‘Entre el foc i les brases’: els secrets dels Faura cremen més que mai - Diari de Barcelona
RESSENYA
‘Entre el foc i les brases’: els secrets dels Faura cremen més que mai
La segona entrega de la saga de Mar Picó aprofundeix en els personatges i converteix la festa major de Valldelpí en l'escenari perfecte perquè tot esclati
Després d’acabar Entre el seny i el desig només tenia una pregunta: quan podré llegir la continuació? No volia acomiadar-me dels Faura perquè encara hi havia massa preguntes sense resposta. Per això, quan vaig començar Els Faura II: Entre el foc i les brases, em vaig prometre que l’agafaria amb calma. Va durar ben poc. Entre un trajecte d’AVE cap a Madrid i part del viatge de tornada, pràcticament me’l vaig empassar. Aquest llibre ens retorna a l’univers familiar dels Faura I amb la mateixa capacitat d’enganxar, però des d’un lloc diferent.
La segona entrega de la trilogia reprèn la història on l’havíem deixada. L’arribada de l’Eulàlia Prats a Can Faura altera els equilibris entre les famílies més influents de Valldelpí mentre els personatges continuen intentant conviure amb els secrets que arrosseguen des de fa anys. Alguns busquen respostes, d’altres intenten fugir del passat, però tots comparteixen una mateixa idea que travessa bona part de la novel·la: en determinades famílies, néixer amb un cognom concret és molt més una condemna que no pas un privilegi.
Si el primer llibre servia per presentar les peces del tauler, aquest segon les mou. Entre el foc i les brases és menys introductori i molt més psicològic. La història continua marcada pels secrets familiars, les obligacions que imposa el cognom i els sentiments que ningú s’atreveix a verbalitzar, però ara els personatges guanyen profunditat. Mar Picó dedica més temps a explicar qui són, què arrosseguen i per què prenen determinades decisions. És un canvi de ritme respecte de la primera entrega, però també és el que permet que moltes actituds que abans desconcertaven acabin tenint sentit.
Precisament aquest aprofundiment és una de les coses que més m’han agradat del llibre. Tenim episodis del passat de diversos personatges i aquestes petites peces encaixen molt bé amb tot el que ja sabíem. Aquestes revelacions serveixen perquè el lector entengui millor els silencis, les pors i les contradiccions de cadascun. Personatges que en el primer volum semblaven molt enigmàtics o difícils de comprendre aquí adquireixen una dimensió molt més humana.
L’arribada de l’Eulàlia Prats és, probablement, el gran encert d’aquesta novel·la. Si ja m’havia despertat curiositat el final del primer llibre, aquí s’ha convertit, sens dubte, en el meu personatge preferit. És valenta, sensible i, alhora, es veu obligada a adaptar-se a una realitat que mai no havia imaginat. És dels personatges que més m’han fet patir durant la lectura. Fins i tot més que en Pau.
I això no és poca cosa. El Pau continua sent el personatge que genera més interrogants de tota la saga. El pes de la culpa que arrossega continua planant sobre cada aparició seva i, tot i que encara no coneixem tota la veritat, cada petit detall fa créixer encara més la curiositat. És d'aquells personatges que sempre semblen saber més del que diuen i que transmeten la sensació que qualsevol conversa pot acabar revelant alguna cosa important.
En canvi, la trama entre la Maria i en Ricard és la que més m'ha costat. Entenc perfectament el paper que tenen dins de la història i crec que és coherent que l'autora continuï desenvolupant el seu conflicte, però en alguns moments he tingut la sensació que les seves escenes es repetien una mica. És una relació marcada pels dubtes, les renúncies i els silencis, però precisament per això hi ha fragments que se m'han fet una mica més llargs. Mentre llegia, em descobria esperant tornar als capítols protagonitzats per en Pau, l'Eulàlia o fins i tot l'Enric, que cada vegada desperta més interès.
De fet, una de les coses que més m'ha sorprès és que esperava veure moltes més escenes compartides entre en Pau i l'Eulàlia. La tensió entre tots dos continua existint i és una de les trames que més ganes em desperta de seguir llegint, però en aquesta segona entrega el protagonisme acaba repartint-se molt més del que imaginava. Tot i això, quan coincideixen, la novel·la recupera aquella tensió que tan bé funcionava en el primer llibre. I sí, continuo pensant en aquella escena de la banyera.
Un dels grans protagonistes del llibre és, sorprenentment, la festa major de Vallformosa. Més enllà de ser l’escenari de la història, és el que estructura pràcticament tota la narració. Les tradicions populars, els carrers plens de gent, els balls, els comentaris de poble, els safareigs i les trobades inesperades que creen una atmosfera molt viva. És fàcil imaginar-se caminant pels carrers del poble mentre tot passa al voltant dels protagonistes. M’ha semblat una manera molt intel·ligent de donar unitat a la història i, al mateix temps, continuar mostrant aquella societat rural del segle XIX tan ben construïda.
L’estil de la Mar Picó continua sent una de les grans fortaleses de la saga. Té una capacitat molt especial per descriure els espais sense carregar-los. Les vinyes, les cases pairals, les places, els carrers o les celebracions populars es descriuen amb prou detall perquè el lector se'ls imagini perfectament, però sense interrompre mai el ritme de la narració. Escriu amb una naturalitat que fa que les pàgines passin soles.
Els capítols són curts, sempre acaben deixant alguna pregunta oberta, i això fa que sigui molt difícil deixar el llibre sobre la tauleta de nit. Sempre hi ha la temptació de llegir-ne "només un més", que acaba convertint-se en cent pàgines més.
Sí que és cert que aquesta segona entrega té un ritme més pausat que la primera. Durant la primera meitat del llibre he tingut la sensació que la trama avançava més lentament i que alguns conflictes —especialment el de la Maria i en Ricard— s’allargaven més del necessari. Entenc que és el preu que cal pagar quan una història decideix aprofundir més en els personatges que no pas acumular girs argumentals. En aquest sentit, crec que Entre el foc i les brases és un llibre de transició dins de la trilogia i necessita preparar moltes coses abans del desenllaç.
Però just quan el lector pensa que el llibre simplement està col·locant peces, arriba un tram final que accelera de cop. Algunes preguntes obtenen resposta, altres es compliquen encara més i apareixen revelacions que fan replantejar moltes escenes dels dos primers llibres. Tota la trama que envolta en Pau, l'Eulàlia i l'Enric és la que més m'ha atrapat. Sense revelar res, només diré que hi havia algunes pistes que intuïa des del primer llibre i que veure com encaixen resulta especialment satisfactori.
He tancat el llibre exactament amb la mateixa sensació que vaig tenir en acabar el primer: necessitant començar el següent immediatament. De fet, encara pitjor. Perquè ara conec molt millor els personatges, els he acabat agafant afecte —o mania, segons el cas— i costa molt més acceptar que caldrà esperar fins al setembre per descobrir com acaba tot plegat.
Entre el foc i les brases és una novel·la més introspectiva que la seva predecessora. Potser no té el mateix efecte sorpresa dels primers capítols de la saga, però compensa aquest ritme més reposat aprofundint en uns personatges que cada vegada es fan més humans i més contradictoris. Ara només queda esperar el tercer llibre. I, després d'aquest final, la sensació és la mateixa que tenen molts dels personatges: esperar serà, probablement, la part més difícil.
