Ferran Busquets (Barcelona, 1974) és una persona polifacètica. És un ciutadà cívic que quan té cops amb el cotxe s'atura per apuntar les dades i es responsabilitza. És un pare que vol fer veure als seus fills el valor de les coses i els diu que són rics perquè tenen més del que necessiten. També és director de la Fundació Arrels i lluita per donar una vida a totes aquelles persones que no tenen la sort de tenir un sostre sota el qual dormir.

Malauradament, les dades de l'últim informe publicat per la fundació no conviden a l'optimisme: un 61 % dels que viuen als carrers de Barcelona van venir d’altres municipis amb una llar i van començar a viure al ras a la capital catalana.  El sensellarisme encara està molt present als carrers de Barcelona i no és un problema que es prioritzi dins l'agenda política, denuncia Busquets. Parlem amb ell de la situació que viuen aquestes persones i de la tasca de la Fundació.

Quin és el diagnòstic de Barcelona pel que fa al sensellarisme?
Nosaltres comptabilitzem que a Barcelona hi ha un mínim de 1.100 persones vivint al carrer. Aquesta dada ha baixat respecte de les d’altres anys i ho associem a les restriccions de la pandèmia, per tant, probablement la xifra tornarà a recuperar-se quan tornem a la normalitat. A més, aquestes persones porten 4 anys i 9 mesos de mitjana dormint al carrer i això és moltíssim, tenint en compte que a partir dels 6 mesos la situació d’una persona sense sostre es deteriora. De fet, algú que hagi passat pel carrer viu 20 anys menys que la resta de la població i la mort està molt present en la feina dels voluntaris d’Arrels.

Com empitjora la situació?
L’empitjorament comença quan la persona perd la sensació de benestar, l’esperança a solucionar la seva situació, quan passa per episodis d’agressivitat o se sent ignorada pels recursos. Nosaltres considerem que passar una única nit al carrer és una situació traumàtica, perquè deteriora la salut mental, els ànims i provoca una pèrdua de la confiança en tothom. És el concepte de pobresa.

Què diferencia a una persona pobra d’una que no ho és?
Tenir una xarxa de persones amb les quals es puguin solucionar la vida. Hi ha gent que té la sort que quan no pot pagar el lloguer envia un WhatsApp al grup de pares i família i l’ajuden. Els que no tenen això són un 26 % de la població i tenen un problema molt gran.

Voluntaris d'Arrels a l'estiu fent seguiment de les persones sense sostre. Foto: ACN

Com pot afectar el trauma de viure al carrer en el futur d’una persona que ha aconseguit recuperar la seva qualitat de vida?
No hi ha gaires estudis sobre això, però el que sabem és que quant més temps passa una persona al carrer,  més difícil és revertir la situació. Si una persona té un problema d’habitatge i li proporciones una casa juntament amb una feina o el que pugui necessitar, tema tancat. Si aquesta persona no se’n surt vol dir que no té ningú a qui recórrer i la impotència la deteriora. Amb el temps, perdrà la confiança i la por al temps que pugui estar en aquesta situació.

Al carrer s'hi arriba de cop?
La gent no arriba al carrer, la gent triga molt a arribar al carrer. Tothom s’agafa a un ferro roent abans d’arribar-hi, però un cop hi són vol dir que han cremat totes les opcions i que no saben quan sortiran d’allà, si és que en surten. Això provoca desconfiança, sensació de vulnerabilitat, impotència, por a ser agredit i una baixada d’autoestima perquè l’imaginari diu que arribar el carrer és el pitjor. Per això, quan després se’ls proposa sortir del carrer, hi ha molta gent que es resisteix perquè no s’ho creu o els fa por que tot sigui una mentida.

"Tothom s'agafa a un ferro roent abans d'arribar al carrer, però un cop hi són vol dir que han cremat totes les opcions"

Què fa que una persona pugui sortir del carrer i una altra no?
Tenir habitatge o no. Cap de les persones que són al carrer hi estarien si tinguessin un pis de propietat o una herència. Una altra cosa és que hi hagi gent que porta molts anys al carrer i que li costi molt vèncer les pors de tornar, d’haver-se adaptat al carrer i tornar a un pis, que vol dir estar bé.

