Impressionar amb una gran producció no és fàcil: les veus han d’encaixar entre elles, el cos de ball s’ha de moure com un sol personatge i la història ha de mantenir l’audiència enganxada durant més de dues hores. Germans de sang aconsegueix tot això entre riures, plors i un final que treu l’alè. I quan les llums de la sala tornen el públic al món real, una gran pregunta acompanya l’espectador quan surt del Teatre Condal: existeix el lliure albir?

Germans de sang, que es pot veure fins al 8 de febrer, narra la història de dos germans bessons separats quan neixen. Creixen en dos mons oposats, sense saber mai la veritat. Tot i això, es coneixen de petits i esdevenen una peça clau a la vida l’un de l’altre durant la infantesa i l’adolescència, fins que s’enamoren de la mateixa noia i la tragèdia esdevé inevitable.

En una primera lectura, l’obra pot semblar una simple història d’amor, però va molt més enllà. La narració està plena de capes i nivells que remouen: hem aconseguit el que tenim per qui som o per d’on venim? Tenim el poder de canviar el nostre destí? Què és un germà? I una mare? Per aquest motiu, Germans de sang és un dels tres musicals més taquillers de la història, superant les 10.000 representacions al West End. Estrenat el 1983, a la capital catalana ja es va veure l’any 1994, també al Teatre Condal.

Interpretacions que deixen marca

La conductora de l’obra és la senyora Johnstone. Tot i que Mariona Castillo n’és la intèrpret principal, l’actriu que dona vida a la senyora Lyons, Lucía Torres, també assumeix aquest paper en algunes funcions. La senyora Johnstone de Torres reflecteix la bondat d’una mare que intenta no estimar el seu propi fill. Tot i el torrent de veu de Castillo, a qui hem vist en altres grans produccions com L’alegria que passa, Torres transmet una tendresa única. El narrador, que sol estar interpretat pel cantant Triquell, en la seva estrena al món del teatre musical, és alternat per Xavi Navarro. 

Albert Salazar (Mickey) i Roc Bernadí (Edduie) demostren un gran rang d’actuació des del primer moment. Durant la primera part de l’obra, els dos bessons són nens de set anys, i tots dos actors —especialment Salazar— sorprenen i omplen el teatre de riallades. No és només que el guió estigui ple d’eloqüència infantil que el públic no espera —que també—, sinó que la puresa d’en Mickey, obligat a entrenar-se per sobreviure, en contraposició a l’ingenu Eddie, amb una veu i unes gesticulacions que el defineixen, conquereix el cor dels espectadors.

Tai Fati, com a Linda, aconsegueix el mateix efecte que els bessons, especialment en l’etapa adolescent, amb expressions i una presència escènica que connecten immediatament amb el públic. És fascinant com tots els actors, simplement amb la manera de caminar i moure’s, poden convertir-se en criatures, també gràcies al vestuari i a les coreografies.

En aquest sentit, cal destacar la feina de la coreògrafa Ariadna Peya, que converteix els ballarins en narradors de la història. Amb moviments a l’uníson, no creen bellesa per si mateixa, sinó que la construeixen establint el to i el sentiment de cada escena. Tot i el vestuari i el decorat, és el cos de ball qui marca l’atmosfera: des de la divertida infantesa fins a una adultesa trencada pels problemes del món. En aquest conjunt sobresurt Pol Roselló, que, amb la precisió dels seus moviments, destaca sense trencar la unitat del grup.

El gran final de l’obra, amb pirotècnia i pistoles de fogueig, arrodoneix una producció amb un polsim d’acció que deixa l’espectador bocabadat per la intensitat d’un moment que, tot i saber que arribarà, impacta de ple. És impossible no estimar els personatges ni entrar en la fractura que separa els mons dels protagonistes. Si l’any passat vam establir El dia de la marmota com el regal de Nadal ideal —també protagonitzat per Roc Bernadí—, ara Germans de sang s’endú el premi i es corona com un dels millors musicals del 2025 i, possiblement, del 2026.