Els Estats Units han pres un camí de no retorn encenent la flama de la guerra total al Pròxim i el Mitjà Orient. Donald Trump, president dels EUA, no pot pronosticar el seu final. A l’inici de la batejada com a Operació Fúria Èpica considerava retirar-se “en dos o tres dies” després de “prendre el control de tot l’Iran”. Ràpidament, el magnat ho posposava a “quatre o cinc setmanes”. Una vegada la regió sencera era en flames, la fi de la guerra quedava sine die: “Durarà el temps que sigui necessari”, assumia el mandatari estatunidenc. 

“És una guerra de desgast —sense tropes, a diferència d’Ucraïna—, que la guanyarà qui tingui més capacitat de resistència i nivell d'emmagatzematge de munició, míssils i defenses antimíssils”, explica al Diari de Barcelona Ignacio García-Valdecasas, ambaixador d'Espanya (Ret) que va ser cònsol a Jerusalem i ara és analista internacional.

​ Donald Trump. (EFE)

“Els EUA teòricament disposen d’unes reserves més grans, però les que tenen als vaixells del Golf Pèrsic poden acabar-se, i reabastir l’arsenal de l’illa de Diego Garcia implica una setmana de viatge”, afegeix el diplomàtic jubilat. “Alguns experts han apuntat la possibilitat que Israel pugui utilitzar armes nuclears contra l’Iran. Esperem que no passi”, conclou. 

Molts motius, poca concreció

Després de l’assassinat del líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Ali Khamenei, i que diversos països com l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, Bahrain, Qatar, Kuwait, Jordània, el Líban i Xipre s'hagin convertit en escenaris del conflicte, la contesa és difícil de desescalar. “Se sabia que l’Iran estava disposat a anar fins al final. La demostració és la negativa del triumvirat que ha succeït el líder suprem a negociar amb els EUA”, diu Valdecasas. Fa referència al lideratge de transició conformat pel president Masoud Pezeshkian, el cap del Poder Judicial, Gholamhossein Mohseni Ejei i el clergue del Consell de Guardians, Alireza Arifi. 

Juntament amb els caces, drons i míssils, l'interrogant dels motius que han desembocat en aquesta guerra també sobrevola els cels de l’Orient Mitjà. La narrativa de la Casa Blanca ha sigut dispersa. Marco Rubio, secretari d’Estat, admetia l’agressió com a preventiva i la condicionava al fet que Israel els va obligar a prendre la iniciativa: “Sabíem que hi hauria una acció israeliana, i que això precipitaria un atac contra les forces nord-americanes. Si no actuàvem preventivament abans que llancessin aquests atacs, hauríem patit més baixes”. 

El govern republicà, caracteritzat per certa transparència a l’hora de fer explícites les motivacions dels seus actes —vegis el petroli veneçolà, les terres rares ucraïneses o la doctrina hemisfèrica a Groenlàndia—, afegia més ingredients a l’equació. Cap d’ells, la democràcia i els drets humans.

Pete Hegseth, secretari de Guerra, situava els propòsits en “destruir els míssils ofensius iranians i la seva producció, destruir la seva marina i prevenir que desenvolupin armes nuclears”. Trump, per la seva part, incloïa dins els mateixos interessos “assegurar-se que el règim no pugui continuar armant, finançant o dirigint exèrcits terroristes fora de les seves fronteres”, en referència als grups de l’Eix de la Resistència com Hesbol·là, els houthis iemenites i grups xiïtes iraquians. 

Els míssils balístics, garants de la supervivència 

“Estan produint més de cent d’aquests míssils al mes, comparat amb els sis o set interceptors que es poden fer en el mateix temps. Això sense comptar els milers de drons”, advertia Rubio aquests dies. El programa de míssils iranià era la gran arma amb què el règim islamista projectava la seva força com a potència a la regió i dissuadia enemics.

L’actual guerra ha obligat Teheran a exhibir-los i ha demostrat a Washington i Tel-Aviv la seva eficàcia, assolint diversos objectius israelians en superar la famosa Cúpula de Ferro i impactant bases nord-americanes a la regió. 

El projecte missilístic persa es remunta a la guerra contra l’Iraq de Saddam Hussein entre el 1980 i el 1988, quan els aiatol·làs van apostar per aquesta tecnologia com a eix central de la seva supervivència. Aquesta inversió ha donat els fruits, convertint-se en un estat punter a escala global en aquest sector.

Si bé mai han assolit els míssils intercontinentals —capaços eventualment d’arribar als EUA i previstos segons el Pentàgon pel 2035—, els balístics tenen un abast de més de 2.000 km. Són míssils propulsats només durant la primera fase del vol i es precipiten en caiguda lliure en forma de paràbola cap al seu objectiu. Dels supersònics en destaquen models com el Shabab, el Sejjil i el Ghadr.

