En un moment en què el tecno viu una nova expansió a Barcelona, el vinil ha deixat de ser una relíquia per tornar a ocupar prestatgeries, cabines i bosses de tela, i les botigues de discos especialitzades resisteixen com a petits refugis culturals enmig de la immediatesa digital.

Figures com DJ Bruce Lee continuen sostenint una manera d’entendre la música que va més enllà de la nostàlgia o de la tendència. Amb més de 25 anys de trajectòria com a DJ punxant sobretot tecno i house, i una dècada al capdavant de la seva botiga, s’ha convertit en un observador privilegiat dels canvis que ha viscut l’escena electrònica barcelonina. Des de l’evolució del públic i l’auge recent del tecno fins al retorn del format físic i la transformació dels clubs, i la convivència —no sempre fàcil— entre la cultura de club, les xarxes socials i els algoritmes.

En aquesta conversa amb el Diari de Barcelona, Bruce Lee reflexiona sobre la seva trajectòria, el valor de la selecció musical, el paper de les botigues de vinils en l’ecosistema cultural de la ciutat i la necessitat de preservar espais on la música encara es pugui descobrir, compartir i viure amb criteri.

Què et va portar a obrir una botiga com aquesta a Barcelona, potser en una època en què no semblava que el vinil tingués gaire futur?
Quan vaig obrir la botiga, el vinil no estava tan de moda com ara. La vaig obrir principalment perquè ja venia música en línia a Discogs, que és una plataforma per vendre discos, i sempre havia estat molt vinculat a aquest món. També era de la crew de Discos Paradiso. En aquella època treballava al Razzmatazz, però em vaig quedar sense feina. A més, visc aquí a prop, i en aquestes galeries ja hi havia hagut una botiga abans. Acabàvem de tenir la nostra filla, i l’habitació on tenia tots els discos la necessitàvem per a ella. La meva dona em va dir: “Ja que t’has quedat sense feina, per què no muntes una botiga?” Em va animar, vam buscar un local aquí, i mira, ja han passat deu anys.

Dins de la botiga tens diversos gèneres d’electrònica, i fins i tot apartats de hip-hop. Com trobes l’equilibri perquè públics diferents hi puguin trobar alguna cosa que els agradi?
Em baso sobretot en les novetats. El que compro principalment avui dia és tecno, house, electro i una mica de disco. Aquest és el gruix principal. Sí que hi ha gent a qui li interessen altres gèneres, i per això també en tinc, però en menys quantitat. També hi ha alguns estils que m’agraden personalment, i llavors compro alguns discos d’aquests, però amb comptagotes.

Rythm Control Barcelona des de fora

El teu gust personal es reflecteix molt a la botiga o també acabes seguint certes tendències que potser no t’agraden tant?
En general, el meu gust es veu bastant reflectit en el que venc. Està bastant present. Sí que és veritat que, per exemple, ara mateix venc molt de tecno, moltíssim. Aleshores, sí que he de comprar alguns discos que potser no punxaria, però que sé que es vendran. Però molt poques vegades he comprat un disc pensant: “això no m’agrada gens”. No acostumo a comprar coses que no em representin. Gairebé el 90 % del que hi ha a la botiga m’agrada. Potser hi ha un 10 % de coses que compro més per tendència, de dir “vinga, va, posa això”, però tampoc són coses que no m’agradin. Simplement, no pots absorbir-ho tot.

En aquests últims deu anys hi ha hagut dos augments molt clars: el del vinil i el del tecno. Com has vist l’evolució d’aquest públic aquí a Barcelona? Ve més gent jove o continues tenint un públic més fidel i habitual?
Pel que fa al tecno, sí que és veritat que em sorprèn la quantitat que n’estic venent des de fa un parell d’anys, però sobretot últimament. Suposo que, com que cada cop en compro més, també en venc més. Però a vegades em sorprèn que en una botiga tan petita es vengui tant.

De quant són les tirades?
La gran majoria de tirades de discos són de 300 còpies. Després hi ha artistes que en poden fer 500, 1.000 o 2.000, però molta gent en fa 300. I hi ha discos dels quals en venc 30 còpies, que en una botiga tan petita és molt. Potser aquell disc no n’ha fet 300, sinó 1.000, però igualment, a escala mundial, 1.000 còpies tampoc són tantes. Que en vengui 30 em sembla bastant fort.

