Aquest dilluns farà vuit anys que Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa mitjançant una moció de censura contra Mariano Rajoy. El líder del PSOE va accedir al govern espanyol prometent regeneració democràtica, i ha construït els seus mandats sobre la base de pactes amb les forces progressistes espanyoles, el nacionalisme basc i l’independentisme. En aquests vuit anys, ha fet bandera de la seva resiliència davant derrotes electorals, una pandèmia, guerres i crisis internes, i ha gestionat un clima de polarització extrema amb la dreta política, judicial i mediàtica espanyola. Ara afronta l’últim tram de la legislatura assetjat pels escàndols i amb una majoria parlamentària afeblida.

L’1 de juny del 2018, una setmana després de la sentència de la trama Gürtel, Mariano Rajoy s’acomiadava del Congrés i enfilava cap al restaurant Arahy del carrer Alcalá de Madrid. La bossa de la seva vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, va ocupar el seu escó fins a la votació de la moció de censura.

Pedro Sánchez arribava a la Moncloa amb només 84 diputats i després d’haver estat defenestrat pel mateix PSOE dos anys abans. Ho feia a cavall de la reacció als casos de corrupció del PP. Però també aprofitant la voluntat dels socis d’apartar de la Moncloa l’artífex de la persecució judicial de l’independentisme.

Un ‘Manual de resistència’ vigent al 2026

L’ascens de Sánchez va confirmar l’aura de polític resilient. Des que va recuperar el control del partit a les primàries del 2017, ha sobreviscut a episodis que semblaven terminals, com la repetició electoral del 2019, les tensions constants amb Podem, la pandèmia, la revolta de la dreta judicial pels indults als líders independentistes, i la derrota a les municipals del 2023.

L’autor del Manual de resistència –publicat el 2019– ha construït el seu mandat a base de negociacions per formar majories, sovint intermitents. Ha utilitzat la debilitat parlamentària com a recordatori als socis que l’alternativa al seu govern és un executiu de PP i Vox, i fins i tot ara, en plena crisi per les investigacions judicials, manté l’estratègia de resistir i esgotar la legislatura davant un PP a qui no li surten els números per a una moció de censura.

Del partit d’Estat al 'sanchisme'

L’evolució del tarannà del president espanyol ha anat en paral·lel a la transformació del PSOE. El primer a utilitzar el terme 'sanchisme' va ser un dels seus contrincants interns, César Luena, aleshores secretari d’Organització del partit. Després, la dreta –primer Cs i posteriorment el PP– ha utilitzat el terme com a concepte pejoratiu.

En aquests anys, Sánchez ha anat consolidant progressivament el control sobre el PSOE. Els dirigents territorials i els referents de l’antiga estructura del partit que havien impulsat la seva caiguda el 2016 van anar perdent influència o desapareixent de la primera línia política.

Susana Díaz va acabar derrotada també a Andalusia; el desaparegut Javier Lambán i Emiliano García-Page han exercit de ‘sospitosos habituals’, i l’antic poder dels barons territorials ha deixat pas a una direcció molt més dependent de la Moncloa. Un model presidencialista i centralitzat que deixa en mans de l’inquilí de la Moncloa les decisions estratègiques del govern espanyol i també del partit.

Els números de Sánchez

Els números de Sánchez també expliquen els equilibris interns. Des de la moció de censura, pels seus governs han passat 55 ministres. Només han sobreviscut al pas del temps la de Defensa, Margarita Robles, el de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, i el d’Agricultura, Luis Planas. En aquest període ha governat amb només tres pressupostos aprovats, els dels anys 2021, 2022 i 2023.

El 15 de maig del 2026 va superar José María Aznar com a president amb més dies de mandat, amb 2.905. Es troba en segona posició, per darrere de Felipe González.

Una geometria variable i erosionada

La majoria variable que ha sostingut Pedro Sánchez des del 2018 arriba al final de la segona legislatura profundament erosionada. Sánchez ha governat gràcies a pactes amb Podem primer i amb Sumar, ERC, Junts, Bildu i el PNB després, construint aliances diferents segons cada votació i cada moment polític.

Però ha anat perdent suports pel camí. Primer Podem, que va abandonar el grup de Sumar després de quedar fora de l’executiu. Després Junts, que li retreu un incompliment constant dels pactes assolits i que va donar per trencades les relacions a finals del 2025.

Les últimes investigacions judicials que afecten l’entorn del PSOE han incrementat la incomoditat de la resta de socis parlamentaris. El PNB li reclama eleccions durant el 2026, i bona part de la resta dels companys d'investidura apunta que es troba en una situació límit.

Alhora, cap dels aliats sembla disposat ara mateix a facilitar una moció de censura del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo.

