El Parlament va aprovar la setmana passada una comissió per investigar l'antiga Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) després que el govern l'hagués suprimit el mes de maig. En el marc dels escàndols per possibles delictes de frau, l’explotació sexual d’una menor tutelada i per les irregularitats en les contractacions, els treballadors del sector social demanaven participar de la creació de la nova Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l'Adolescència (DGPPIA). Van protagonitzar protestes en què denunciaven la precarietat laboral del sector i reclamaven posar fi a la privatització i externalització del sistema.

Joan Muntané, secretari de La Confederació, patronal del tercer sector social —que engloba entitats no lucratives de serveis d'atenció a les persones— considera que “el principal problema” són els baixos sous i la disparitat de salaris entre els treballadors públics i els dels serveis externalitzats. Segons Muntané, treballar en aquestes feines directament per l’administració, suposa cobrar un 40% més. “El que estem reclamant des de fa 10 o 12 anys és que hi hagi una equiparació, perquè en el fons estem fent un servei públic”, defensa. De fet, La Confederació actualment negocia aquesta igualtat de salaris amb el govern.

Tot i això, Virginia Juarez, referent del conveni d'acció social de Comissions Obreres (CCOO), adverteix que, tot i que malgrat la disparitat, "el sector social públic tampoc és que sigui brillant”. Un informe de la Confederació General del Treball (CGT) publicat el 2023 assenyalava que el 89,1% dels treballadors del sector “no viu bé amb el seu salari”.

Treballadors del sector social durant la manifestació per demanar la seva participació en la creació de la DGPPIA. Foto: Norma Vidal (ACN)

Un altre factor que assenyala Muntané és la diversitat de serveis que genera situacions desiguals per la multiplicitat de convenis. El més present és el d’acció social, però també n'existeixen un de discapacitats i un de residències que, segons CCOO, són els més precaris, a més dels de lleure, ensenyament, tallers, administració o, fins i tot, convenis propis. De fet, CCOO actualment negocia la millora de les condicions laborals dels treballadors de Creu Roja Barcelona, ja que, denuncia que els sous "no s’han actualitzat d’acord amb l’increment del cost de la vida” i existeixen dobles escales salarials causades per “la coexistència de desenes de convenis dins la mateixa organització”.

A tot això cal afegir que el 80,4% dels treballadors del sector social a Catalunya afirma haver vist irregularitats de manera recurrent en la gestió de les entitats en les quals ha estat, segons l’informe de la CGT. Aquestes tenen a veure principalment amb qüestions relacionades amb els horaris o el calendari, males praxis, les categories professionals, els sous, el desviament de diners i assetjament i pressions. Juarez confirma aquestes irregularitats: "Passa i amb molts serveis”. Fa referència, per exemple, a gent que ha hagut d'“anar al jutjat pel tema de la conciliació” o a un cas, precisament relacionat amb l’antiga DGAIA, en què “una persona va ser sancionada sense sou i feina per preguntar per la ràtio del seu centre”. El Diari de Barcelona ha parlat amb treballadors del sector incloent perfils de psicologia i integració, educació i treball social, que denuncien situacions de precarietat laboral i males praxis. Per preservar el seu anonimat, aquest reportatge farà ús de noms ficticis.

Tot i que el conveni d’acció social estatal contemplava l’obligatorietat d’un descans setmanal ininterromput de dos dies, el català no ho feia

Una de les qüestions més assenyalades, tot i que no sigui exclusiva d’aquest sector, és el volum de feina. “No ens obliguen a fer hores extres, però, per complir els terminis que ens demanen, ens veiem obligades a fer-les i no ens les paguen”, diu l’Aina, integradora social a un servei de tuteles. La Paula, psicòloga en un programa d’estimulació cognitiva, també assenyala la gran quantitat de documentació i reunions alhora que es demanda molt a les referents com ella per qüestions que “no pertoquen”, com ajudar en la mediació de conflictes o donar menjar perquè “falten treballadores de cures”. La Paula afegeix: “Hi ha una demanda de fer-ho tot alhora i totes aquestes hores extra no es paguen ni compensen”. Però, per Muntané, casos com aquest “han de ser molt excepcionals perquè no és la normalitat”.

