“El vinil mai ha sigut una tendència passatgera. El vinil sempre hi ha estat”. Jesús Moreno, fundador de Revólver Records, ho diu amb la seguretat de qui fa gairebé tres dècades que conviu amb aquest format. La seva botiga, oberta des de fa 27 anys al carrer Tallers de Barcelona, ha vist passar generacions de compradors, canvis tecnològics i l’auge d’un streaming que semblava condemnar la música física a la desaparició.

Però no ha estat així. En plena era de Spotify, Apple Music i les playlists infinites, el vinil ha tornat a ocupar espai dins del consum musical contemporani. I ho ha fet especialment entre els joves. Tocadiscs a les habitacions, portades exposades com a decoració i discos comprats no només per escoltar, sinó també per tenir. La pregunta, però, no és tant si el vinil ha tornat, sinó què explica aquest retorn: passió musical, fenomen cultural o una mica de totes dues coses?

Les dades confirmen que el vinil no és només una percepció o una moda d’internet. Segons Promusicae, la indústria discogràfica espanyola va créixer un 10,4 % durant la primera meitat de 2025, impulsada sobretot pel consum digital. Tot i això, el mercat físic també va pujar un 14,8 %, gràcies principalment al vinil, que va créixer un 25,6 % respecte al mateix període de l’any anterior. En canvi, el CD va caure un 3,2 %, i el vinil ja representa el 68,8 % dels ingressos del mercat físic a Espanya.

El fenomen no és exclusiu de l’Estat. Com comenta la Recording Industry Association of America (RIAA), als Estats Units el vinil va generar 1.400 milions de dòlars el 2024, va encadenar el divuitè any consecutiu de creixement i, per tercer any seguit, va superar el CD en unitats venudes: 44 milions de discos davant dels 33 milions de CD. La mateixa entitat assenyala que el vinil ja concentra gairebé tres quartes parts dels ingressos del mercat físic nord-americà.

Al Regne Unit, la tendència és similar. D'acord amb dades de l’Official Charts Company, el 2024 es van vendre 6,7 milions de vinils, un 9,1 % més que l’any anterior i la xifra més alta en tres dècades. El CD encara manté un volum superior, amb 10,5 milions d’unitats venudes, però continua en retrocés.

Les xifres evidencien una paradoxa clara: en un moment en què gairebé tota la música del món cap dins d’un mòbil, cada vegada hi ha més persones disposades a pagar per un objecte físic, més car i menys pràctic.

“Aquesta nova generació està bastant interessada per la cultura del vinil”

Moreno ha vist aquest canvi de prop. Segons explica el fundador de Revólver, en els últims anys ha aparegut una nova generació de compradors que s’ha acostat al vinil des d’un lloc molt diferent del dels col·leccionistes tradicionals. “Ara, en els últims anys, ha sortit una nova generació del vinil, que són la generació més jove, que estan bastant interessats per la cultura del vinil”, afirma.

Per a ell, una part d’aquest impuls té a veure amb els nous artistes i amb la manera com la indústria ha tornat a apostar pel format. “Els nous artistes que han sortit han impulsat aquest sector”, explica. També apunta que la visibilitat del vinil ha crescut gràcies a la promoció mediàtica, les reedicions i les edicions especials: “Se li ha donat molta publicitat en els últims anys. Els mitjans de comunicació, la indústria, han apostat més pel vinil, han fet formats de reedició… i tot això al final es pot definir com un boom”.

Aquesta lectura és important perquè matisa una de les preguntes centrals: el retorn del vinil no es pot explicar només des de la nostàlgia ni tampoc només des de la moda. El que hi ha és un mercat i una cultura que han tornat a fer visible un format que mai no havia desaparegut del tot.

Escoltar un disc o consumir música

Una de les grans diferències entre el vinil i l’streaming no és només el suport, sinó la manera com condiciona l’escolta. Allà on les plataformes afavoreixen un consum ràpid, fragmentat i sovint de fons, el vinil hi imposa un altre ritme: triar un disc, posar-lo, escoltar-lo sencer i dedicar-li temps.

Lucas Antón, de 26 anys, ho explica des de l’experiència pròpia. A casa seva, els vinils sempre hi havien estat presents perquè els seus pares ja en tenien . Ara, ell escolta artistes espanyols actuals com C. Tangana, Barry B o Ralphie Choo, i combina el consum digital amb el físic segons el moment. “Amb les plataformes mai em paro a escoltar, poso les playlists i passo les cançons; amb el vinil és un ritual”, explica . Per a ell, el format físic implica escoltar un àlbum amb una altra atenció, molt diferent de la lògica més ràpida de Spotify. 

El tocadisics del Lucas

Una experiència similar descriu Núria Casado, de 24 anys, que va començar a col·leccionar vinils el 2021, animada per un amic que també ho feia . En el seu cas, el gust musical passa sobretot pel pop anglès, amb artistes com ara Taylor Swift, Beyoncé o Rihanna, i el vinil forma part d’una escolta molt més intencionada.

La prestatgeria on la Núria guarda els seus vinils

“Mai poso un i ja, sempre m’agrada escoltar diversos i, a sobre, no una cançó sinó el disc sencer”, explica . Tant en el seu cas com en el d’en Lucas, el vinil no substitueix el digital, sinó que ocupa un altre espai: el d’una escolta més pausada i conscient.

