A la cinquena divisó del futbol espanyol hi ha un esdeveniment rara avis que captiva, emociona i mou passions. És el derbi entre el Sant Andreu i l'Europa, dos clubs històrics que demà és juguen la lliga i l'ascens a Segona Federació. Els de Gràcia són primers amb dos punts de diferència i només queden quatre jornades per finalitzar el campionat. El Narcís Sala serà l'escenari d'un partit que reunirà sis mil persones i reivindicarà l'autenticitat de l'esport rei. 

"Tot i que t'ho volen vendre com el derbi etern, aquesta rivalitat arriba realment als anys 80. Està molt mitificat", explica Jordi Petit, historiador i exdirectiu del Sant Andreu. En aquell moment, neix el Front Andreuenc, el primer grup ultra del club del Palomar: "Carrega una mica contra l'Europa i aquí comença la rivalitat, que ha tingut els seus alts i baixos", assenyala Petit. Entre els anys 50 i mitjans dels 70, el rival a batre era la Fabra i Coats, l'altre equip de la zona, i els quadribarrats a penes van coincidir a la mateixa categoria amb els graciencs durant aquella època. 

Àngel Garreta, cap de premsa de l'Europa, coincideix que el Sant Andreu "no és un rival de tota la vida" i fixa l'inici de la rivalitat amb l'arribada d'internet i les xarxes socials. "La qüestió és evolutiva. És un derbi que ha anat agafant xup xup. Els rivals històrics de l'Europa als anys noranta eren el Sants i el Martinenc", opina Garreta. 

Josu Rodríguez a la gespa del Narcís Sala | Gerard Boada

El que és clar és que feia molt temps que no es disputava un derbi tan decisiu i amb tanta trascendència esportiva. Josu Rodríguez, un dels jugadors pals de paller del Sant Andreu, entèn que es tracta del més igualat del últims anys. En canvi, el capità de l'Europa, Álex Cano, va més enllà: "Porto pràcticament 450 partits al club i podria dir que aquest és el més especial que he jugat mai. El més important de la meva carrera. Un derbi sempre és un derbi, però un derbi jugan-te la lliga no ho havia viscut".

El defensa del conjunt de Gràcia també reflexiona sobre la cita: "Qui m'anava a dir a mi que als meus 35 anys i després de tants partits al club, encara estava per viure un partit d'aquesta alçada. Et posa la pell de gallina només pensan-t'ho". 

Més similituds que diferències

El tret que més comparteixen ambdós clubs és que tant Sant Adreu del Palomar com la Vila de Gràcia eren independents de Barcelona i es van annexionar a la ciutat comtal el mateix dia: el 20 d'abril de 1897, amb el Decret d'Agregació. 

Avui encara tant andreuencs com graciencs bromejen amb la condició d'independència de la urbe. "Ells diuen: 'Vosaltres sereu poble, però nosaltres vam ser Vila, que és més important", detalla Petit. I els habitants del Palomar responen: "Bé, però nosaltres som un poble mil·lenari i vosaltres vau ser poble durant només 50 anys al segle XIX", reconeix el que fora membre de la junta directiva. "La defensa afèrrima que cadascú fa del seu poble, representada en el club, fa que topin entre ells", conclou l'exdirectiu.

La rivalitat al camp moltes vegades no va de la mà de la història. El poble contra la Vila és un derbi recent, però que s’ha fet intens perquè les dues aficions defensen el mateix: “Els elements més radicals de les aficions són d’extrema esquerra. Tant un com l’altre tenen el sentiment de poble. Hi ha més semblances que diferències”, explica Jordi Petit, qui defensa que és un “Barça-Espanyol de categories inferiors”. 

Àlex Cano, capità de l'Europa | CE Europa

Un altre dels aspectes que comparteixen al parer del cap de premsa de l’Europa és que tots dos clubs “han sabut aglutinar un jovent emergent que està bastant submergit en història i són reivindicatius”. 