Què et fa pensar?
Que realment a Barcelona hi ha molt públic de tecno. I no tothom fa servir vinils. Si la gent que punxa amb vinil ve aquí i compra tant, imagina’t tota la gent que consumeix tecno però no punxa amb vinil. Pel que fa al perfil del públic, sí que he notat que en els últims temps, sobretot des que li foto molta canya a Instagram, m’ha anat coneixent cada cop més gent. Tinc clients nous i clients més joves.

Compren molt?
Quan vaig començar a comprar discos, l’any 1997, tenia 17 anys. Això avui no es veu gaire. També perquè, en proporció, els discos són molt més cars. A la meva època, un disc em costava 1.000 pessetes, que són uns 6 euros. Ara, un disc et costa 15 euros com a mínim. Han passat 25 anys, sí, però crec que en proporció són més cars. Per això no veus gaire gent molt jove comprant discos: no hi ha tants diners i, a més, ara hi ha tota l’opció digital, que abans no teníem. Suposo que la gent que comença no es posa a comprar vinils tan fàcilment. Tot i això, sí que tinc bastants clients d’entre 25 i 35 anys.

I d'altres edats?
També hi ha tota la gent d’entre 40 i 50 que torna: gent que havia deixat de punxar en vinil, que ara s’ha tornat a comprar els plats, que diu “M’ho vaig vendre tot i ara me’n penedeixo”, i tornen a comprar. D’aquests també n’hi ha uns quants.

Mirant enrere, després de més de 25 anys punxant, com ha evolucionat DJ Bruce Lee?
Ostres… Si ens centrem en la part musical o en la part de DJ, segueixo punxant molts discos que ja punxava llavors. Sempre vaig incorporant discos, però mai he deixat de punxar segons quins discos pel fet que siguin de fa 25 anys. A més, ara no paren de sortir reedicions, i molts discos dels anys noranta es reediten constantment, així que tampoc sona tan vintage.

Ha passat algun cop?
Hi ha hagut èpoques en què, per exemple, el house que jo punxava o que encara punxo a vegades, va passar per un moment en què semblava que a la gent li sonava massa "old school" o massa fora d’ona. Però últimament, per exemple a La Paloma, on vaig punxar fa poc una sessió de house, vaig poder tornar a posar discos que havia deixat de punxar perquè no trobava festes on encaixessin. Aleshores, sí, he anat evolucionant com a DJ, però els meus gustos no han canviat radicalment. Hi ha DJs que si compares el que punxaven fa 20 anys amb el que punxen ara, no té res a veure. En el meu cas, crec que no és així. 

Hi ha algun bolo o moment de la teva trajectòria que recordis especialment?
Sí, hi va haver un bolo molt guai just abans de la pandèmia, a Berlín, amb Ben Sims, en unes festes que es deien Antídot. Aquella nit va ser de les més guapes. Crec que ja no es fan perquè el noi que les muntava em va dir que després de la pandèmia ja no funcionaven igual.

Cartell festa Antidote

Entrant en la part més tècnica: quan escoltes música o veus un artista, què valores més, la tècnica o la selecció musical? Què és el que fa un artista únic?
El més important sempre serà la selecció. Però també he de dir que a mi em flipa molt veure algú que és molt bo tècnicament. M’encanta. Que un DJ posi un tema que em flipa i que no hagi escoltat mai encara em pot sorprendre, i això és fort, perquè n’he escoltat molts. Però encara passa, perquè hi ha tanta música que això no s’acaba mai. Ara bé, quan tens les dues coses juntes —tècnica i selecció—, ja és increïble.

Algun exemple?
Hi ha un DJ que ara em flipa molt, que no és ni de tecno ni de house, que és DJ Koco Shimokita, un japonès. De fet, ve ara l’11 d’abril a punxar al Razzmatazz. Punxa només amb singles de 7 polzades. És DJ de hip-hop, però després et posa temes de latin, jazz, disco… i té una tècnica increïble. Per mi, tècnicament, és el DJ més impressionant que he vist mai. Aquest em té bastant fascinat des de fa temps.

Parlant del teu segell, End of Days, que es va fundar el 2012, per què el vas crear i què volies transmetre?
Realment, el segell va sorgir principalment perquè vaig veure que, per poder punxar més i tenir més projecció, tenir un segell podia ajudar. En aquell moment jo no feia música, i era una plataforma per poder fer més coses, tenir més contactes i créixer.