La joia de la corona és el míssil hipersònic Fattah: més ràpid i dirigible en ple vol, la seva trajectòria no és predictible com una paràbola.

L’era dels drons

Els drons són la revolució contemporània de la indústria i l’estratègia militar. La invasió russa d’Ucraïna va posar sobre la taula aquest nou actiu; molt barat, imprevisible, capaç d’utilitzar-se quirúrgicament o en eixam, i fàcils de produir en massa. La capacitat russa d’atacar amb drons no s'entén sense la cooperació de l'estat xiïta. 

La família de drons iranians més consolidada és la del Shahed, i la República Islàmica els ha utilitzat tant per saturar les defenses aèries hebrees i aplanar el camí als míssils, com per colpejar objectius concrets com les ambaixades dels EUA a Riad i Dubai, i refineries de petroli a l’Aràbia Saudita. A causa d’això, Qatar ja té aturada la seva producció de gas natural liquat, aproximadament un 20 % de tota la mundial.

També la xarxa de la resistència patrocinada per l’Iran està assolint objectius amb els drons. Milícies xiïtes iraquianes, amb l’ajuda de Teheran, han destrossat via drons la base militar estatunidenca al Kurdistan iraquià. 

La marina i l’estret d’Ormuz

"L'estret [d'Ormuz] està tancat. Si algú intenta passar, els herois de la Guàrdia Revolucionària i l'armada incendiaran aquests vaixells", afirmava Ebrahim Jabari, de la Guàrdia Revolucionària iraniana.

Diversos vaixells que han intentat creuar-lo ja han estat castigats. L'arsenal de míssils,  mines marítimes, o els assalts aeris o amb vaixells projecten una capacitat creïble per tallar el trànsit d’una de les artèries del subministrament d’energia global. Paral·lelament, Washington està fent avenços en l'objectiu de destruir la marina iraniana i ahir enfonsava un vaixell de guerra iranià que navegava per les costes de Sri Lanka des d’un submarí.

Una cinquena part dels hidrocarburs de tot el món s’exporten a través d’Ormuz. Més d’un 80 % d’aquests es compra a l’Àsia, i gairebé un terç acaba a la Xina, seguida de l’Índia, el Japó i Corea del Sud. Ni pels Estats Units —exportador net de petroli— ni per Europa és una ruta important pel seu subministrament. La falta d'oferta per satisfer tota la demanda, l’encariment de rutes que seran més llargues i els costos de les asseguradores en uns mars cada vegada més violents poden disparar el preu de l’energia a tot el món, amenaçant amb una recessió global. L’OPEP+ ja ha acordat augmentar la seva producció per satisfer l’oferta.

El fantasma nuclear

La invasió de l’Iraq el 2003 es justificava per les inexistents armes de destrucció massiva. Avui, la també inexistent bomba nuclear iraniana —ho diu el cap de l'Organisme Internacional de l'Energia Atòmica (OIEA) — continua alimentant la narrativa. Benjamin Netanyahu, primer ministre israelià, fa més de 30 anys que pregonitza la mai arribada bomba nuclear iraniana. 

En la guerra dels 12 dies el juny de 2025, que Washington i Tel-Aviv ja van iniciar “preventivament” contra l’Iran, es pretenia eliminar les instal·lacions nuclears iranianes de Fordow, Natanz i Isfahan. Trump va clamar victoriós que “havien estat completament destruïdes”. Però altra vegada, la suposada ambició nuclear dels aiatol·làs ha propiciat la nova guerra.

​ Un home iranià col·loca la bandera nacional de l'Iran entre les ruïnes d'un edifici de comissaria de policia al centre de Teheran. (EFE/ABEDIN TAHERKENAREH)

La intel·ligència dels EUA ja va concloure l’any passat que Teheran no estava construint cap bomba atòmica, confirmada després per la directora d'Intel·ligència Nacional, Tulsi Gabbard, i que l’aiatol·là Khamenei va emetre una fàtua —un decret religiós— en què prohibia les armes de destrucció massiva en considerar-les haram. 

També va ser Trump durant el seu primer mandat qui va treure els EUA de l’acord de l’any 2015 entre els membres del Consell de Seguretat més Alemanya conegut com el JCPOA, en què es rebaixaven les sancions internacionals de l’Iran a canvi que deixés d’enriquir urani a nivells propers al 90 % requerits per crear la bomba, i estigués sotmès a inspeccions de l'OIEA.

