Xavi Closas (Barcelona, 1978) acumula més de 30 anys a les banquetes i una trajectòria que l’ha portat del futbol sala català al Japó, passant per sis temporades al Barça B i quatre al capdavant d’Industrias Santa Coloma. Després de tancar una etapa en què va guanyar dues Copes Catalunya i va disputar una Copa d’Espanya, afronta el present sense equip i amb la mirada posada en un nou projecte. Parlem sobre el seu recorregut, la seva sortida d’Industrias, els canvis reglamentaris, la gestió de les competicions i la professionalització que, segons defensa, necessita el futbol sala. 

Quan descobreixes que el que realment vols és entrenar?
Als 24 anys em vaig trencar els creuats jugant amb el Premià Esportiu. Ja estudiava a l’INEF i m’estava traient el títol d’entrenador, i el club em va proposar assumir la coordinació i el primer equip. Jo encara volia jugar perquè em sentia molt jove, però allà es va despertar tot. Durant un any vaig compartir banqueta i pista, una combinació molt complicada, i després vaig decidir fer definitivament el salt a entrenador.

Què t’han aportat més de 30 anys en clubs, categories i països diferents?
Cada equip ha tingut la seva història, però l’experiència més diferent va ser al Japó. El futbol sala encara no era professional, estaven a punt de crear la F League i jo era el primer entrenador espanyol que hi anava. Me’n vaig anar sol i vaig haver d’adaptar-me a una cultura i una llengua molt diferents; en guardo un record increïble i molts bons amics. De tots els equips m’enduc aprenentatges i la capacitat de detectar què he de millorar, també fora del 40x20. 

Xavi Closas, en la seva etapa al Japó

Què t’emportes de les sis temporades al Barça B?
Sobretot, el treball amb jugadors joves i haver-ne pogut fer créixer molts. El primer any ningú no donava un duro per nosaltres i vam guanyar la Lliga; el segon, ens vam quedar a un punt de repetir. També vam disputar i guanyar el Mundial sub-21 al Brasil, amb una final davant de 5.000 persones i contra equips brasilers, una experiència que ens va ensenyar a competir en un ambient molt exigent. I vaig poder conviure de prop amb el primer equip del Barça, el millor del món.

Imatge de l'etapa de Xavi Closas al capdavant del Barça B

Què va significar arribar a Primera amb Industrias el 2022?
Era un objectiu molt perseguit. Quan vaig tornar del Japó se’m va relacionar amb clubs com el Martorell o el mateix Industrias, però les opcions no s’acabaven materialitzant. Entrenar a Primera Divisió era un dels meus somnis i, quan em van trucar, vaig tenir pocs dubtes. Treballar en la que potser és la millor lliga del món és un luxe: et permet fer currículum i, alhora, cursar un màster accelerat cada dia.

Quin balanç fas dels quatre anys a Industrias?
En faig un notable alt. Vam guanyar dues Copes Catalunya, vam disputar una Copa d’Espanya i aquesta última temporada ens vam quedar a tres segons d’entrar en un play-off que hauria estat un èxit per al club. Més enllà dels resultats, em quedo amb la sinergia de l’equip amb l’afició, la connexió amb la gent i el reconeixement del públic i d’altres entrenadors. Van valorar la nostra manera de jugar: agressiva, alegre i sempre orientada a buscar els partits. Per a mi, aquest és un gran premi.

Xavi Closas aixecant la seva primera Copa Catalunya amb Industrias Santa Coloma la temporada 23/24 a Martorell

Mantens que les formes de la teva sortida no van ser correctes?
Sí. El president i els responsables del club tenen dret a prendre les decisions que considerin i n’han d’assumir la responsabilitat, però la manera com es va produir tot no va ser correcta. Després de quatre anys, d’haver-m’hi deixat la vida i d’haver defensat l’entitat en situacions molt complicades, mereixia ser la primera persona a saber que no comptaven amb mi. Si temien que durant els últims mesos em deixés anar, vol dir que no em coneixien gaire.

