"El xat de Tinder és una mena de 'far west' de la conversa"
Publicat el 24 de desembre 2020

Tinder. No calen presentacions. Tothom, qui més qui menys, l'ha utilitzat en algun moment i, si no, sap què és i com funciona igualment. Però què passa dins la nostra ment quan utilitzem Tinder? Com funciona la comunicació a l'aplicació? Com es representa el gènere?

L'Edmon Girbal, professor associat de la Universitat Pompeu Fabra, investigador predoctoral en neurofisiologia de la comunicació (UPF) i col·laborador docent de l'IESE Business School és l'autor de l'estudi "Tinder: ostensión, inferencia, performatividad e identidades de género", publicat aquest 2020 a la revista Caracteres.

Girbal planteja una investigació en què, a través de l'estudi teòric i de paràmetres característics de Tinder, així com de l'anàlisi empírica de diferents perfils, es proposa entrar en les ments dels usuaris per entendre el procés comunicatiu de l'app per lligar més famosa a Europa.


Què és el procés ostensiu inferencial?

Primer de tot, cal matisar que ostensió no té res a veure amb quelcom ostentós. Fonamentalment, el procés de l'ostensió i la inferència és la diferència entre allò que diem, allò que codifiquem amb un determinat codi o llenguatge natural, i allò que comuniquem però no explicitem. Utilitzant tota una sèrie de factors extralingüístics (més enllà de les paraules en si) tu pots inferir (interpretar) que el teu interlocutor està comunicant, encara que no de forma explícita, una informació.

Però, per què es dona aquesta situació?

Normalment, quan posem significats en ostensió perquè siguin inferits pel nostre destinatari, simplificant molt, ho fem per dos motius: el primer, perquè no volem comprometre'ns amb el significat real de l'enunciat; el segon, perquè no estem segurs de tot d'allò que estem transmetent.

Per exemple?

Imagina't dos amics, i un li pregunta a l'altre "On està en Joan?" i l'altre li respon "No ho sé, últimament no passa per casa!", i deixa en ostensió la informació sobre la nova parella que té el company. Com que la persona en aquest cas no vol dir literalment que el company no passa mai per casa perquè està enamoradíssim de la nova parella, el que fa és una ostensió. L'ostensió la fa sempre l'emissor i la inferència el receptor, en aquest cas el qui ha fet la pregunta que entendrà el significat complet gràcies a aquest procés.

En política, per exemple, es posen moltes coses en ostensió, mai es diu res pel seu nom. Davant dels mitjans, un polític no vol comprometre's explícitament amb un significat i deixa informació en ostensió perquè sap que s'inferirà.

Per què és important aquest procés?

Si no hi hagués ostensió i inferència entre dos usuaris competents d'una llengua no existirien els malentesos, per exemple.

Quan tenen lloc l'ostensió i la inferència a Tinder?

Passa en la primera fase del procés comunicatiu de Tinder, on hi ha purament una imatge. Pots accedir a la biografia de la persona, però pots no fer-ho. De vegades, només a través de què es veu a la imatge ens fem una idea de com és aquella persona. Allà hi ha en ostensió una quantitat brutal d'informació perquè les imatges són increïblement calculades, en general. A Tinder hi ha una brutal ostensió perquè la primera interacció és forçosament icònica. A més, estàs obligat a posar imatges, però no biografia, per tant no sempre hi ha text. Les pròpies limitacions i possibilitats de l'app obliguen que hi hagi ostensió i inferència sense codi, per això, al meu entendre, genera una comunicació molt interessant d'estudiar.

Segons els resultats de la teva investigació, és clara la informació que els usuaris de Tinder deixen en ostensió?

En dos dels tres casos que vaig analitzar, hi havia dues noies i un noi, era molt raonable inferir la seva intenció a l'app, el perquè eren a Tinder. En canvi, en una de les noies allò que estava en ostensió, al meu entendre, cal matisar que és una anàlisi subjectiva, el que estava calculat, molt treballat, era el fet de posar tan poc significat com fos possible.

Com s'analitza el grau d'ostensió?

El fet, per exemple, de la quantitat de fotos que poses. Pots posar-ne dues o set. Si en poses set generes una petita narrativa icònica i certes inferències poden reforçar-se o bloquejar-se en funció de la seqüència narrativa. És bastant típic. Una persona, en les primeres dues o tres fotos són bastant "neutres" eròtico-afectivament parlant; però a la quarta, de sobte, diu: "Bueno, però jo tinc aquest cos". I tu aquí infereixes que no és una persona que és a Tinder només per fer amics.