Ets una persona molt reconeguda dins l’escena electrònica de Barcelona. Sents algun tipus de responsabilitat com a figura veterana o referent?
La veritat és que no gaire. Sí que noto que hi ha gent jove que em diu coses o que em té una mica com a referent, però no em flipo amb això ni li dono gaire importància. Jo punxo el que m’agrada i no em menjo gaire l’olla amb aquest tema.

No és cap sorpresa que siguis un defensor del format físic, però avui dia convivim amb algoritmes, xarxes socials i música de consum ràpid. Com convius amb tot això?
Suposo que és una cosa a la qual ens hem d’acostumar, perquè no crec que desaparegui fàcilment. Sí que crec que tot això té influència. Just l’altre dia ho parlava amb un col·lega: ara molta gent produeix música pensant també en el fet que un tros del tema pugui fer-se viral o pugui funcionar en un TikTok o en un reel. Suposo que és el que toca avui en dia, i és una manera que té la gent d’adaptar-se al context actual. Jo, de moment, quan faig música, no penso en això.

Per què?
No crec que sigui gaire bo produir música amb aquest objectiu, perquè per a mi aquesta música hauria d’estar pensada per sonar en un club. Però, és clar, cadascú la pot fer amb el sentit que vulgui. Si algú vol fer música perquè sigui escoltada a través de les xarxes, perfecte. 

I sobre l’ambient als clubs: creus que l’ús del mòbil i la necessitat de mostrar-ho tot a les xarxes ha canviat l’experiència? Era més “pur” abans?
Clar, però això no és només una qüestió de clubbing: passa a tot arreu. Tothom està tot el dia ensenyant què fa o què deixa de fer. Per a mi, això treu bastanta gràcia. Però fa poc vaig veure una entrevista a Ben Sims on li preguntaven exactament el mateix, i deia una cosa molt certa: si haguéssim tingut mòbils als anys noranta, probablement també ho hauríem fet. Això no desapareixerà. Els mòbils ara són part de nosaltres, ens agradi o no. Qui no vulgui fer-los servir, els pot guardar, però són aquí.

Hem parlat molt del passat i de l’evolució, però mirant cap al futur: què et queda per fer o què t’agradaria aconseguir?
M’agradaria publicar més música. Realment no fa tant que publico. Porto fent coses des d’abans de la pandèmia, més o menys, i vaig començar a treure temes una mica abans. De tot el que he anat publicant, probablement l’EP que vaig treure al segell de Ben Sims és del que estic més orgullós. Però també escolto tota la música que surt avui dia i veig que hi ha gent amb un nivell increïble. Per això sí que m’agradaria arribar a publicar un EP amb què em quedés molt satisfet. El problema és que no tinc gaire temps. Amb la botiga, produir es fa complicat. Ho vaig fent a estones, entre feina i feina, però costa.

I pel que fa a la botiga, hi ha algun camí de creixement o alguna novetat que t’agradaria impulsar?
La moguda és que la botiga és petita, però és manejable. Créixer suposaria una inversió, contractar gent… i sol ja vaig prou estressat amb aquesta botiga petita com per pensar a ampliar. A vegades sí que hi penso: “podria fer això, podria fer allò…”. Però, de moment, crec que tal com està ara ja està bé. Estic en una línia que em funciona i, ara per ara, no penso ni en ampliar ni en moure’m d’aquí. L’únic que sí que m’agradaria fer és un web, sobretot per gestionar millor les reserves i les comandes.

En un món cada cop més polaritzat, creus que la música pot tenir algun paper transformador o, almenys, funcionar com un petit refugi?
M’agradaria pensar que sí. Al llarg de la història sempre hi ha hagut moviments socials que han anat associats a moviments musicals i que han generat petites revolucions. Ara bé, també crec que avui dia la cosa està complicada. El que sí que crec és que la música pot ser una eina per desconnectar. La música, la festa, digue-li com vulguis, sempre pot funcionar com un espai de desconnexió. Vivim en un moment que, sincerament, fa una mica de por. Per això, tant de bo la música pugui servir per alguna cosa més.

Per acabar: si haguessis de salvar tres o quatre discos abans que tot es cremés, quins triaries?
Hòstia, això ho hauria d’haver pensat abans… A veure, per exemple, em quedaria amb el mític Hardgroove 001 de Ben Sims. També algun mític de Jeff Mills, per exemple Alarms. Després algun tema de ghetto, de DJ Funk, de Dance Mania o del seu segell, Funk Records. I, per acabar, algun disc de house americà dels anys noranta, algun Henry Street, per exemple Play the World, d’un artista que es diu Johnick. Aquests quatre, vinga.