- entrevistes -
Entrevista Marçal Girbau
Publicat el 26 de març 2021

Marçal Girbau és un filòleg i occitanista de Sant Quirze del Vallès. No obstant això, per entendre el motiu d'aquesta entrevista, el més important és destacar la seva relació d'amistat amb Sergio Muñoz Abellán, germà de la Cristina, una de les 149 persones que van morir el 24 de març de 2015, quan el copilot del vol 9525 de Germanwings, amb destinació a Düsseldorf, va estavellar l'avió als Alps francesos. 

Tres anys després de la tragèdia, Sergio va encarregar a Girbau un llibre per homenatjar i recordar la seva germana i, el passat dimecres 24 de març, quan es complien 6 anys de l'incident, l'Editorial Comanegra va publicar El vol de la Cristina, el resultat d'aquell sorprenent encàrrec.  


Tu coneixes personalment el Sergio, germà de la Cristina, i també a ella i a tota la família. Com vas rebre aquest encàrrec tan especial?
Sí, la família de la Cristina i la meva, fins i tot abans de néixer el Sergio i jo, ja vivien al mateix poble, al mateix carrer, amb quatre cases de distància. El Sergio i jo vam néixer el mateix any i amb tres dies de diferència. Per tant, nosaltres ho vam fer tot junts des de ben petits: escola bressol, parvulari, primària, secundària... Llavors, el 2018, tres anys després de la tragèdia, el Sergio em va dir que li agradaria fer un llibre sobre la seva germana i que pensava que jo era la persona idònia per fer-ho. I així va néixer.

I com reacciones quan el teu amic et fa l'encàrrec?
La meva reacció és, d’entrada, de sorpresa i, després, d’honor, perquè hagi pensat en mi i també d’emoció. Però, al mateix temps, vaig tenir una sensació de vertigen.

A què es devia aquest vertigen?
Quan rebo aquest encàrrec sento honor i emoció, però també molta por, en primer lloc, de decebre. En segon lloc, por perquè la mateixa proximitat amb el Sergio i la família de la Cristina, que hauria de ser una cosa, en principi i aparentment, facilitadora, pot convertir-se en una arma de doble fil, perquè aquesta proximitat fa que sigui més complicat plantejar certs temes o qüestions a la família o al Sergio.

Com va ser el procés d’elaboració del llibre?
Doncs quan vaig acceptar fer el llibre li vaig dir al Sergio que ho faria, però amb una condiciól, que era la de fer-ho junts, és a dir, que no seria una biografia típica de qualsevol individu i de la seva vida, sinó que el que faríem seria un llibre d’un germà que vol fer un llibre de la seva germana assassinada pel copilot de Germanwings. Per tant, volia que el llibre fos també la història del Sergio, bé, de fet, la nostra història: la història de la recerca de la vida de la Cristina, de com nosaltres dos ens vam anar a Colònia, on vivia la Cristina, com ens vam anar a la Bayer a veure on treballava, com ens vam anar al lloc dels fets per veure com és el lloc que va presenciar els últims moments de la vida de la Cristina, etc. Des del començament ho vam plantejar d’aquesta manera per fer un llibre que narrés la nostra recerca sobre la germana del Sergio.

Imatge del llibre. Font: Marçal Girbau

Com et vas sentir durant aquest procés?
Hi va haver moments de tota mena, òbviament. Vaig passar per totes les emocions al llarg d’aquests dos anys de creació i de redacció, però sobretot, em sentia amb molta responsabilitat, amb una càrrega molt gran.

Estàs content amb el resultat?
Sí. La veritat és que al començament no les tenia totes, de ser-ne capaç, però al final estic força satisfet de quin ha estat el resultat.


"El llibre fa de mal classificar. De fet, quan li vaig enviar a l’editor li vaig dir que li enviava una cosa rara que no sabia ni com classificar, però ell em va dir que el que havia fet era un assaig periodístic"


Com vas aconseguir publicar-lo?
Doncs vaig parlar amb Comanegra, que jo tenia clar que era la primera editorial a la qual volia trucar, encara que no estava segur que els agradés la proposta. He de reconèixer que em va fer molt feliç que la seva resposta fos immediatament un sí quan ho van llegir i els he d’agrair molt que m’ho hagin posat tot tan fàcil i que hagin apostat per mi, perquè per mi Comanegra és la referència editorial en aquests moments al nostre país.

Dintre de quin gènere definiries el llibre?
La veritat és que El vol de la Cristina fa de mal classificar. De fet, quan li vaig enviar el llibre a l’editor, Jordi Puig, li vaig dir que li enviava una cosa rara que no sabia ni com classificar i quan ell em va trucar per dir-me què li havia semblat em va dir que el que havia fet es deia assaig periodístic. Però bé, més enllà del nom, la realitat és que és un llibre que conté elements d’una biografia, d’assaig, de reflexió filosòfica i política, de crònica periodística i, fins i tot, en algun punt pot recordar a una novel·la o a una road movie. En certa manera, no soc gaire partidari i no m’agrada classificar per classificar, el que està clar és que és un llibre de no-ficció, però que a banda d’informar el lector també pot servir per entretenir-lo.

Cristina formava part d’un grup de joves molt preparats. Aquest llibre és també una mena d’homenatge a aquests joves?
Sí, també vol ser un homenatge a tota una generació de joves talentosos que s’han vist obligats a tocar el dos, a marxar fora del nostre país, perquè en aquests moments Catalunya, i evidentment, també Espanya, són incapaços d’oferir espai, recursos i feina a tot el talent que té i, per tant, aquest capital humà se’ns en va i, moltes vegades, no torna. Crec que això és un problema social, polític i econòmic, i crec que segurament no hi ha prou consciència de la gravetat de la situació.

Aquesta experiència, la mort de la Cristina i escriure el llibre, va canviar la teva forma de veure la vida?
Crec que El vol de la Cristina m'ha permès reflexionar sobre una qüestió que pot semblar molt tòpica que és la de preguntar-me què val la pena de veritat en aquesta vida perquè, al capdavall, moltes vegades durant el nostre dia a dia ens alterem per un seguit de qüestions que, si som honestos i una mica analítics, podem constatar que són qüestions que, realment, són gaire o gens importants. No obstant això, hi dediquem moltes energies a discussions, a debats, a projectes, en definitiva, a coses que no són gaire transcendentals. Vull dir que dediquem molts esforços a objectes i objectius que probablement no són essencials i que no són el que realment ens farà feliç.


"El llibre també vol ser un homenatge a tota una generació de joves talentosos que s’han vist obligats a marxar fora del nostre país"


Creus que pot servir perquè altres persones facin aquesta reflexió?
Sí, crec que el llibre no deixa de ser un intent de reflexionar sobre això que et deia, sobre la necessitat de prendre una mica de distància del dia a dia que ens menja i dir: el cas de la Cristina ha de servir perquè tots puguem focalitzar els esforços i desitjos en allò que realment creiem que ens pot ajudar a ser feliços. Per altra banda, la Cristina era un exemple de tenacitat, esforç i responsabilitat. Així que amb això no estic dient que la recepta per aquesta vida sigui relaxar-nos i au. No és això. Crec que es tracta de pensar en què i on posem el focus, l’energia i els esforços. És a dir, si això que li va passar a la Cristina i a 148 persones més, malauradament, ens passés demà a nosaltres que almenys puguem tenir la certesa que fins al darrer minut vam fer i viure tot allò que ens donava plenitud.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— Hi té a veure —
— El més vist —