Segons l’informe de la CGT, aproximadament la meitat dels enquestats “ha expressat irregularitats relacionades amb els horaris i els calendaris”, tals com “no respectar les hores de descans ni les vacances, trucades fora d'horari, modificacions horàries sense antelació, horaris que no permeten la conciliació o obligar a fer més hores setmanals”. Aquest era el cas de la Joana, integradora social que treballava en una associació d’atenció a persones amb trastorn de l'espectre autista. A més de tenir horaris presencials partits en fins a tres franges diàries, se li exigia estar sempre disponible al mòbil per a canvis d'últim moment sense plusos salarials. A això se li sumava que el seu únic dia de descans era el dimecres i, algun cop, fins i tot, es va veure obligada a treballar cada dia de la setmana. Tot i que el conveni d’acció social estatal contemplava l’obligatorietat d’un descans setmanal ininterromput de dos dies (preferiblement, en cap de setmana), el català no ho feia. Per això, actualment, els sindicats ho estan negociant i CCOO augura que pot ser un canvi present en el pròxim conveni.

Un sector complicat

Totes les parts reconeixen que es tracta d’un sector que, per la seva idiosincràsia, ja presenta moltes dificultats intrínseques. Tal com assenyala Muntané, treballar amb col·lectius vulnerables significa que hi ha d’haver serveis 24 hores al dia, que els treballadors poden estar exposats a certs perills o que s’han de dur a terme tasques que potser no formen part directament de la professió pròpia, però sí del fet de treballar amb aquests col·lectius, com ajudar en la higiene de l’usuari.

Precisament de l'abús de l’assignació d’aquestes tasques es queixen professionals com la Mar, educadora social que treballava en pisos tutelats per discapacitat i salut mental, on feia funcions d’auxiliar. “Feia absolutament de tot, de personal de neteja, d’infermera, cuinera… moltes hores i per un sou molt molt baix”. Una cosa semblant li succeeix al Pau, integrador social que treballa amb casos de salut mental i que diu que ha hagut de realitzar “moltes tasques d'higiene personal, com tallar ungles i cabells o depilar”, així com administrar medicacions. “Són feines per les quals no he rebut cap formació i no sé com fer-les i em puc equivocar i serà responsabilitat meva”, denuncia, i afegeix: “També em veig obligat a realitzar contencions físiques sense formació i no sé com protegir-me ni protegir l’usuari”. Els sindicats adverteixen que es tracta d’un sector en què es viu violència, agressions i amenaces en molts espais sense que es posin les mesures adequades.

Àlex Fontelles, advocat laboralista, opina que existeix una certa creença que justifica la precarietat del sector per la manca de recursos i la vocació que se li pressuposa. Fontelles diu que hi ha una tendència a relacionar-ho amb un voluntariat, encara que es tracta de treballadors remunerats. “En cap cas estan actuant de manera voluntària i sense cobrar diners”, assenyala. Això es pot combinar amb la mateixa consciència dels treballadors, que, per exemple, Juarez indica que, a vegades no fan descansos perquè “saben que, si marxen, aquells usuaris es deixen d’atendre”. A més, Fontelles opina que l’assetjament laboral en el tercer sector social és usual i “molt més explícit” que en altres entorns laborals, perquè els treballadors són més vulnerables. “Són amenaces sobre la feina i això pot suposar una situació d'estrès i de dependència emocional molt greu”, assegura el lletrat.

Baixa presència sindical i poques denúncies

Un factor a tenir en compte és la baixa sindicalització del tercer sector social. Una militant de la CGT assegura que “costa molt, perquè hi ha molts casos de persones que, en el moment que l’entitat s’assabenta que s’han sindicalitzat, els acomiada”. Juarez afegeix que les eleccions sindicals es veuen com un problema i això arriba a derivar en amenaces i pressions perquè la gent que se sindicalitza acabi marxant. “Com que funciona molt el tu a tu, les entitats veuen el fet de reivindicar els teus drets laborals com una agressió”, observa la referent sindical.