Hi ha prou habitatge per a totes aquestes persones?
No, ahir sortia una notícia que deia que a la taula d’emergències hi ha 600 habitatges i entre aquests no es compta la gent de carrer. El problema que tenim és l’habitatge social: en tenim menys d’un 2 %, quan hauria de ser d'un 10% o d'un 15%. I no s’aconsegueix en dues setmanes, sinó en 10 o 20 anys. Mentrestant, el que nosaltres proposem és suavitzar la situació amb espais com el pis 0 on les persones amb una situació més cronificada poden passar la nit tranquil·lament.

Més de la meitat de les persones sense llar van començar a viure al carrer a Barcelona. Què diu això sobre el nivell de vida a Barcelona? És assolible?
Si una persona que treballa no té garantit l’habitatge, com el pot tenir una persona que està al carrer? Jo puc tenir un sou i pagar-me un habitatge, però una persona que està al carrer, com pot trobar feina? Tots hem anat a treballar alguna vegada havent dormit poc per la raó que sigui, però imagina’t això cada dia. Una persona que està al carrer no dorm i, per tant, tindrà problemes cada dia i no podrà trobar una feina. A més, els serveis socials no funcionen o la gent els truca massa tard.

(...)
En general, excepte la gent gran, quan ens fa mal alguna cosa anem al metge quan gairebé ens cau el braç. Amb els serveis socials és pitjor. Anar als serveis socials per dir que no pots pagar el lloguer ens faria vergonya a gairebé tots i això és un problema. La pobresa està estigmatitzada i la diferència està a tenir un número de WhatsApp per enviar la teva situació i rebre ajuda. Els que tenen la sort d’això s'allunyen de la pobresa, els que no tinguin aquesta sort poden acabar en una situació de vulnerabilitat.

És un cicle que mai s’acaba. Si no tens feina, no tens casa, i si no tens casa, no tens feina.
Se surt d’aquest cicle quan arriba algú i et fica en un pis on et pots dutxar, tranquil·litzar i no estàs com a la selva, on t’has de preocupar de caçar i de si un lleó t’ataca. Si tens un lloc on dutxar-te, ja és un pas molt important perquè és un tema d’autosatisfacció i autoestima. Si tens això, pots pensar en altres passos.

"La pobresa està estigmatitzada i la diferència està a tenir un número de WhatsApp per enviar la teva situació i rebre ajuda"

Creus que la nova reforma de l’habitatge pot millorar la situació de persones que viuen al carrer?
No, perquè les ajudes al lloguer és per a persones que ja tenen un lloguer. Una persona de carrer no té una nòmina i per tant, no podrà optar a un lloguer. Aquesta reforma és més una fórmula de prevenció que no pas per fer que la gent deixi el carrer. De fet, amb aquestes polítiques de l’habitatge no s’està pensant a treure la gent del carrer i això és un problema.

És més viable prevenir o curar?
Calen les dues coses. Prevenir és sempre més barat, el problema és que no hem de jugar totes les cartes a un joc o l’altre. Hem de pensar que, per una banda, s’ha de prevenir, però, per l’altra, també s’ha de corregir la situació vulnerable de moltes persones. Si només prevenim, evitarem que la gent visqui al carrer i deixarà d’haver-hi gent dormint al carrer perquè els que ja hi són moriran. De fet, fa uns mesos va morir un senyor a Consell de Cent, sol. Imagina't per un moment que al teu funeral no hi ha ningú i que passada una setmana cap persona s’ha adonat de la teva mort. Aquestes persones són conscients que si desapareixen del món, no importarà a ningú.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Arrels Fundació (@arrelsfundacio)

Deies que la mitjana de vida al carrer són 4 anys. Com sobrevius tant de temps?
Sobrevius perquè hi ha un punt d’esperança, quatre veïns que et cuiden i et saluden, per l’instint de supervivència i perquè senzillament el cos funciona. Quan estava de voluntari vaig acompanyar un sensesostre amb problemes d’alcoholisme a un pis i em va dir que, si no hagués consumit alcohol, s’hagués tirat al metro perquè dormir al carrer era molt dur. També hi ha algunes dones que per evitar viure sensesostre se’n van al pis d’un home que abusa d’elles.

Estan desesperats i busquen alguna sortida.
És una solució a la desesperada. Si ara vas pel carrer i veus que comença a caure qualsevol cosa, començaràs a córrer a la desesperada perquè et vols salvar la vida. És millor o pitjor? En el cas de la dona, instintivament pot creure que és millor. Moltes dones diuen que prefereixen ser abusades pel mateix, a què cada dia en sigui un diferent.

