Xavi Navarro i Júlia Jové protagonitzen Després de nosaltres, el musical de creació de Jumon Erra i Miquel Tejada que, fins al 15 de novembre, es pot veure a l’Espai Texas. L’obra explora el vincle entre dues persones després d’una ruptura i planteja preguntes sobre l’amor, la comunicació i les relacions humanes. Els dos intèrprets, parella també a la vida real, parlen al Diari de Barcelona del repte de treballar plegats, del moment del teatre musical a Catalunya i de les històries que encara els agradaria portar a escena.

Com ha sigut la rebuda de l’obra?

Júlia Jové: Déu-n'hi-do! Només vam poder fer unes poques funcions al Grec i ara tenim ganes de tenir una mica més de retroacció. Però, de moment, la gent surt entre una barreja d’emoció i riures. Sentim que la rebuda ha estat bastant positiva.

Xavi Navarro: La veritat és que sempre que s’estrena un espectacle de creació, i sobretot un espectacle en català, amb autoria local, es genera una expectativa, no només externa, sinó també interna per part de la companyia. Això et fa treballar amb la peça amb una il·lusió especial. En aquest sentit, creiem que els primers espectadors i espectadores han rebut aquesta il·lusió i aquestes ganes d’explicar una història feta a casa.

Com va sorgir el projecte d’aquest musical?

X.N.: Aquest projecte ens el va proposar en Jumon Erra, que és el director i dramaturg de l’espectacle, juntament amb en Miquel Tejada, que ha fet la música. Fa cosa de tres anys havia fet una obra amb ell i, poc després, parlant justament d’aquella obra, em va enviar un WhatsApp i em va dir: "Escolta, Xavi, he somiat que tu i la Júlia, fèieu aquest espectacle". Ens va parlar de Trio en mi bemoll, l’obra original en què s’inspira Després de nosaltres, d’Éric Rohmer, que era un cineasta francès i que aquesta va ser l’única peça de teatre que va escriure. Ens va explicar de què volia parlar: del vincle que hi ha entre dues persones un cop han acabat la relació. Ens va il·lusionar molt i, a partir d’aquí, va néixer tot.

J.J.: També hi havia una il·lusió de treballar plegats. Ens vam conèixer treballant junts i teníem ganes, després de gairebé deu anys, de tornar-ho a fer.

 Cartell de l'obra/ Imatge cedida per Espai Texas

L’obra ha fet replantejar-vos algun aspecte de la vostra vida?

J.J.: El fet de ser parella i parlar de temes tan complexos com en són les relacions, i en aquest cas la relació de parella, ens ha fet tenir converses interessants. Durant els assajos, el Jumon ens feia preguntes. Després arribàvem a casa i, d’alguna manera, el debat seguia. Ens agrada molt que el teatre s’apropi a la vida, que la vida s’apropi al teatre, i hi ha alguna cosa d’això que ens ressona molt com a actors i com a persones.

Com és treballar com a parella en un projecte?

X.N.: No som ni la primera ni l’última parella que treballa plegada, però sí que és cert que hi ha un element molt positiu. Tenim el permís de l’altra persona que està en escena per atrevir-nos a tocar certs punts que potser són més delicats amb una persona amb qui no tens tanta confiança.

Quin ha estat el principal repte interpretatiu?

X.N.: En el meu cas, ha estat interpretar diferents personatges dins de la mateixa història. Hi ha uns personatges secundaris que, tot i que no tenen el mateix viatge al llarg de la història ni la mateixa presència que els personatges principals, impliquen canvis molt ràpids entre un personatge i l’altre. Això, tècnicament, tenint en compte que també portem una música que s’ha de cantar, ha estat el repte de l’espectacle.

J.J.: Sí, hi estic d’acord! El director, el Jumon, ens diu que som "l’home i la dona orquestra". Aquesta cosa d’haver d’assumir molts rols i moltes responsabilitats en una hora i mitja. Per a mi, el repte principal és aquest: poder assumir aquesta hora i mitja amb tota la dignitat del món.

Quin valor aporta que l’obra, a més de tenir una estructura teatral, sigui un musical?

J.J.: La música té aquest to de poder arribar més enllà, de poder dir coses d’una altra manera, arribar a un altre lloc on no poden arribar les paraules amb aquesta intensitat. La música dona un rerefons emocional i parla de les emocions des d’un altre lloc. Hi ha alguna cosa d’aquesta banda sonora, d’aquesta pulsió que acompanya els personatges i que et va generant un univers que potser ho fa més complex que si només hi hagués el text. Alleugereix quan ha d’alleugerir i intensifica quan ha d’intensificar.

