Durant gairebé una dècada, Xavier Vilà va ser corresponsal de Catalunya Ràdio als Estats Units, explicant des de Washington eleccions, crisis i els grans debats que han marcat la política nord-americana en anys d'alta intensitat i en anys de friccions polítiques.

Després, va fer el salt a la diplomàcia pública com a sotscap de la delegació del govern als Estats Units, Canadà i Mèxic, i avui continua construint ponts des del Catalan American Council, en un context internacional marcat per noves rivalitats geopolítiques, tensions comercials i un debat obert sobre el paper dels Estats Units al món.

Més enllà dels titulars i del soroll mediàtic, què passa realment fora de càmera a Washington? Com es viuen les negociacions, els passadissos del poder en un clima de desconfiança i de blocs cada cop més definits? També ens preguntem si es coneix Catalunya als Estats Units, o encara pesa el desconeixement. I en un moment en què figures com Marco Rubio parlen de redefinir la relació transatlàntica amb més exigències en defensa, comerç i alineaments estratègics, volem saber si estem davant d'una cooperació entre iguals o de nous termes marcats des de Washington. 

Com van ser els teus anys de corresponsal a Washington? Què ens pots explicar d’aquella etapa?
Hi ha moltes coses a explicar. Vaig anar a Washington perquè ja tenia una història prèvia amb la ciutat i amb el país. Deu anys abans d’instal·lar-m’hi com a corresponsal, hi havia viscut un any per circumstàncies personals i familiars. Va ser una experiència meravellosa: just acabada la carrera, vaig poder prendre’m un any sabàtic i anar-hi a viure, ja que la meva parella hi treballava. Aquell temps em va permetre conèixer de prop la societat nord-americana, fer-hi amistats i entendre millor el funcionament del país. Per això, quan hi vaig tornar com a periodista, l’aterratge va ser molt més fàcil: ja sabia on anava. A més, la política dels Estats Units m’ha interessat des de l’etapa universitària, així que acceptar el repte va ser, com diuen allà, un no-brainer.

Com era el dia a dia a Washington com a periodista?
Com a periodista, com a corresponsal —i aquí ja saltem a finals del 2006, que és quan començo aquesta aventura— va ser una bogeria, sincerament. També depèn del mitjà per al qual treballis, però els Estats Units tenen una particularitat que no trobes en altres corresponsalies: al teu mitjà li interessa saber què opinen els Estats Units sobre pràcticament qualsevol cosa. Si hi ha un conflicte internacional a l’altra punta del món, volen saber què en pensa la Casa Blanca. Això, per exemple, no li passa al corresponsal a París. Potser una mica al de Brussel·les, pel pes de la Unió Europea, però molt menys. Al de Roma no li ho demanen. Per tant, és una feina constant. Constant.

(...)
A més, hi ha la diferència horària de sis hores. Quan a Catalunya és l’hora de dinar, dic “és” perquè encara penso una mica en aquell horari, a Washington tot just comença el matí. Això vol dir que acabes fent pràcticament dues jornades laborals en una.

Tu penses en americà, oi?
Sí, penso bastant en americà. El que vull dir és que acabes fent dues jornades laborals. Sobretot en ràdio, que és el meu món, on el prime time és a primera hora del matí. La primera hora del matí a Catalunya és plena matinada a Washington: les dues de la nit. Si el prime time radiofònic és entre les 7 i les 9, o fins a les 10 del matí, allà això correspon a la franja d’1 a 3 o d’1 a 4 de la matinada. Per tant, en aquell moment tu has d’estar al teu màxim nivell. I això és difícil.

I per fer aquesta feina que és tan sacrificada a nivell d'horari, és indispensable tenir una bona vocació o un bon interès, perquè si no allà no sobrevius, potser se't mengen. 
Sí, fonamental. Això s’ha de donar per descomptat. Hi ha una expressió castellana que es feia servir quan la gent encara feia el servei militar: "El valor se le supone". Doncs aquí passa una mica el mateix: és una cosa que has de tenir interioritzada. És un ofici gairebé innat. No voldria desanimar ningú, però és una professió molt sacrificada i no està ben pagada. Ara bé, també és un ofici meravellós, perquè et dona experiències i oportunitats que difícilment trobaries en cap altre àmbit.

