La Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya s’omple a poc a poc d’adolescents i professors. És dimecres al matí i toca funció escolar. Al principi, els joves criden, però callen de cop quan comença El mar: Visió d’uns nens que no l’han vist mai. És la història d’una vocació: Antoni Benaiges vol ser mestre, al preu que sigui, perquè sap que el futur es construeix nen per nen. Les paraules —de Conejero, de Garcés, dels nens de l’escola de Burgos, del mateix Benaiges— són les protagonistes de l’espectacle.

Si brillen tant, però, és gràcies a la profunditat emocional de Sergi Torrecilla i la sensibilitat de Xavier Bobés, que aconsegueix materialitzar escènicament la poesia que amaguen els objectes i els documents de l’època. El mar parla de les il·lusions infantils estroncades per la guerra. Per damunt de tot, però, és una apologia preciosa de l’educació i del valor de les paraules, que, malgrat tot, poden canviar vides. 

Com a creador artístic, Xavier Bobés (Barcelona, 1977) explora la poesia dels objectes. A El mar: Visió d’uns nens que no l’han vist mai, s’ha posat al servei de la paraula per explicar la història del mestre republicà Antoni Benaiges (1903-1936). Bobés ha cocreat aquest espectacle amb el dramaturg Alberto Conejero. L’obra, que es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya fins al 6 de març, ha comptat amb la participació de l’actor Sergi Torrecilla, que encarna Benaiges, i la filòsofa Marina Garcés.

Per què heu triat aquest títol?
És el nom del quadern més conegut que va editar Benaiges amb els seus nanos. Va ser un mestre català que va treballar a Bañuelos de Bureva, un poblet de Burgos. Benaiges havia promès als alumnes que se’ls enduria a veure el mar, al seu Mont-Roig natal, però van detenir-lo els sollevats de l’Alzamiento i mai va poder complir la promesa. El quadern El mar és un poema preciós que recull la mirada de cada nen. En el fons, l’espectacle no és només un homenatge a Benaiges, sinó a tots els mestres que cada dia piquen pedra, sovint en circumstàncies complicades. 

Qui era, el mestre Benaiges? 
Antoni Benaiges va néixer a principis del segle XX en una família de mestres, però la mort del pare va obligar-lo a treballar al camp. Va estudiar Magisteri una mica tard, tot i que sempre havia sigut la seva vocació, i va començar a exercir amb  vint-i-pocs anys. Va treballar a Madrid, a Vilanova i la Geltrú... Però ell buscava una escola petita per poder aplicar la tècnica Freinet, que elimina les jerarquies i posa la criatura al centre. L’any 1934, va anar a parar a l’escola de Bañuelos de Bureva, va comprar un gramòfon i una impremta, i va animar els alumnes a escriure textos de tema lliure.

Com vau descobrir la seva història?
Vam conèixer-la a partir del llibre Desenterrant el silenci (Francesc Escribano, 2013). El fotògraf Sergi Bernal, que també l’ha investigat, ens ha ajudat a documentar l’espectacle. Fa anys, Bernal estava fotografiant una fossa comuna a la Pedraja, a Burgos, quan un home gran li va dir: “Aquí debe estar mi profe catalán”. La història de Benaiges és força coneguda. Els franquistes el van detenir, torturar i afusellar. 

­La memòria històrica té un paper important a l’obra. Per què t’interessa aquest tema?
Tant l’Alberto com jo hem treballat la memòria històrica en altres espectacles. Per exemple, ell va fer l’obra La piedra oscura, que parlava de Lorca, i jo vaig escriure Cosas que se olvidan fácilmente, que va sobre la dictadura. A El mar ens interessava tractar la història particular de Benaiges, però també el moment cru que li va tocar viure. La memòria històrica no és un animal del passat, sinó del present. No està dissecada. De fet, l’augment de moviments educatius de caire més tradicional fa pensar que anem enrere.

"La memòria històrica no és un animal del passat, sinó del present. No està dissecada"

S’ha de recordar a partir de les històries petites, les històries en minúscules?
És com sé fer-ho jo. Em fascina la poètica dels objectes, perquè tenen un punt testimonial molt revelador. Em commou tenir a les mans una impremta que podria ser la mateixa que feia servir Benaiges. D’aquesta manera, i també treballant els quaderns, entenc la feinada que van tenir per escriure’ls i imprimir-los. 

A El mar, els objectes també són la base de tot?
Des de fora, sempre em diuen que faig “teatre d’objectes”, i hi estic bastant d’acord. En aquest cas, però, sobretot estic al servei de la història i de la paraula de Benaiges, que és l’autèntica protagonista de l’espectacle. De fet, la paraula s’ha transmès a partir dels quaderns, i aquí entra en joc la poètica dels objectes. Per damunt de tot, però, El mar és un espectacle de teatre poètic.

Quina presència tenen a l’obra els textos del mestre?
Els textos que Sergi Torrecilla diu en castellà són de Benaiges. Va escriure molts articles al diari del poble i en publicacions dedicades a mestres. També hem trobat cartes que va escriure a la família. Té un castellà fabulós! D’altra banda, els textos que a l’obra apareixen en català han estat escrits per Conejero i traduïts per l’escriptor i traductor Martí Sales. 

A Cosas que se olvidan fácilmente actues per a cinc persones. Al TNC, en canvi, n’hi caben més de 200. La connexió amb el públic és diferent?
El contacte amb el públic al TNC ha estat sorprenent. Sents les persones molt a prop. Amb cinc persones, la gent és a tocar i veu les coses en primera persona. Aquí treballem amb càmeres i ens apropem al material perquè el públic també pugui veure’l en primera persona. Al cap i a la fi, tampoc estem tan allunyats, eh. No és un aforament de 800 persones. 200 persones és un terme mig, bastant adient per a l’obra. 

Quin paper fan la música i la il·luminació a El mar?
Acompanyen el discurs. Sonen uns temes  d’Antonio José Martínez, un compositor burgalès que també va ser afusellat pels colpistes. La il·luminació és molt bonica, se n’han ocupat Jou Serra i Mario Andrés Gómez. La posada en escena és minimalista. De fet, a l’escenari hi ha cinc taules, que podrien ser les del mestre i els alumnes. En consonància amb la tècnica Freinet, hem intentat que l’entorn sigui un objecte més, que es pugui manipular. 

El mar té un paper central a l’obra o és més aviat el punt de partida per parlar d’altres qüestions?
A part de donar títol a l’espectacle, fem servir el mar com un símbol. El mar és un estat que obre sentits, en comptes de tancar-los, i encaixa del tot amb la història de Benaiges.