Et va sorprendre més la decisió o com te la van comunicar?
Les formes. Al desembre confiava a continuar, però al gener vaig veure que parlaven amb tothom menys amb mi i vaig entendre que alguna cosa no funcionava. Vaig haver de provocar una reunió perquè m’ho comuniquessin. Si vols construir un equip, la primera persona amb qui has de parlar és l’entrenador; i, si ja has decidit que no continuarà, li ho has de dir directament. Hauria agraït que l’1 de gener m’haguessin anat de cara: no m’hauria agradat ni hi hauria estat d’acord, però ho hauria acceptat com una part de la professió.

"Mereixia ser la primera persona a saber que no comptaven amb mi"

Com has viscut un estiu sense equip ni pretemporada?
És diferent. Primer ho has d’assimilar i després t’has de reinventar. Per sort, amb l’Òscar ja teníem una empresa d’assessorament esportiu, tot i que el ritme dels entrenaments i del dia a dia no ens permetia dedicar-hi gaire temps. Ara hem capgirat la situació: l’empresa és la prioritat, l’estem potenciant al màxim i volem que més gent conegui què fem. Ja està donant petits fruits i crec que durant els pròxims mesos anirà creixent.

Què ha de tenir un projecte perquè hi diguis que sí?
Un projecte et pot engrescar per la projecció esportiva o pels diners. Jo prefereixo el primer camí: una base econòmica que compleixi els meus mínims i un horitzó de dos o tres anys per fer créixer i madurar l’equip. El problema és que molts clubs exigeixen resultats per ahir, quan en l’esport dos més dos no sempre són quatre i allò que funciona en un equip pot no funcionar en un altre. Si tot el club té paciència, crec que he demostrat que els meus equips acaben competint a llarg termini.

T’ha arribat alguna proposta aquest estiu?
N’ha arribat alguna, però no prou interessant. Esperava tenir més opcions, però això va com va i pot canviar d’un moment a l’altre. Estic obert a anar a qualsevol lloc i país, també a viure una nova experiència a l’estranger, perquè conèixer altres cultures és molt gratificant. Ara toca tenir paciència, mantenir la calma i veure partits.

Què et van semblar els canvis reglamentaris revocats nou dies després?
Rectificar és de savis, però preocupa que s’aprovin regles que afecten sobretot els entrenadors sense consultar-nos. No crec que eliminar un temps mort, retallar dos minuts de descans o posar més pilotes al voltant de la pista faci el joc més dinàmic; fins i tot pot generar confusió. Cal penalitzar millor les conductes que sí que frenen el ritme, com simular una lesió per evitar un contraatac, i agilitzar el VAR: si després de revisar diverses càmeres encara hi ha dubtes, probablement s’ha de mantenir la decisió. El futbol sala ja ofereix partits espectaculars; el que falla és promocionar-lo i vendre’l bé.

"Publicar unes normes i canviar-les 10 dies després transmet que no hi ha un camí definit ni un objectiu clar"

La pissarra està arraconant el talent individual?
La tàctica i el talent poden caminar junts; el repte és trobar l’equilibri. Un jugador pot ser molt bo, però si els companys no es coordinen amb ell, després de driblar un rival en trobarà un altre. L’organització col·lectiva pot elevar el rendiment individual, i cap entrenador tallarà les ales a algú capaç de decidir partits perquè tots volem guanyar. Potser el problema és que arriben menys jugadors amb desvergonyiment en l’un contra un. Aquesta audàcia neix a la base, on cal deixar-los créixer i explotar individualment sense posar el resultat per damunt de tot.