De qui depèn el futur del sensellarisme?
Està en l’habitatge i en què la ciutadania decideixi que això és una situació inacceptable. La política no deixa de ser un instrument de la ciutadania, però quan la ciutadania fa pressió, la política no té més remei que fer-ho. Ara bé, el sensellarisme és una part de la pobresa i la pobresa té dos components: un és l’econòmic perquè per fer habitatge calen diners i no bona voluntat. L’altre és vèncer el racisme. És molt buit que la gent digui que no vol que hi hagi pobresa ni gent dormint al carrer, perquè què estan disposats a fer perquè això no passi? No és gratis que no hi hagi ningú dormint al carrer. Estem disposats a pagar més impostos? A tenir menys béns materials? És molt bonic dir "ningú dormint al carrer", però la pregunta és: tu què estàs disposat a aportar perquè la gent no dormi al carrer?

Veus a la ciutadania preparada per fer aquest canvi?
No, jo crec que la gent està disposada a donar el que li sobra. És veritat que hi ha gent que fa donatius i fa un esforç per fer-los, però el gruix de persones que caldria per fer aquest pas és més gran. Quan la gent creu que pot fer una aportació i serveix, ho fa. Per exemple, amb el banc d’aliments la gent dona menjar, però no diners per un tema de confiança. La gent està preparada si confia i aquesta confiança hauria de ser a nivell polític.

En què han de confiar?
En una bona gestió política i administrativa, i això està a molts anys llum. Estic segur que si a la ciutadania li diguessin que s'apugen els impostos perquè no hi hagi gent dormint al carrer, hi estaria disposada. Quina diferència hi ha entre que a mi em retinguin una mica més o fer un donatiu a una entitat? No hi ha cap diferència, estic traient uns diners de la meva butxaca per a una finalitat. No és una qüestió d’egoisme, sinó de desconfiança, perquè em vull assegurar que els esforços que faig com a ciutadà serveixen per a alguna cosa.

"El futur del sensellarisme està en el fet que la ciutadania decideixi que aquesta situació és inacceptable"

Com avançarà la situació del sensellarisme?
Si no es fa res, empitjorarà. Si es fan passos per millorar l’habitatge, ho reduirem. La meva previsió és que d’aquí a 10 anys encara es necessitaran entitats per ajudar les persones que viuen al carrer. S’amortirà una mica la situació perquè cada vegada hi ha més consciència. El problema és que les dues crisis que portem estan generant una bossa de pobresa tan gran que fa que les persones que viuen al carrer no siguin una prioritat.

De moment, a Barcelona s’està aplicant un urbanisme que en moltes ocasions impedeix que les persones sense sostre puguin dormir en un racó a l’aixopluc. Creus que en algun moment s’ha tingut consciència d’aquestes persones?
Nosaltres en diem arquitectura hostil i la majoria són propietats privades on uns veïns o una empresa ha decidit ficar unes boles i un terra d’una manera perquè aquesta persona no hi sigui. Això em sembla una salvatjada perquè jo puc entendre que quan vas a casa teva no tinguis ganes de trobar-te una pixada, però no que tinguis una persona sense casa, dormint allà, et molesti i la vulguis fer fora. Quants cops passes per la porta de casa? Dos minuts? Per això ets capaç de complicar-li encara més la vida a aquesta persona? Això pot passar per dues raons: o bé perquè tinguis molt mala llet o perquè creus que aquesta persona està allà perquè vol.

Aquí entra en joc l’estigmatització.
Sense cap dubte. Estigmatització és creure que aquestes persones estan dormint al carrer perquè volen, dir que són uns borratxos, uns immigrants, etc.

Les persones que viuen al carrer a Barcelona són cada vegada més joves, denunciava la Fundació fa un any.

Com s’alimenten aquestes idees?
Nosaltres venim de la llei de “vagos y maleantes” que en certa manera qualla, però moltes idees venen del desconeixement. La pobresa està estigmatitzada i la majoria de la població no som rics. Per què ho fem? Perquè tendim a sentir-nos millor i hi ha la tendència a associar pobresa amb la decisió personal.

Què vol dir?
Hi ha un estudi d’una universitat que deia que als polítics els molestava que els diguessin que el sensellarisme tenia solució, perquè si abans es pensava que el sensellarisme no tenia solució, no era un problema. Si la gent estava al carrer perquè volia no era un problema, era una decisió i s’havia de respectar. En el moment que la gent diu que hi ha una solució, sorgeix el problema. Per tant, si el ciutadà sap que part de la responsabilitat és seva, té un problema moral a sobre. Si sap que el senyor està allà perquè vol, té un problema menys.