Viure al carrer implica violència, soledat i una lluita constant per sobreviure. El sensellarisme ha crescut a la ciutat de Barcelona, un 33 % del 2024 al 2025, i ja són prop de 5.000 persones, de les quals, segons el darrer recompte de la fundació Arrels, 1.982 dormen al carrer de la capital catalana. Entitats socials han assegurat aquest dimarts a l’Ateneu Barcelonès que l’abordatge actual basat en l’emergència no serveix i que s’ha d’actuar posant el dret a l’habitatge al centre. 

El sensellarisme no és un fenomen invisible, però sí que està abordat d’una manera insuficient per part de les polítiques públiques. Bea Fernández, directora de la Fundació Arrels, ha assenyalat a la jornada Viure sense llar que les causes del sensellarisme són diverses, i que sovint “es tracta d'una acumulació o una concatenació de factors” que porten a aquesta situació. Aquí hi poden intervenir alguns de caràcter personal, institucional, estructural i d’entorn. 
  
A través de la metàfora de la teranyina, Fernández ha explicat com la pèrdua de punts de suport com ara la feina, la salut, l’entorn familiar o l’habitatge poden portar una persona al sensellarisme. La crisi de l’habitatge, la precarietat laboral o les traves administratives agreugen encara més aquesta problemàtica, especialment per a les persones que es troben en una situació administrativa irregular, sovint excloses de drets bàsics per aquesta manca de documentació legal. Les polítiques d’habitatge “no han tingut en compte” a les persones que “no disposen o no disposaran d'ingressos econòmics suficients”, ha denunciat la directora. 

A la jornada també s’ha posat el focus en la violència que pateixen les persones sense llar. Moltes d’elles han patit insults, vexacions i discriminació, ja no només per no tenir llar, sinó pel fet de ser pobres, fenomen que es coneix com a aporofòbia. Sergi Mejías, un cuiner amb experiència de vida al carrer, ha relatat robatoris i ha explicat com era conscient de la violació de diverses dones que han viscut al carrer, sovint per més d’una persona. “Mai saps a què estàs exposat vivint al carrer”, ha sentenciat. 

Des d’una perspectiva sanitària, la metgessa i voluntària de Salut Sense Sostre ha remarcat que “la pobresa emmalalteix i la malaltia empobreix”, citant un informe de l'OMS. Roca ha relatat que les persones sense llar sovint accedeixen a urgències o als CUAP, però sense aquest seguiment posterior als CAP, ja que veuen dificultat el seu accés per la manca d’empadronament, que els dificulta posseir una targeta sanitària entre d’altres. El sistema sanitari sovint és massa rígid i genera obstacles, a més, hi ha una manca de temps i de formació dels professionals per atendre adequadament aquestes situacions. 

“De cop i volta, en 24 hores, em va canviar tota la vida”, recorda Sergi Mejías. Va passar d’una vida estable a dormir al carrer. Ha descrit la violència, la solitud i la deshumanització que pateixen les persones sense llar com els aspectes més durs: “Imagineu-vos estar sis o vuit mesos sense dutxar-vos”. Relata que després de cinc anys i vuit mesos, gràcies a l’ajuda de la fundació Arrels i a la superació de la seva addicció a l’alcohol, ha tornat a ser feliç. 

Les ponents de la jornada han coincidit a destacar com aquesta problemàtica s’ha tractat sovint des d’un abordatge massa centrat en l’emergència i no pas de forma transversal. Segons Fernández, a partir dels sis mesos vivint al carrer cada cop és més difícil que una persona pels seus propis mitjans pugui sortir d'aquesta situació. En aquest sentit, s’estan implementant propostes des de l’àmbit sanitari com ara el “codi sense llar” o la flexibilització en l’atenció als CAP, però les entitats reclamen una atenció de tots els departaments, no només dels serveis socials i un abordatge basat en el dret a l’habitatge.