Si bé des de llavors l’Iran ha tornat a enriquir urani a nivells sospitosament alts del 60 %, el ministre d’Exteriors d’Oman i mediador en les negociacions entre nord-americans i iranians, Badr al-Busaidi, havia assegurat que els islamistes havien acceptat no emmagatzemar més urani enriquit. 

“L'Iran va cedir en la seva postura en el tema nuclear. L'acord estava a l'abast de la mà”, afirma Valdecasas. “Trump no es planteja si es justifica amb la veritat o la mentida —normalment manipula i desinforma— perquè ja ha dit que l'únic límit és la seva moral”, afegeix el diplomàtic espanyol (Ret). 

El lobby israelià i l’Eix de la Resistència

Molts es pregunten quins són els vertaders motius que han portat el Pentàgon a liderar l'enèsima guerra al Pròxim Orient. Sobretot després que Trump prometés ser el president de la pau i replegar forces militars per assolir el projecte MAGA. Israel, pel que sembla, està sent capaç de condicionar tota la política exterior de la major superpotència mundial. “Trump s'ha inclinat cap al costat de la balança dels interessos israelians i els seus donants multimilionaris jueus que li van permetre arribar a la presidència”, assevera Valdecasas. 

​ Benjamin Netanyahu.(EFE/AVI OHAYON)

“El terrorisme internacional no ve de l'Iran, sinó de l’islamisme sunnita. L’Eix de la Resistència actua al teatre de l'Orient Mitjà i ho fa en contra d'Israel”, explica el també analista internacional. “Són bandes terroristes pel que fa a atacs a objectius civils, però moviments d’alliberament quan ataquen objectius militars”, conclou. 

Tel-Aviv al llarg de les dècades ha anat erradicant els seus enemics existencials. Hussein, Gaddafi, al-Assad i una llarga llista que té noms pendents com Hesbol·là, els houthis del Iemen o un Hamas encara viu. L’Iran és la gran oposició a l’hegemonia israeliana a la regió i, de caure, podria finalment dur a terme els seus plans expansionistes sense oposició real. “Si Trump accepta la postura de Netanyahu, aquesta és un canvi de règim. Com sabem això porta a un estat fallit i, per tant, és impossible de negociar amb l’Iran”, indica l’ambaixador (Ret).

La CNN publicava que la CIA estaria tractant d'armar el poble kurd perquè ataquin per terra l'oest de l'Iran. Allà s'hi troba la frontera amb l'Iraq, terres habitades per milions de kurds. L'estratègia dels EUA passaria per utilitzar grups opositors de kurds-iranians que operen a l'Iraq per, amb la cooperació dels mateixos kurds-iraquians facilitant el trànsit d'armes i com a base de suport, sembrar el caos, una revolta popular, o una guerra civil.

La CNN també apuntava que, de fer-se amb el control del territori, s'utilitzés com a zona d'amortiguament per una operació terrestre israeliana. L'Erkin i en Salva, catalans de la Comuna Internacionalista de Rojava al kurdistan sirià, ja explicaven fa unes setmanes al Diari de Barcelona que els kurds "rebutjaven ser el proxy de la Casa Blanca en una possible intervenció a l'Iran". De moment, les autoritats kurdes estarien negant la seva participació en aquest pla.

La Xina i el món multipolar

Els fets també podrien emmarcar-se en la determinació de la Casa Blanca per debilitar la Xina en la seva cursa particular per mantenir-se com a hegemó. A poc a poc, Trump ha anat etzibant cops allunyant antics socis claus de Beijing. L’ha expulsat del canal de Panamà, ha obligat Veneçuela a convertir-se en un nou protectorat estatunidenc i ara pretén ensorrar un règim afí. 

Es calcula que gairebé el 90 % del petroli iranià es venia a una Xina que ignorava les sancions, una dependència iraniana respecte a la República Popular similar a la que mantenia Caracas. D’aquest, aproximadament un 15 % representava el total de les importacions de cru xinès. Entre l’iranià i el veneçolà sumarien aproximadament un 20 % del consum total xinès de petroli. En ambdós casos, s'operava amb iuans com a moneda. “Aquest és l’aspecte més estratègic; dificultar l'aprovisionament de la Xina i enfrontar els BRICS+ perquè no continuïn prosperant”, considera l’excònsol a Jerusalem.

L’Iran també representa un país essencial en la Ruta de la Seda terrestre de la Xina. Xi Jinping, president xinès, no intervindrà en el conflicte mantenint el principi de no-intervenció que caracteritza el seu país. Però és sabut que des del 2025, Beijing i Moscou han intensificat les vendes d’equip militar i tecnològic a l’Iran; concretament, els xinesos estarien brindant col·laboració satèl·lital amb el règim de Teheran.