No està ben pagat poder interactuar amb un president dels Estats Units? 
Naturalment que això compensa. Però també vull fer un bany de realitat: el corresponsal d’un mitjà de l’Estat espanyol no parla amb el president dels Estats Units. I no ho dic per esmenar la pregunta, que és molt pertinent, sinó per explicar que el grau d’accés a les grans fonts és molt limitat. Que jo sàpiga, només hi ha hagut una excepció: quan Lorenzo Milá, de Televisió Espanyola, va entrevistar George W. Bush amb motiu de la invasió de l’Iraq.

Per què va poder?
En aquell moment, el govern espanyol havia adoptat una posició clarament pro-nord-americana i havia enviat tropes. Bush va anar a l’ambaixada espanyola a Washington per agrair aquest suport i, en aquella compareixença, l’únic mitjà no nord-americà admès va ser TVE, com a mitjà estatal. Més enllà d’aquell cas excepcional, no és gens fàcil accedir a una figura d’aquest nivell.

Però llavors, quines són les teves fonts habituals allà?
Excel·lent pregunta. Com que no tens accés directe a les grans figures, el que has de fer és treballar el que s’anomena el “sotogovern”, és a dir, la gent que realment fa funcionar l’administració: secretaris d’Estat, assessors, tècnics i personal dels departaments. Són ells qui engrassen la maquinària del govern. Quan tens aquestes fonts consolidades i saps que ha passat, o està a punt de passar, alguna cosa, els pots trucar per confirm ar la informació. I si t’ho confirmen, va a missa. A més, això et permet anticipar-te i anar preparat davant del que pot venir. Una altra font clau és la roda de premsa diària que ofereix el govern a la premsa acreditada. Allà també hi pots accedir, fer preguntes i compartir informació amb altres col·legues per contrastar el que està passant.

Aquests procediments de rodes de premsa o poder parlar amb responsables de l'administració, és molt diferent entre administracions, entre diversos presidents? 
Sí. Curiosament, t'haig de confessar que en la meva experiència és més fàcil treballar amb les administracions republicanes, és a dir, conservadores, que amb les demòcrates.

Com és?
Doncs perquè tenen una percepció d’obertura diferent de la que tenen les administracions demòcrates. Generalitzant una mica, i això em sap greu, perquè segur que hi ha casos particulars, amb l’administració actual, que és republicana i presidida per algú molt present als mitjans, es dona accés gairebé diari a tots els passadissos del govern, ja que consideren que no tenen res a amagar. El problema és que amb tant accés cal anar amb compte.

Per què?
Has de ser molt capaç d’interpretar què t’estan intentant explicar. Més informació no vol dir millor informació. Sovint és una abundància de dades que els demòcrates no ofereixen tant, però que pot estar elaborada per reproduir-la sense esperit crític i avançar els interessos de qui t’ho proporciona. La nostra feina, doncs, és discernir què és realment informació de valor i què és el que ens intenten “colar”, si se’m permet l’expressió, o bé el que tu vols esbrinar amb perspectiva crítica.

T'han intentat colar-ne moltes? 
Sí, clar. 

Algun exemple que et vingui al cap? 
Me’n recordo perfectament: un dia vaig anar al Departament d’Estat, l’equivalent al Ministeri d’Afers Exteriors, per preguntar si els Estats Units havien retirat ETA de la seva llista d’organitzacions criminals, perquè hi figuraven. Em van dir que no m’ho podien respondre. I vaig pensar: “Home, però si vostè és el portaveu, el govern hauria de tenir una opinió al respecte.” Com que no tenien la pregunta preparada, em van fer tornar l’endemà per donar-me resposta. Però ja veus, això és voler-te la colar, perquè de moment no pots marxar sense resposta.

Què va passar l'endemà?
L’endemà em van dir que ho havien de consultar amb l’ambaixada de Madrid i que encara trigarien més dies. És a dir, volien allargar-ho. Això em va permetre preparar una informació amb el titular que els Estats Units declinaven respondre sobre aquesta qüestió, cosa que els deixava en una posició incòmoda. És només un exemple dels molts que hi ha, com també n’hi va haver alguns relacionats amb la situació política catalana fa deu anys.

Com veuen els mitjans catalans des d'allà? Què es parla de Catalunya? 
Mira, Catalunya… A partir del 2014-2015 va ser una preocupació en alguns despatxos de l’administració, perquè l’eventualitat d’un referèndum d’independència generava preguntes molt concretes per als americans, que són molt pragmàtics. Els interessava només dues coses: primer, què passaria amb els seus interessos, és a dir, com afectaria això a les empreses americanes que operen a Catalunya; i segon, en termes de seguretat, què passaria si Catalunya fos un país independent: teniu exèrcit? Quina seria la vostra arquitectura de defensa dins del context europeu?