Imatge analitzada 1 de l'estudi

I doncs, com influeix el gènere en el procés ostensiu inferencial de Tinder?

A partir de 2018 Tinder va acceptar que quan tu et donaves d'alta al perfil només podies posar com a gènere 'home' o 'dona'. Ara hi ha l'opció d''altres'. Què passa, és realment empoderant? La qüestió és: empodera l'usuari que no s'identifica amb cap dels dos gèneres que la societat assigna a les persones en funció de la seva biologia? La meva conclusió és que no. Perquè quan tu poses 'altres' l'única diferència real és que al teu perfil no posa 'noi' o 'noia'. Tinder, doncs, opaca el fet que no et consideres ni home ni dona. Però, per exemple, qui és no binari voldria que sortís 'persona no binària' perquè, sinó, és molt fàcil obviar l'etiqueta i guiar-se pel cos. Aquesta és la complexitat del gènere, que és un significat que la societat designa.


"Quan tu poses 'altres' l'única diferència real és que en el teu perfil no posa 'noi' o 'noia'. Tinder opaca el fet que no et consideres ni home ni dona"


Llavors, Tinder perpetua el binarisme i tot el que comporta?

La conclusió a la qual arribo és que no. Tinder no perpetua el gènere binari ni, per tant, tota la violència cultural, simbòlica i física que porta a parar allà. Jo crec que no ho perpetua per la quantitat d'eines que posa a disposició de l'usuari. Principalment, pel fet de poder posar una biografia, que llavors ja no és només ostensió i inferència. Aquesta fa entrar en joc el codi i permet dir el que vulguis, desmentir tot el que vulguis. Hi ha tantes opcions per dir per què estàs allà i com ets que jo diria que no perpetua els gèneres canònics, però tampoc fa fàcil la desvitalització del gènere. Ho deixa a l'usuari en comptes de reforçar-ho ell mateix. Dit això, la tendència general continua sent que hi ha dos gèneres i ja està. És a dir, noies que ofereixen una feminitat tradicional, més o menys modulable, i homes que ofereixen una masculinitat tradicional.


Imatges analitzades 2 i 3 de l'estudi

I, en el cas de les persones trans, siguin binàries o no binàries, es poden expressar com volen?

Hi ha un problema vinculat a les persones trans perquè d'alguna manera Tinder obliga que una persona trans ho hagi de dir. És a dir, obliguen una persona que ja està minoritzada a explicitar la seva condició de persona que ha transitat de gènere, i aquella persona pot sentir-se molt molesta perquè és part de la seva intimitat. Dins de l'heteronormativitat, seria com preguntar-li a algú quant li mesura el penis o com té els pits. I això és un problema. S'identifiqui amb el binarisme o no, una persona trans troba limitacions.

Quins són els patrons generals de l'ostensió del gènere a Tinder?

Molta diversitat. La conclusió a la qual vaig arribar jo és que hi ha molta diversitat. La gent entén com funciona Tinder i expressa de manera molt clara què vol fer, quina és la seva voluntat, també els seus límits, dins de l'aplicació, en general, la gent posa en ostensió el que vol. No hi ha limitacions en aquest sentit.


"Tinder és un mirall de què segueix passant a la realitat. En general, el que trobes són persones que s'autoconceven com a homes i persones que s'autoconceven com a dones, amb tot el que això implica"


És Tinder un reflex del món?

Segons la meva visió, Tinder és un mirall de què segueix passant a la realitat. En general, el que trobes són persones que s'autoconceven com a homes, i persones que s'autoconceven com a dones, amb tot el que això implica. Però, en general, hi ha dues tendències que diuen que allò que veus a Tinder són cossos i que l'app cosifica, en el sentit més estricte del terme, cosifica persones pel gaudi d'un públic que no saps qui és ni quan et veu. Una capitalització del desig i de la persona. Un aparador virtual de persones. Per contra, hi ha un altre corrent que considera que Tinder és, com moltes altres coses, un mirall de la societat en què vivim. No és un agent de canvi, però tampoc no és un agent parcial. La meva tendència és aquesta segona.

Creus que Tinder posa el focus en els cossos?

El desig i les vivències de la sexualitat són molt diverses, però, en general, de manera inequívoca, hi ha atracció pels cossos. L'altre fet és el com ens han ensenyat a desitjar, per descomptat. I l'exercici que estaria bé que tothom fes és el de prendre consciència de quins patrons de desig hem adquirit de nens. En el cas dels nois: què tal si deixes de buscar noies que siguin com models de Victoria's Secret o el paradigma llatí de les corbes i els pits? Però, quan ja ningú desitja per tu, el cos és molts cops la porta d'entrada cap a la personalitat, la cognició i, al final, les relacions amoroses que duren és una barreja entre les dues coses.

