Un guió poc coherent, amb un final atropellat, tot i la gran actuació del repertori, deixa l’espectador amb gana després del sopar familiar interpretat per T de Teatre i escrit per Nelson Valente. Recomanaria l’obra? Sí. Però abans d’anar-hi, proposo esborrar tots els records de T de Teatre per baixar, una miqueta, el llistó.

Avui no ploraré, que es pot veure al Teatre Goya fins a l’1 de febrer, se centra en una festa familiar per celebrar que la Llum, després d’estar-se un mes internada en una clínica psiquiàtrica, torna a casa per retrobar-se amb les seves germanes, la Lola i la Bibiana. Cada personatge té un conflicte interior: la Bibiana lluita contra l’alcoholisme mentre el seu marit, en Miquel, un comptable endeutat i a l’atur, oculta el seu fracàs. I, la Lola està atrapada en un matrimoni sense amor amb en Gerard, un gran tenidor de pisos en dificultats. En aquest panorama, arriba l’Oltra, una amiga de la Llum que s’ha fugat de la clínica.

Si aquesta és la sinopsi, és d’esperar que hi hagi embolics, malentesos, secrets que alguns personatges saben i altres no, oi? Doncs no és així. Els conflictes de la família són causats per un sol personatge: el típic cunyat que, entre broma i comentari racista, acaba arruïnant la vida dels altres. Per aquest motiu, no trobo coherència en el fet que l’argument es basi en disputes familiars si tot es redueix a un sol personatge. Cada membre de la família té els seus problemes personals, però, a part de ser elements per fer bromes, no aporten (gairebé) res.

La pobresa argumental es troba al final de l’obra, amb una apoteosi que es converteix en un ‘tots contra un’ en una coreografia que vol fer creure a l’espectador que és un gran embolic. La manera d’aturar aquest caos és —alerta spoiler— un tret a l’aire completament gratuït. És com si haguessin volgut utilitzar el recurs de l’escopeta durant l’obra —per això l’introdueixen al principi—, però recordessin a última hora que l’havien de fer servir. A això s’hi afegeix el recurs d’un personatge que explica què ha estat dels altres després del final, una solució mandrosa que evita crear profunditat i evolució dels protagonistes. 

"Les bromes fan riure inevitablement el públic, no tant per l’enginy del guió, sinó per la brillant actuació dels actors"

 
Dit això, l’obra no és pas dolenta. Les bromes fan riure inevitablement el públic, no tant per l’enginy del guió, sinó per la brillant actuació dels actors. Marta Pérez, qui interpreta l’Oltra, es llueix en aquest paper, amb el qual en certs moments porta el personatge a l’extrem de l’absurd i fa riure el teatre sencer. Mentre actua, es pot veure com gaudeix, i com les riallades l’animen a exagerar encara més el moment.

Albert Ribalta, en el paper d’en Gerard, també sorprèn l’audiència amb un to més dramàtic del que acostuma a fer al costat de les T de Teatre. Un punt a favor del guió és com el públic comença rient de les seves paraulotes i explosions, i acaba menyspreant-lo. En Gerard també és l’eix principal del to seriós i dramàtic de l’obra, que, juntament amb Àgata Roca, qui interpreta la Bibiana, aconsegueix generar una tensió que es gaudeix tant com els moments de comèdia.

Mamen Duch (Lola) i Carme Pla (Llum) no poden destacar perquè els seus personatges no els ho permeten. Són plans i sense moments que les facin brillar per sobre de la resta de l’elenc, tot i que hem vist de què són capaces en altres projectes i no dubtem dels seus dots teatrals. Jordi Rico, amb el seu Miquel, fa comèdia còmodament, sense sortir del seu rang, com ja havia mostrat a La tendresa, per exemple.

Un últim punt a favor de l’obra és que, estèticament, és brillant. Els colors del vestuari caricaturitzen i remarquen la personalitat de cada personatge i, sobretot, els fan destacar davant les parets grises. A més, impressiona com el decorat gira sobre si mateix i, fins i tot, canvia d’estructura. Quan els actors se situen a les portes de cada habitació mentre el decorat gira, el públic sent com si estigués veient una pel·lícula que canvia de plànol. És interessant com, pel tipus de mobles, portes i colors de les parets, es pot saber de quin tipus de família parla l’obra.

Avui no ploraré tracta temes transgeneracionals en què algú de la família, potser qui menys t’ho esperes, s’hi pot veure reflectit, i és un bon regal de Nadal, especialment per al cunyat pesat de torn, a veure si així entén la indirecta.