I a partir d'aquí?
A partir d’aquí, els republicans no tenien gaire problema amb una Catalunya independentista: “Escolta, hi ha dret a decidir, i si la gent ho vota i ho creu, endavant.” En canvi, els demòcrates tenien més reserves: volien més informació i es remetien al que digués Brussel·les, sense voler precipitar-se. Confiaven molt en els aliats, diguem-ne.

Quina reacció van tenir amb l'1 d'octubre? Va haver-hi rellevància?
Va haver-hi rellevància, sí, sí, sí, sí. Saps què passa? Que, des del punt de vista visual, si parlem de mitjans audiovisuals, no només de ràdio, cridava molt l’atenció la imatge d’una democràcia europea en què la gent anava a votar i la policia els reprimia. El matís de si això era legal o il·legal gairebé es perdia; el que quedava clar era la imatge o el so de la policia actuant. Així que, sí, aquell moment va ser un punt d’inflexió en el coneixement de Catalunya allà.

"L'1-O va tenir rellevància als Estats Units"

Et puc dir que, fins llavors, com a català, gairebé mai no m’havien preguntat per res més que pel Barça o per la ciutat: tothom tenia una imatge idealitzada de Barcelona com un lloc meravellós, amb bon clima i bona gastronomia. Però allò va frapar perquè es va veure als mitjans. És important que tingueu present que tot allò que no sigui informació dels Estats Units interessa molt poc als mitjans generalistes nord-americans. Ells se centren molt en el seu propi país; la informació internacional és escassa.

Per què passa?
És un aspecte cultural: el meu fillol, quan estudiava primària a prop de Washington, pràcticament no va tenir cap exposició a un mapa del món o a altres realitats fora dels EUA. Viuen molt encapsulats en la seva pròpia realitat, i la preocupació per qüestions externes és limitada. Per això, la imatge de policies atonyinant votants va sorprendre, però si no, poca cosa més.

Però l'exterior és percebut com una amenaça o simplement s'ignora? 
Sí, sempre. Però això ve des del principi, des de la mateixa independència dels Estats Units. Ells saben que tenen el millor exèrcit i que estan protegits per dos oceans, l’Atlàntic i el Pacífic, cosa que fa molt difícil que un exèrcit estranger els pugui envair. Per això, des de sempre han posat bases per assegurar-se la seguretat: per dalt i per baix. Per tant, allò forà és d’entrada sospitós i els posa en guàrdia. 

Realment viuen com en una bombolla. Com és aquesta bombolla a Washington? 
La bombolla americana… Quan parlava de “bombolla”, em referia a això mateix que explico ara. Tot i que ara visc aquí, informativament continuo vivint com si encara estigués allà. I això és meravellós, perquè la tecnologia ens permet estar exposats només als mitjans de comunicació nord-americans i a tot el que passa dins la capital. La bombolla de Washington és política.

Ens ho pots explicar?
Hi ha una desconexió enorme entre la gent que viu i treballa a la ciutat vinculada al govern i la resta del país. Per això, moltes vegades aquí a Catalunya, quan la gent parla dels Estats Units, ens pensem que coneixem el país, però hi ha una desconeixença enciclopèdica. La majoria de persones que hi viatgen de vacances només van a Nova York, a Washington, a la costa oest o a Los Angeles. Però els Estats Units autèntics són llocs com Iowa, Idaho, Vermont, les Dakotes… És un país molt rural, molt tancat en si mateix i conservador.

"Hi ha una desconexió enorme entre la gent que viu i treballa a Washington vinculada al govern i la resta del país"

Tot i això, aquests valors conservadors tenen una altra cara: quan aconsegueixes penetrar en aquestes comunitats i fas amistat amb la gent, el vincle és molt ferm. Et fan part de la família, et sents inclòs, però arribar-hi costa, i això no és el que trobes a les grans ciutats ni a les costes.

Has estat als 50 estats. Què et va sorprendre més de veure tants americans tan diferents en un mateix país? 
Els Estats Units entenen que hi ha una bandera comuna, un himne comú i una idea compartida de ser americà, però dins hi ha una diversitat comparable a la que hi ha entre un català i un polonès. És a dir, la percepció de la vida és molt diferent segons on et trobis, especialment entre zones rurals i ciutadanes. Per exemple, hi ha molta preocupació i incomprensió sobre el tema de les armes.