Catalunya, el gir que ho canvia tot

Un dels seus girs estratègics més importants del seu mandat és el de la resposta al procés independentista. El mateix Sánchez que el 2017 defensava posar Carles Puigdemont “davant la justícia” va acabar impulsant els indults als líders independentistes, la reforma del delicte de sedició i finalment la llei d’amnistia. La necessitat parlamentària va acabar transformant també el relat polític del PSOE, que ha assumit les tesis del PSC en la concepció de l’Estat.

La relació amb Junts i ERC va permetre a Sánchez mantenir-se a la Moncloa després de les eleccions del 2023, però també va convertir Catalunya en el gran eix de confrontació amb la dreta espanyola. El PP i Vox han construït bona part de la seva oposició sobre la idea que Sánchez ha subordinat l’Estat als independentistes per garantir la seva supervivència política.

Crisi darrere crisi

Els seus vuit anys de mandat han estat una successió gairebé permanent de crisis. La pandèmia i l’estat d’alarma van posar a prova la coalició Podem; el cas Pegasus va deteriorar la relació amb l’independentisme; la llei del “només sí és sí” va provocar una de les grans crisis del govern de coalició; i la derrota a les municipals i autonòmiques del 2023 el va portar a convocar eleccions generals anticipades.

Després, Sánchez ha vist com els processos judicials han assetjat el PSOE. Alguns el toquen personalment, com el de la seva dona, Begoña Gómez, i el seu germà, David Sánchez. També el de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero, fins ara referent polític dels governs de Sánchez i clau en la remuntada del 2023.

El cas Koldo, la caiguda política de José Luis Ábalos i les investigacions sobre Leire Díez i Santos Cerdán han situat l’entorn del PSOE en el focus a un any de les eleccions generals. L’entrada de la UCO a Ferraz i les sospites sobre presumptes maniobres contra jutges i policies han atiat el debat sobre un possible final de cicle dins i fora del partit.

Lawfare vs corrupció

El PSOE ha respost a bona part d’aquestes causes judicials denunciant lawfare per part del poder judicial. Les protestes dels jutges contra els indults i la resistència a aplicar la llei d’amnistia han ajudat a construir el relat de l’enfrontament entre un poder judicial polititzat en favor de la dreta i l’executiu de coalició.

El ministre de Transports, Óscar Puente, ho va verbalitzar aquest dijous: s’està intentant fer caure el govern a través de “mètodes i formes que no són democràtics”.

Sánchez ha demanat comparèixer al Congrés dels Diputats per donar explicacions. Ho farà la setmana del 22 de juny, pocs dies després que l'expresident Zapatero hagi declarat davant el jutge José Luis Calama, i pocs dies abans del Comitè Federal del PSOE que ha convocat el 27 de juny. 

L’oposició, en canvi, acusa Sánchez d’haver impulsat una degradació institucional sense precedents i d’intentar colonitzar organismes de l’Estat per protegir-se políticament.

El PP i Vox denuncien pressions sobre jutges, fiscals i mitjans de comunicació i presenten els casos com la prova d’un ús partidista del poder.

Projecció internacional

El vuitè aniversari també coincideix amb la visita oficial del Papa Lleó XIV a l'Estat. Forma part d’una agenda internacional del president espanyol que contrasta amb la tensió política permanent que envolta l’executiu.

Sánchez va reforçar el seu perfil exterior amb la presidència espanyola de la UE el 2023, el suport a Ucraïna després de la invasió russa i una posició activa en el debat europeu sobre Gaza, on ha estat una de les veus més crítiques amb el govern israelià.

També ha rendibilitzat en clau interna els seus enfrontaments amb el president dels Estats Units, Donald Trump. Es va negar explícitament a comprometre una despesa del 5% del PIB en defensa.

Tot plegat li ha permès projectar-se internacionalment com una de les principals referències de l’esquerra progressista i reforçar el seu perfil com a dirigent global més enllà de la política espanyola.

La macroeconomia acompanya

Malgrat les múltiples crisis i la polarització política, Sánchez pot presentar un balanç macroeconòmic positiu. L'Estat és una de les economies més dinàmiques de la Unió Europea, amb un creixement del PIB del 2,8% el 2025, gairebé el doble de la mitjana de la zona euro. Els fons NextGeneration i la reforma laboral han contribuït a crear llocs de treball i assolir els 22 milions d’ocupats.

Les nou vides de Sánchez

Ara, Sánchez ha arribat al vuitè aniversari de la moció de censura havent sobreviscut pràcticament a tots els rivals polítics. Mariano Rajoy va abandonar la política després de perdre la Moncloa; Albert Rivera va desaparèixer després de l’enfonsament de Ciutadans; Pablo Casado va caure en plena guerra interna del PP; Pablo Iglesias va deixar el govern i la primera línia política.

Però els escàndols de corrupció i la desafecció dels socis amenacen seriosament la seva continuïtat. A la roda de premsa que va oferir aquest dimecres a Roma, Sánchez es va mostrar disposat a aguantar fins al final de la legislatura.

Text de Roger Pi de Cabanyes