Viure l'ocupació del Líban des de Catalunya: "Ningú sap si podré tornar a trepitjar la meva terra" - Diari de Barcelona
La guerra en la distància
Viure l'ocupació del Líban des de Catalunya: "Ningú sap si podré tornar a trepitjar la meva terra"
La Nour, la Yara i la Lara, tres libaneses residents a Barcelona, expliquen com viuen des de la distància l'agressió al Líban
La Lara Soueid (33 anys) parla per telèfon en àrab als afores d’un bar prop d’Urquinaona. S’asseu reposada, coneix els treballadors i el barri. Fa onze anys que va venir procedent d’Al-Khiyam, una ciutat del sud del Líban que fa mig segle que viu sota l’amenaça dels bombardejos israelians. El seu avi, la seva tieta i els seus dos tiets continuen vivint-hi, tot i que s’han hagut de desplaçar forçosament per culpa dels darrers atacs d’Israel. En conversa amb el Diari de Barcelona, la Lara explica que aquest mateix gest, el de prémer uns dígits i comunicar-se amb una persona a l’altra banda del fil telefònic, s’ha convertit en una obsessiva rutina: “Al principi preguntàvem si estaven bé; ara només comprovem si són vius”.
“Estic les 24 hores pendent de les notificacions i enviant missatges”, diu la Lara. “Em desperto enmig de la nit per veure on han bombardejat i si és a prop d'algun amic o familiar meu, per poder-los escriure”, detalla. En canvi, la Nour Assaf, estudiant de periodisme nascuda el 2005, se n’ha atipat: “Aquest últim any he desconnectat de les notícies”. Per estar tan pendent de les novetats, assegura que tenia atacs d'ansietat. “És important fer-hi referència perquè crec que ens ha passat a molts”, exposa.
“Estic les 24 hores pendent de les notificacions i enviant missatges”, Lara Soueid
De pare libanès i mare catalana, la Nour ha viscut la major part de la seva vida travessant el Mediterrani d’est a oest i viceversa. Fins al 2020, només venia a Catalunya per celebrar Nadal i passar-hi els estius. Quan va estar temporades més llargues a terres catalanes mai va ser voluntari. La família va marxar del Líban el 2006 per la guerra entre Hezbollah i Israel, i el 2013 va fer el mateix per culpa d’atacs terroristes vinculats a Al-Qaeda. Finalment, mig any després de l’inici de la pandèmia i coincidint amb la devastadora explosió al port de Beirut, el que havia de ser una petita estada fora va acabar sent la instal·lació definitiva de la Nour i la seva família a Catalunya. Fer les maletes, però, ja era habitual: “Al Líban em vaig haver de mudar de casa tres cops per explosions”.
El dia a dia
La Yara Harake (40 anys), activista i treballadora de l’Associació Catalunya-Líban, descriu el fet de viure a Barcelona i tenir gran part del teixit social i familiar al Líban de la següent manera: “És viure en seguretat sense sentir seguretat”. Ella va arribar a València l’any 2019 i es va assentar a la ciutat comtal més tard. Denuncia la situació crítica de molts libanesos al seu país i n’assenyala el perpetrador: “Hi ha un estat que vol deliberadament matar i destruir qualsevol tipus de vida al Líban i a Palestina”.
“És viure en seguretat sense sentir seguretat”, Yara Harake
En aquest context, és fàcil que el dia a dia pagui els plats trencats del desgast psicològic. La Lara és una epidemiòloga poliglota i tenia la seva pròpia empresa, però l'any passat va haver d'abaixar la persiana i ara està a l’atur: “Em vaig trencar mentalment i físicament, no podia concentrar-me en res”. Mentre busca feina, afirma que sempre té la ment en “estat de guerra” i que, tot i que fa set anys que demana al CAP serveis psicosocials, sempre li han tancat la porta.
La Lara haurà d’abandonar el seu pis de Barcelona a finals d’aquest mes, i tot i que és una situació que l’angoixa, assenyala que el conflicte de l’habitatge mossega amb més força al Líban: “Amb la guerra, la resta del país va veure una oportunitat de fer diners; en comptes de llogar un pis per 1.500, el lloguen per 4.000”. Amb tot i amb això, fa un esforç econòmic per pagar el lloguer a la seva família al Líban, desplaçada forçosament per enèsima vegada: “Prefereixo quedar-me sense menjar aquí i que ells trobin una casa, que no pas estar jo aquí feliç, segura i tranquil·la mentre ells són al carrer”.
El paper de la comunitat internacional i els mitjans de comunicació
Les tres libaneses viuen la reacció de la comunitat internacional a l'ocupació del Líban amb exasperació. “Ens donen lliçons tota la vida sobre què significa la llibertat, la justícia i la reconciliació, i després venen a aplicar-ho als nostres països com si nosaltres no sabéssim què signifiquen aquests termes”, exposa la Yara, que critica la "impunitat total" dels Estats Units i Israel i la passivitat d'Europa.
Amb relació al paper dels mitjans de comunicació, la Lara els qualifica de “propaganda”. La Nour, que fa ja tres anys que estudia a la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, detalla que el que més li frustra és “l’ús del llenguatge” i reclama que la premsa apunti als culpables. També demana no fer servir termes com ‘conflicte’, ja que hi ha “un agressor” i algú que “s’està defensant d’aquesta agressió inicial”. La Yara, consultora de comunicació de professió, assevera que conceptes com ‘Orient Mitjà’ remeten a la colonització britànica i exigeix responsabilitat emocional a la ciutadania: “No poder entendre és legítim, però no empatitzar no ho és”.
Tornar a casa
“Només he tornat al Líban dos cops en aquests últims sis anys, perquè no m'he vist capacitada mentalment per tornar”. La Nour explica que no té clar voler quedar-se a Barcelona perquè no se sent integrada i percep que moltes parts de la seva identitat no encaixen en el context català. Alhora, afegeix que tampoc acaba de trobar el seu lloc en el món àrab, ja que el temps viscut a l’estranger li ha generat distància.
"No m'he vist capacitada mentalment per tornar al Líban”, Nour Assaf
La Yara, en canvi, sí que té clar que vol tornar a la seva terra natal: “Són les meves arrels, el meu poble, la meva gent. Aquest amor no se’n va d’un dia per l’altre en viure en un altre país”. Tanmateix, és la seva família la que l’encoratja a quedar-se: “La meva mare em diu que no vingui ara, que estic fora de perill, que els deixi”. Això, creu, la deixa amb “la responsabilitat d’amplificar la veu” dels seus connacionals.
La Lara va tornar al seu poble fa cinc mesos. “Aquell viatge va ser una mena de comiat. Ningú sap si podré tornar a trepitjar la meva terra, si hi podré tornar algun dia. Va ser difícil”, relata compungida. Per veure el poble va pujar a un punt elevat de la ciutat d’Al-Khiyam. Des d’allà va albirar l’horitzó i va comprovar que no quedava res del que havia conegut de petita. El seu tiet li va assenyalar on estava la seva antiga casa. “Vaig saber on era perquè encara hi havia un arbre que els meus tres rebesavis van plantar. I només ha quedat aquell arbre”, conclou la Lara.