Com ho has percebut?
He anat a cobrir coses a Kansas, i pots conduir tres hores sense veure cap casa ni edifici. Quan arribes a una granja perduda, aquella persona o família necessita una arma de foc per caçar i sobreviure. De la mateixa manera, aquells cotxes tan grans que porten i que consumeixen molt, sovint són necessaris: necessiten una furgoneta per transportar la fusta amb què s’escalfaran. És a dir, hi ha realitats que no acabem de percebre perquè solem pensar que és un país molt avançat en tot, però en algunes zones encara es viu així. Això genera grans diferències entre un estat i un altre.

A què es deu el canvi de narrativa envers l'aliança transatlàntica?
Amèrica primer. El que passa és que aquí costa fer-ho entendre: tots estem escandalitzats amb Trump pel seu caràcter vulgar, abrupta manera de fer i actitud obscena, però, alhora, està complint exactament el que va prometre que faria, cosa que pocs polítics fan.

És el seu mèrit. 
No m’atreveixo a dir mèrit, però sí que dic que ell va presentar-se amb una plataforma política que expressava exactament aquestes idees, i va guanyar. Això ens ajuda a entendre la psique del país; la podem jutjar com vulguem, però el que constato és que això ho va dir abans de ser president.

Com la valores? 
Mira, “Amèrica primer”… no és tant una qüestió de si t’agrada o no, és que en el món en què vivim és irreal pensar que encara que siguis als Estats Units tu puguis desenvolupar una política internacional per a tu sol. No pots, perquè si vols que els americans continuïn tenint cotxes, aquests cotxes estan formats d’elements que es fabriquen en 25 països diferents. Llavors, si dius que vols viure sol, la gent no podrà tenir cotxes, cosa que no és real. Per tant… aquest senyor no està dient la veritat; està enganyant el seu electorat. Què passa? Que l’electorat li compra el relat.

Com s'explica, això?
Perquè la societat, com la nostra, ha canviat fins a un punt en què el gros de la gent guanya menys diners fent el mateix treball o treballant més, perquè hi ha una gran quantitat de persones que s’han incorporat a aquella societat amb expressions culturals diferents. Això és inherentment bo, però implica un canvi per a persones que no hi estaven acostumades a viure així. Hem parlat abans de diferents estats on hi ha molta gent de caràcter rural i, com comentàvem també de l’escola, aquesta gent no ha estat exposada a altres realitats.

El seu món ha canviat.
Molts vivien en un món on anar a una fàbrica a posar claus 8 hores seguides era suficient per guanyar-se bé la vida, i ara això ja no és possible. I l’empresa tanca. Es veu poble rere poble, estat rere estat, amb indústries rovellades que traslladen la producció a l’Índia o altres llocs. Aquesta gent s’ha quedat tirada. La virtut de Trump és que ha sabut parlar a aquesta gent i els ha promès tornar a una situació que ja no és possible. Els ha interpel·lat, i s’ho han cregut i l’han votat. Ara s’adonen que això no és cert. En fi, valorar-ho… el poble s’obrirà per decidir, però no és real pensar que les receptes que Trump proposa per millorar el país faran que torni a una realitat que ja no pot tornar. És impossible.

Has dit que nosaltres pensem que coneixem molt dels Estats Units, però realment no ho sabem. Com a persona que interpreta Estats Units des del punt de vista català, quin consell donaries per poder fer-ho a través dels teus ulls també? 
Doncs és fonamental exposar-se: diàriament, capbussar-se, submergir-se, en el seu relat, en com ells s’expliquen. Llegir els pares fundadors, llegir Gilles Leport, que és la millor historiadora del país, amb The Distrust, que és un llibre imprescindible per entendre el país. Llegir Huckleberry Finn, que t’explica l’esclavitud i com va créixer aquest país. Aquest país està construït en la idea de llibertat, i tots els pares són iguals, quan els pares fundadors eren esclavistes i tenien esclaus a casa. Per tant, llegir història americana, llegir cada dia la premsa americana, mirar la televisió americana, exposar-se… Parlar amb gent d’allà cada dia si hi teniu persones allí, que us expliquin què passa i conrear les fonts. Així tindreu informació de primera mà i podreu parlar millor i amb més coneixement del país.