La música també es vol tocar

En un ecosistema cultural cada cop més intangible, el vinil recupera una cosa que les plataformes no poden oferir: la materialitat. La música ja no només s’escolta; també es guarda, s’ordena, s’exposa i es col·lecciona.

Lucas ho resumeix amb una frase molt directa: tenir vinils és “ser propietari de la música” . També assegura que una de les coses que el porta a comprar-ne és, precisament, “que sigui una cosa material que pugui tenir i guardar”

Per a la Núria, aquesta dimensió física també és clau. “Quan m’agrada molt un àlbum m’agrada tenir-ne una còpia en físic”, explica . En el seu cas, els discos també estan vinculats a la identitat personal: “Per mi al final és com una mica una part del que soc”

La seva relació amb el format va més enllà del simple consum. Els vinils no són només música, sinó també una manera de conservar records, gustos i etapes de vida. Això ajuda a entendre per què el vinil connecta tan bé amb una generació que ha crescut consumint música des d’una pantalla.

Entre la passió i la tendència

Si hi ha una idea que es repeteix tant a les botigues com entre els compradors és que el vinil actual mou perfils molt diferents. I és aquí on la frontera entre passió i tendència es fa més difusa. Moreno ho explica clarament: “Hi ha dos tipus de públic. El públic de les tendències passatgeres, que utilitzen el vinil com una moda, i després hi ha el col·leccionista melòman, apassionat del vinil, que ho ha portat tota la vida”.

Aquesta divisió també es veu en les pràctiques dels consumidors més joves. Lucas admet que té “algun [vinil] sense obrir” . La Núria, per la seva banda, reconeix haver “caigut una mica en la trampa” de voler completar la discografia d’alguns artistes, fins i tot amb àlbums que no escolta tan sovint

En el seu cas, això passa sobretot amb artistes que li agraden especialment i dels quals vol tenir una part important de la seva obra en físic. “Tinc dos o tres artistes dels que intento tenir la discografia”, explica . El vinil, doncs, funciona alhora com a suport d’escolta i com a objecte de col·lecció.

Aquesta convivència entre usos és una de les claus del seu retorn. No tothom compra vinils per les mateixes raons, i això és precisament el que fa més complex el fenomen.

Sobreviure venent vinils

Ara bé, que el vinil estigui de moda o visqui un bon moment no vol dir que vendre’n sigui fàcil. Darrere de la imatge romàntica de les botigues especialitzades hi ha una realitat econòmica molt més fràgil. “Botigues de vinil funcionen sempre que les despeses siguin mínimes”, explica Moreno. I concreta encara més: “Tot el que és el mercat de vinil nou és molt difícil de sostenir”.

Segons ell, la viabilitat del negoci depèn molt del model de botiga. “Hi ha moltes botigues petites, que només ho gestionen una o dues persones”, apunta. En canvi, en el cas de Revólver Records, factors com la infraestructura, la ubicació i el turisme ajuden a mantenir un cert equilibri. Tot i així, insisteix que “s’ha de fer molta inversió per mantenir una botiga de vinil”.

Els obstacles econòmics principals són clars. D’una banda, “l’alça de preus de les discogràfiques”, que “cada dos per tres van pujant el preu dels discos” i això “penalitza molt la venda en general”. De l’altra, la manca de suport institucional: “Subvencions de la Generalitat o de l’Ajuntament no en tenen cap, i això penalitza molt les botigues de cultura”.

Aquesta pressió dels preus també es nota entre els compradors. En Lucas admet que a vegades compra “vinils barats que potser no compraria si el preu fos més elevat” . La Núria també assenyala aquesta diferència de preus com un factor clau: “Les edicions normals d’un vinil et poden costar de 20-25 euros a 65”

Un públic que ja sap què busca

Un altre canvi important que ha detectat Moreno és la manera com compra la nova generació. A diferència d’altres èpoques, avui molts clients arriben a la botiga amb una decisió presa de casa. “Aquesta nova generació tampoc vol molts consells, saben molt bé on van”, explica. “Ja van a pinyó fix”. I afegeix: “L’streaming fa que ells decideixin què comprar-se o no”.

Aquesta transformació del comprador és clau. Abans, la botiga tenia també una funció d’assessorament i descoberta. Avui, en molts casos, la descoberta passa primer per les plataformes digitals, i la compra física arriba després, com una forma de donar valor a allò que ja s’ha escoltat i triat.

Lucas ho resumeix així: “Si vull escoltar un àlbum, vinil; si vull escoltar playlists o novetats, Spotify” . La Núria també diferencia clarament els moments: fa servir més els vinils quan té temps, quan és a casa i quan pot dedicar-se a escoltar-los amb calma

El retorn del vinil no es pot explicar només com una mirada enrere. Més aviat, diu molt del present. En una època marcada per la rapidesa, l’accés immediat i el consum accelerat, proposa una altra relació amb la música: més lenta, més tangible i més intencionada.

Això no vol dir que hagi vingut a substituir l’streaming. Tot apunta, més aviat, al contrari. El digital continua sent la porta d’entrada principal a la música, però el vinil ha trobat un espai propi entre aquells que volen donar més pes a allò que escolten. Potser per això continua creixent: no perquè competeixi amb el present, sinó perquè s’hi ha sabut adaptar.