de taquilla, a l'acomodador i als de manteniment, també als que fan possible la projecció i a l'encarregat de les relacions públiques.

"Quan jo mateix tanqui les persianes el diumenge 14 de gener, amb molt més esforç que de costum, no pensaré "que pena" sinó gràcies", afegeix. I així Bavoldí conclou la seva carta de dues pàgines: "Gràcies a tots els que algun cop han trepitjat el cinema Comèdia per compartir una passió i un amor. Un amor pel cinema que viurà per sempre. The end".