Ni a Sant Andreu ni a Gràcia troben tants motius que donin resposta a l’animadversió. D’una banda, “quan t’assembles molt a algú, acabes sent totalment diferent”, creu Petit. De l’altra, Garreta afirma: “Estem a la par en tot. Hauries de trobar antagonismes però costen de discernir. És simplement un posicionament que si em faig de l’equip blanc, m’ha de caure malament el negre”.

Què fa especial als dos equips?

Tant Garreta com Petit coincideixen que el que fa més especial a cadascún dels clubs és la l'apropament i les facilitats a l'hora de relacionar-se amb l'entitat. "Una espècie de magnetisme que atrapa per proximitat. L'escalfor social. Avui dia a l'arribada de qualsevol club professional a l'estadi tot està cordonat, la policia, els jugadors baixen de l'autocar amb els auriculars posats, es fiquen al vestidor, ningú s'atura a signar un autògraf. I aquí tu arribes una hora i mitja abanas a fer un cafè, i el que està esperant un cafè al teu costat és el capità de l'equip i podeu xerrar cinc minuts". 

"A mi el que em va enganxar del Sant Andreu és la proximitat entre club i l'afició", admet Petit. Recorda quan el 1994 va saltar a la gespa i va demanar-li un autògraf a Puncho. El mític defensa, sorprès, li va dir: "Però si allà tens als dels Barça", i el Jordi li va insistir perquè li firmés. Ara, fa el mateix amb el seu fill petit, que un cop salta al camp li demana una foto al Josu.

Cita amb la història

El diumenge ensuma a dia històric. Àlex Cano es mostra molt ambiciós de cara al partit: “Et jugues pràcticament la temporada en un partit. Nosaltres intentarem assaltar el Narcís Sala”. Josu Rodríguez explica que és una partit “contra el màxim rival i els nervis estaran a flor de pell”.

Ambdós volen evitar que això passi factura. “Són partits en què has d’estar concentrat, no cometre cap errada inoportuna perquè pot anar d’un petit detall”, diu el jugador de l’Europa. Afegeix que “la motivació anirà pels núvols, tant la nostra com la del Sant Andreu. Els lesionats es recuperen miraculosament, tothom està disponible perquè són dies macos per a jugar”. Josu, per mirar de rebaixar els nivells de tensió, ha fet de mentor: “Hem d’afrontar el partit com un més. Per la gent que és més jove i no ho ha viscut, li has de donar algun tipus de consell perquè segueixin practicant el seu futbol”.

També ha fet la feina Cano: “Els he explicat què ens trobarem, una afició que ens apretarà, però també tindrem centenars de persones al nostre costat, i que serà un partit amb moltíssima tensió i intensitat”. Concretament, 700 graciencs acompanyaran l’Europa a la graderia visitant del Narcís Sala. 

L'ascens, una obssessió

Ni el Sant Andreu ni l’Europa ocupen una plaça a una categoria corresponent amb la història dels dos clubs. Aquesta és l’obsessió dels dos jugadors, retornar l’equip a un lloc pertinent. Cano relata: “Em va costar 12 anys un ascens. Per sort ho vaig aconseguir, però vam baixar l’any passat i vull tornar a deixar l’Europa a la categoria que li toca”. El quadribarrat Josu admet: “He vingut aquí amb un repte a nivell personal, que és pujar al Sant Andreu d’una vegada per totes”.

El cap de premsa de l'Europa posa en valor que aquest partit és també una reivindicació: “Aquesta renaixença d’aquests dos equips del futbol català al segle XXI s’ha d’aprofitar perquè si no tornarem als 90 on tots estàvem morts”. Josu entén el derbi com "una repercussió a nivell del futbol modest. És molt xulo viure-ho dins del camp i sobretot el que més agrada és que s'omplen els estadis. Esperem que el Narcís Sala sigui una olla a pressió". 

Garreta finalitza: "L’excusa és el futbol com una partida d’escacs, però aquí som dos pobles. Crea una simbiosi moderna tremenda entre la gent d’avui i la història del passat".