Es pot subvertir Tinder?

Clar, tu pots estar a Tinder per subvertir-lo completament, fins al punt que hi ha gent que de sis fotos en posa quatre que no són d'ells i dues que són ells i són les dues últimes, o la primera i l'última i entremig hi ha dos mems, un vídeo d'una cosa que els hi fa gràcia i una portada d'un disc de Pink Floyd. Però tampoc es pot obviar que Tinder juga amb les seves pròpies normes.

Què vols dir?

A Tinder existeixen elos, és a dir, categories. En funció del temps que passes a l'app, el temps que obres i tanques l'aplicació, el número de "sis" i "nos" que fas i, sobretot, els dos més importants: quanta gent dona like al teu perfil i d'aquesta gent quanta gent els hi ha donat like, es genera un elo o un altre.

Elo?

Sí. És el que es fa, per exemple, als videojocs aquests als quals hi juguen milions d'usuaris arreu del món. Si ets novato coincidiràs amb novells com tu, i si ets un dels 10 millors del món no et trobaràs amb un novato, sinó que jugaràs amb persones al teu nivell de joc. Dins del mateix joc hi ha diferents mons paral·lels en què jugar, els elos, i s'assigna a cada jugador un elo segons un seguit de paràmetres que poden ser des de les hores de connexió o el temps que es triga a superar un nivell, fins als punts i tot un seguit de dades més. Això impedeix que els experts i els novells es trobin, perquè suposaria una desmotivació del nou jugador i que l'expert s'enfadés.


"Tinder, segons com jo ho interpreto, t'està dient amb qui t'emparelles i amb qui no"


I com s'aplica això a Tinder?

Fins on jo sé, a Tinder hi havia tres elos: gent que, en general, rep pocs "sis" i que la gent que els hi dona like també rep pocs "sis"; l'elo mig amb gent que rep bastants "sis" i al seu torn la gent que dona "sí" també en rep bastant; i el tercer, de gent que en té molts en tots dos sentits. Això fa que aquesta llibertat que ofereix Tinder amb eines per presentar-te alhora, i sense dir-t'ho, t'està limitant l'accés a persones que podries conèixer i que, per culpa de l'elo, no coneixes. Tinder, segons com jo ho interpreto, t'està dient amb qui t'emparelles i amb qui no.

Hi ha alguna altra limitació en la comunicació de Tinder?

El xat. La primera part em fascina perquè bloqueja el codi i, forçosament, ens hem de guiar per la imatge, pel significat icònic i, per tant, pel procés de l'ostensió i la inferència. Això, en general no passa perquè el llenguatge és tan fort i tan potent que l'utilitzem per tot. Per això, el fet que en una cosa tan important com és el desig i el sexe i l'efectivitat i la relació entre els tres, depengui, en una app tan popular, purament de la imatge; d'entrada és fort, i alhora té sentit. Després arriba la paraula i aquí se centra en la comunicació per xat on, aquí sí, a diferència de totes les eines que Tinder ofereix, la comunicació està molt restringida. Per motius obvis el xat és asincrònic, els temps poden ser diferents, i no té espai, cosa que et limita moltíssim. És tal la limitació que es posa en qüestió la pròpia noció de conversa.


"El xat de Tinder, i en general els xats de les apps de cites, habiliten aspirants a situacions comunicatives, no en rigor situacions comunicatives"


A què et refereixes?

Per no haver-hi no hi ha ni torn de paraula, un fet tan organitzatiu en la comunicació com és el fet que, culturalment sabem que quan una persona fa una pregunta l'hem de respondre i que quan algú para doncs és el torn que un altre agafi la paraula, etc. Allà passa o no passa. Les normes de la conversa allà s'atenuen, el xat de Tinder és una mena de far west de la conversa. Al xat de Tinder no pots passar fotos, i ha de ser així, no pots passar notes de veu, i ha de ser així, etc. Per tant, només pots parlar i enviar gifs d'una base de dades que és limitada. La meva conclusió és que el xat de Tinder, i en general els xats de les apps de cites, habiliten subconverses, protoconverses o aspirants a situacions comunicatives, no en rigor situacions comunicatives.

Què implica això?

Que si la conversa va mínimament bé al xat de Tinder, molt ràpidament hi ha un intercanvi de telèfons, perquè Whatsapp ofereix unes possibilitats comunicatives molt més altes. Segueix sent un xat, però permet notes de veu, trucades, videotrucades, el que vulguis. L'apropament a la realitat del Whatsapp comparat amb el xat de Tinder és molt més alta.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —