Abans que comenci res, ja hi ets dins. El passadís que porta a la Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors ja no és un simple accés: és una immersió. Música tribal, fotografies de la comunitat baka, trossos de tronc escampats per terra i una tela cosida amb una frase que ho resumeix tot: "Nous sommes la forêt, la forêt c’est nous" ("Som el bosc, el bosc som nosaltres"). Zora Snake, coreògraf i ballarí camerunès, no vol espectadors passius. Vol un públic còmplice. 

La instal·lació d'entrada a "Combat des lianes", amb la tela cosida "Nous sommes la forêt, la forêt c'est nous" i un petit altar de fusta, que submergeix l'espectador abans que comenci l'espectacle. Luz Serrano

Aquesta és la primera gran troballa de Combat des lianes, l’espectacle que es representa en el marc del Grec 2026: fer sentir el públic part d’una comunitat abans que s’aixequi el teló. Un cop dins la sala, la llum es manté fosca i les cortines que guien cap a l’espai formen part de l’escenografia. El públic pot trepitjar l’escenari, observar de prop els músics —un d’electrònica, l’altre d’instruments tradicionals— i els ballarins, que reben la gent com si fossin amfitrions d’un ritual. Només qui seu a les files de dalt pot fer-ho des del principi: les primeres files estan cobertes per una tela transparent que els intèrprets retiraran quan comenci oficialment la funció. Però, en realitat, l’espectacle ja ha començat.

El públic trepitja l'escenari i envolta la figura que representa la divinitat baka, abans que comenci 'Combat des lianes'. Foto: Luz Serrano

Un ritual, no una coreografia a l’ús 

Al centre de l’escenari hi ha una gran figura que sembla representar la divinitat de la comunitat baka: Edjengui, l’esperit dels boscos sagrats. D’aquesta estructura en surten els ballarins, arrossegant-se per terra amb moviments de rèptil, com si una força superior els posseís. S’aixequen i claven la mirada en el públic, en silenci absolut. La sala, expectant, no gosa fer soroll. 

El que segueix és una successió de quadres coreogràfics d’una precisió física notable: cossos capaços de moure cada articulació amb una consciència molt elevada, mirades sempre cap amunt, boques obertes, com en trànsit. Les dues ballarines de la companyia prenen protagonisme mentre els ballarins observen asseguts, en una escena que sembla una ofrena a la divinitat central. Després, són ells qui ballen junts, llancen un líquid cap a la figura sagrada i criden mentre la música —composta per Christiane Prince i Rokia Bamba, i interpretada en directe— accelera el ritme fins al límit. 

La flor, el cercle i la primera ruptura

Un dels moments més hipnòtics de la funció arriba quan un ballarí, fins llavors absent de l’escenari, apareix enfilat a dalt de tot de la divinitat i salta a terra amb un moviment que sembla aturar el temps. Porta una flor rosa. Baixa cap al públic, ballant just davant la primera fila, i regala la flor a una espectadora. És el primer contacte directe, el primer pont entre els ballarins i el públic. Torna a l’escenari i arrossega la resta de la companyia cap a un cercle: per primer cop en tota la peça, ballen junts, coordinats, en comptes de fer-ho per separat.

L’espectacle continua alternant moments de gran energia col·lectiva —es besen, riuen, el públic riu amb ells— amb passatges de silenci gairebé litúrgic: respiracions a l’uníson, cossos que semblen suspesos en l’aire, una ballarina que puja a un tronc i marca, amb el seu propi moviment, el de tots els altres. En un dels punts àlgids, la música incorpora la veu enregistrada de la mateixa comunitat baka, i un dels intèrprets es posa a cantar enmig de l’escenari mentre li passen un tros de tronc. 

Del ritual a la crida política 

És en aquest punt que Combat des lianes deixa clar que no és només una peça estètica. Els ballarins, en castellà i en anglès, demanen un minut de silenci "en nom del guardià de la divinitat" per la comunitat baka i conviden el públic a deixar un missatge escrit en una carabassa situada al vestíbul. També demanen ajuda per replantar els troncs que ells mateixos han bellugat durant l’escena anterior. La resposta és immediata: espectadors que s’aixequen dels seients i pugen a l’escenari a ajudar a recol·locar la fusta, esborrant per uns minuts la frontera entre qui mira i qui actua.

La peça, segons recull el text de dramatúrgia signat per Dénètem Touam Bona, vol ser una "ofensiva cosmopoètica" que uneix la desforestació que amenaça l’Àfrica central amb les lluites dels pobles indígenes que hi viuen. Les lianes hi funcionen com a metàfora central—arrels que connecten els vius amb els avantpassats—, i la peça reivindica, sense embuts, que això no és folklore ni etnografia de museu, sinó una "dansa reinventada, des de les arrels cap a totes les arrels".

El desenllaç: de l’estranyesa a la festa 

Cap al final, canvia el registre. Els ballarins apareixen amb canyes, es canvien de vestuari, un d'ells és pintat a l’esquena i balla després amb cada múscul com si el moviment vingués de fora seu, no d’ell mateix. La llum baixa i només es veuen il·luminades unes figures amb caps de tela que semblen petites divinitats, mentre la resta de la companyia gira sense parar i puja per les escales del públic. Una veu en off tanca el cercle narratiu explicant la cosmovisió baka: un poble que vivia l’ecologia molt abans que la paraula existís en el nostre vocabulari.

I llavors arriba el gir. Els ballarins baixen, es vesteixen amb roba de carrer, es piquen les cames amb moviments repetitius i es posen les mans al cor. El públic els imita, gairebé sense adonar-se’n. A partir d’aquí, cadascun dels intèrprets entra al centre d’un cercle improvisat i balla un estil que tothom reconeix —hip-hop, dansa social, moviments quotidians —, en un contrast deliberat amb tot el que s’ha vist fins ara. Com si la primera part hagués estat una connexió amb un món que no coneixem del tot, i aquesta segona, la manera de retrobar-nos en el que sí que compartim. 

L’ovació final neix, literalment, del no-res. El públic aplaudeix dempeus, els ballarins ballen emocionats, alguns encara resant. Al final, conviden els espectadors a pujar i ballar amb ells. I la gent hi puja.

Combat des lianes no es limita a explicar una lluita llunyana: la fa present, la fa cos, i durant una hora i mitja converteix un teatre de Barcelona en un espai on la dansa no coneix fronteres, sinó humanitat. Zora Snake —nom artístic de Tejeutsa, que en llengua iemba significa “persona amb molta empatia”— firma amb aquesta peça no només una coreografia, sinó una crida directa: la de mirar la desforestació i la dominació colonial no com un problema aliè, sinó com una ferida compartida. 

Els cinc intèrprets, ja amb roba de carrer, en la salutació final de 'Combat des lianes', entre els aplaudiments d'un públic dempeus. Foto: Luz Serrano