X.N.: La música permet arribar d’una manera molt més directa i molt més precisa a l’emoció a la qual vols que l’espectador se situï. Tenint en compte que és un espectacle en què en una hora i mitja s’han de posar sobre la taula moltes coses emocionalment compromeses, penso que la música actua com a metabolitzador d’aquest element més emocional.

"La música parla de les emocions des d’un altre lloc" 

Què us agradaria que el públic es preguntés o es plantegés quan surt del teatre?

X.N.: Per a mi és interessant, i crec que és un gran encert del Jumon, que l’espectacle no clausura cap resposta. No tanca amb una resposta respecte a què hauria de passar entre dues persones que s’han estimat. Seria molt bonic que l’espectador, quan surti de la sala, hi pensi, si més no, amb persones que potser han format part de la seva vida i que potser s’han allunyat per coses molt banals. Que veure l’espectacle els fes replantejar la possibilitat d’obrir una nova via de comunicació o de vincle amb persones amb qui potser no tenen relació en aquell moment.

J.J.: Sí, aquest punt de tenir converses incòmodes. De vegades és important atrevir-nos a parlar de les coses que són incòmodes. Ens pot portar més lluny i, de vegades, val la pena.

 Actors en escena/ Sergi Panizo

Quina és la vostra visió del teatre musical actualment a Catalunya?

X.N.: Per a mi, una qüestió molt important del teatre musical que es fa a Barcelona respecte al que es fa a Madrid és que crec que tenim objectius o neguits diferents a l’hora d’assolir cada projecte. A Catalunya estem adquirint una forma de treballar i, sobretot, de crear molt més similar a la fórmula anglosaxona o americana, que consisteix a treballar un conflicte social o una qüestió popular i desenvolupar-la. I, a partir d’aquí, crear un material que interpel·la i que es fa des d’un lloc molt més honest respecte al que penses que al públic li pot agradar o pot voler sentir.

J.J.: Sí que és veritat que fa uns anys venien moltes macroproduccions de Madrid. Però ara, a Catalunya, el teatre més alternatiu ha crescut moltíssim. I això és un èxit, perquè creem les nostres històries amb les nostres inquietuds i amb el nostre idioma.

X.N.: El públic cada vegada té més criteri a l’hora de saber què vol i també què no vol. D’alguna manera, era el sector qui li deia al públic el que havia de veure. Això està mutant, sobretot a Catalunya, i cada vegada el públic té més criteri i t’accepta o no t’accepta depenent de quines propostes. Han aparegut espais més petits que permeten fer propostes potser més arriscades.

"El públic cada vegada té més criteri a l’hora de saber què vol i també què no vol" 

Quin paper us ha marcat especialment la trajectòria?

J.J.: Un va ser l’Idris de Mar i cel, perquè és una obra que sempre havia somiat fer i que va ser un dels primers espectacles que vaig veure. Després, la Carmen d’Una llum tímida, un personatge que m’ha omplert l’ànima i que m’ha ensenyat moltes coses de l’actriu que soc avui dia.

X.N.: Jo també te n’hauria de dir dos. Crec que el primer seria el Moha, el personatge que interpretava al musical de creació Què, que es va estrenar a Barcelona fa 20 anys. Va ser la primera oportunitat que em van donar per poder fer un espectacle de teatre musical de gran format, amb tot el que això implica a l’hora de conèixer un equip i compartir escena amb gent. Un altre personatge que ha estat molt important a la meva vida ha sigut en Mario d'Hoy no me puedo levantar, un musical que es va estrenar a Madrid i que després va fer dos anys de temporada al Tívoli.

Què us motiva a continuar pujant a l’escenari després de tants anys de trajectòria?

J.J.: L’amor per l’ofici que fem i el desig de commoure. És com una droga, jo sento que no la puc evitar. Ha d’haver un amor que canalitzi tota la rigorositat del teatre.

X.N.: Per a mi també és un ofici que requereix una voluntat molt ferma i moltes ganes per no tenir vacances quan la resta de la família o dels amics les tenen. Però, alhora, et compensa molt.

Què us queda per fer en el món del teatre?

Tots dos: Lorca.

J.J.: Ho tenim molt clar. A la Rodoreda també l’afegiria.