Xavi Closas donant instruccions a la banqueta d'Industrias Santa Coloma

Com s’han d’acordar els canvis i promocionar millor el futbol sala?
El futbol i el futbol sala són esports diferents. Federació, FIFA i UEFA han d’anar a l’una i les decisions les ha de prendre gent que conegui el nostre esport, sense experiments diferents a cada país. A més, els canvis s’han de comunicar a l’abril o al maig, no a l’agost, perquè els entrenadors planifiquem la plantilla, l’estratègia i la temporada. Si fitxo un porter pel seu joc de peus i després li prohibeixen sortir de l’àrea, la planificació queda alterada. El mateix passa amb la manera de servir de banda: no són detalls menors, sinó decisions que condicionen el joc.

La incoherència normativa perjudica la imatge del futbol sala?
Sí. Publicar unes normes i canviar-les 10 dies després transmet que no hi ha un camí definit ni un objectiu clar, sinó que es fan proves i es rectifica quan hi ha una revolució. Passa el mateix amb el nou desglossament de la Lliga: si no funciona, què farem l’any vinent? El rumb s’ha de definir amb temps i amb entrenadors, jugadors, clubs, àrbitres, televisió i xarxes socials, no entre quatre o cinc persones. Retards com el del calendari tampoc ajuden quan has de presentar el producte davant d’una televisió o una empresa.

Com es gestiona no saber encara en quina categoria jugarà un equip?
És un drama, perquè jugar a Primera o a Segona canvia tant l’escenari econòmic com l’esportiu, inclosos els rols dels jugadors. Molts d’aquests problemes ja es coneixien sis mesos abans i les persones que ocupen càrrecs han de prendre decisions, encara que siguin doloroses, i fer-ho quan toca. Que a aquestes altures no se sàpiga si alguns equips estan inscrits és molt greu: si el Ribera apareix al calendari però no saps si existeix, ni tan sols pots planificar el viatge de la primera jornada. Abans d’altres canvis, cal professionalitzar les estructures i la gestió de la competició.

Una federació pròpia seria la solució o cal professionalitzar la gestió?
Anar de la mà del futbol obre portes, mentre que separar-se donaria més autonomia; totes dues opcions tenen avantatges i inconvenients. Com que la majoria de lligues europees també estan vinculades al futbol, no es pot trencar només l’estructura d’aquí. La clau és decidir què volem ser i mantenir un rumb coherent. També cal professionalitzar clubs i federacions, reforçar-ne les estructures i facilitar que l’afició s’organitzi: la Copa d’Espanya omplia Madrid perquè la seu se sabia amb un any d’antelació, no amb un o dos mesos. Jugar en un pavelló ple, com a Santa Coloma, és una passada.

"Ser olímpics faria que potències com els Estats Units, Alemanya o la Xina hi apostessin"

Què opines de fusionar la Copa del Rei i la Copa d’Espanya?
Hi veig molts dubtes. Si només sis equips entren a la Copa d’Espanya després de la primera volta, probablement seran els sis grans i hi haurà poques sorpreses. La resta afrontarà moltes eliminatòries contra equips de Segona A i Segona B mentre disputa la Lliga. Els formats anteriors funcionaven: amb Industrias vam omplir la grada a Bilbao perquè l’arribada d’un equip de Primera acostava l’esport professional al no professional. Potser calia promocionar millor la Final Four o fer-la organitzar a un dels classificats per assegurar públic, però no crec que la fusió millori la competició ni el dinamisme del joc.

Quin camí ha de seguir el futbol sala?
El camí és professionalitzar la Lliga i tota l’estructura. Entrenadors i jugadors han de ser realment professionals: cobrar 600 euros no ho és, i un sou mínim digne tampoc no pot ser de 1.200. Es poden retocar normes concretes —per exemple, un porter que surt bé talla atacs i pot restar dinamisme—, però ens hi hem adaptat i el joc continua funcionant. Sobretot, hem de definir on volem situar l’esport i aspirar als Jocs Olímpics. Ser olímpics faria que potències com els Estats Units, Alemanya o la Xina hi apostessin i impulsaria el creixement econòmic, social i d’audiències.

View this post on Instagram

A post shared by Diari de Barcelona (@diaridebcn)