La Confederació indica que les situacions irregulars cal denunciar-les formalment, però Fontelles interpreta que és un entorn en què “no és habitual denunciar per por" perquè un treballador “que té un salari minso sap que no val la pena” el cost monetari, de temps i emocional “pel que acabarà podent aconseguir”. Per això considera que es “crea molta bossa d'impunitat de situacions que no es denuncien”. A més, Juarez explica que els treballadors no tendeixen a reclamar, perquè “davant tenen situacions de precarietat més grans que la seva" i aquesta empatia cap a l'altre fa que ens oblidem dels nostres drets”.

No obstant això, mentre que a les entitats petites —de fins a 30 o 50 treballadors— hi ha una presència sindical baixa, les més grans poden tenir una trajectòria d’afiliacions més llarga, així com una estructura més estable i més recursos per dedicar a les condicions dels treballadors. Aquest és el cas de l’Anna, educadora social i referent territorial de Càritas, que declara que a la seva organització els sous estan una mica per sobre de la mitjana perquè es pot prioritzar més aquest aspecte. “Jo he buscat feina en altres entitats”, diu, “però els sous són molt baixos i no em permetrien viure”. Considera que això es deu al fet que moltes organitzacions no reben prou diners de l'administració per poder continuar amb la seva feina. “En general, tothom treballa i té bona voluntat, però avui en dia trobar diners per ajudar els altres és difícil”, declara.

"Hi ha zero controls sobre els diners públics que es fan servir a cada una de les entitats. Zero és zero, no hi ha transparència"

Per totes aquestes problemàtiques, Muntané opina que és molt important complir amb els convenis, però que hi ha elements que "sempre han estat poc definits per la normativa" com els costos dels serveis externalitzats. Sobretot, quan no hi ha licitacions o concerts i "no queda clar quins professionals i quin nombre hi ha d’haver”. Tot i això, des de CCOO denuncien que les ràtios no es compleixen encara que estiguin marcades. “Hi ha zero controls sobre els diners públics que es fan servir a cadascuna de les entitats”, declara Juarez, i insisteix: "Zero és zero, no hi ha transparència. No se sap al final on van aquests diners i com s'inverteixen. I després veus càrrecs directius o de gestió que s'estan apujant el sou, mentre els seus treballadors fan hores com un bot i l'excusa és sempre que no es troba gent”.

Un sector amb molta mobilitat

L’alta mobilitat és una altra característica en què coincideixen les diferents parts. “Et posen moltíssimes traves i això fa que la gent acabi saltant d'una entitat a una altra”, reconeix Juarez. Així, l’Aina explica que a la seva feina, la mitjana de temps d’estada és molt baixa i els companys que porten més temps amb prou feines arriben als dos o tres anys. Les males condicions sumades a un salari baix i un ambient de treball complicat porten els treballadors a buscar constantment feines millors. “Molts acaben marxant a l’educació o a l’ens públic”, reconeix la Confederació.

La patronal considera que la negociació amb el govern català actual és una oportunitat per “fer un estudi de les diferències, marcar un calendari d’equiparació salarial i efectuar-lo”. Pel seu secretari, això pot portar a altres canvis com el del cúmul de tasques. Però, per CCOO, aquesta negociació no serà suficient: "S'han fet comparatives del nostre sector amb sanitat o amb altres serveis públics i és una aberració”. “En el nostre sector, es pressuposa que hi ha d’haver una mica més de cura cap al treballador, però la realitat és que funciona com qualsevol altra empresa. Es té una mica en compte a l’usuari, però els treballadors som un número més”, denuncia Juarez. Preguntada per la possible solució, ella ho té clar: “Per nosaltres, l’ideal seria que tot fos públic”.