El segon dia de la 16a edició del Cruïlla, un homenatge al millor rock dels 90, ha estat marcat pel desvergonyiment i per la millor anarquia. Malgrat que el concert dels Pixies no va arribar fins a gairebé la mitjanit, les actuacions de Garbage, Suede i Sidonie van demostrar que el rock no està mort, i que els vells rockers encara no han perdut la seua essència.

Un escalfament heterogeni de rock i revetlla

El primer plat fort de la nit arribava ja a un quart de nou amb Garbage. En un homenatge a la figura de David Lynch, la banda encapçalada per Shirley Manson, de negre i amb unes botes d’un roig kitsch, va sortir a l’escenari amb el tema principal de Twin Peaks, després del qual van iniciar un repertori al mateix temps enèrgic i nostàlgic.

No va trigar a sonar Stupid Girl, un dels grans èxits de la banda, que per fi va començar a despertar un públic encara atordit per la calor i la sobrietat. Tot i això, Manson, entre cançons, va agrair la presència del públic i l’oportunitat de “pràcticament fer de teloners dels Pixies, una banda llegendària”. Una versió de Lovesong, de The Cure, va fer esprintar els vells rockers cap a l’escenari Estrella Damm, que abans que caigués el sol ja s’havia convertit en la prèvia d’una festa boomer.

Immediatament després, Suede i el seu frontman, Brett Anderson, amb una teatralitat obscenament britànica, van desplegar un recital d’elegància emo amb què pràcticament es van fusionar amb el públic. En un passeig per la primera fila enmig del concert, els fanàtics, completament embadalits després de grans temes com Disintegrate o Dancing with the Europeans, es van llançar als braços d’Anderson, a qui una jove va arribar a fer un petó al front. Els temes més pop —It starts and it ends with you o Beautiful Ones, última perla de la nit— van regnar en un repertori, que va constituir el millor escalfament per a la missa dels Pixies.

Mentre Suede, entre el britpop i el post-punk, s’esgarrapava la pell, Sidonie, a menys de 300 metres, va convertir l’escenari Vueling en una nit de revetlla popular. El pas dels anys no sembla pesar gaire als barcelonins, que van aparèixer davant una albergínia gegant —símbol eròtic i icona del seu últim disc, Catalan Graffiti— i que, fins i tot, van protagonitzar un striptease als últims minuts del concert. Estáis aquí y No salgo más, himnes festivalers de la generació X, van posar fi al recital.

Nostàlgia punk a tot volum dels Pixies

Amb una puntualitat gairebé anacrònica, els Pixies van assaltar l’escenari principal a les onze en punt, agafant per sorpresa la marabunta de gent que ja venia corrents des de l’escenari on amb prou feines acabava d'abaixar el teló Suede. Els primers acords de Cactus, amb Black Francis encara armat amb una guitarra acústica —que més tard va canviar per una Telecaster elèctrica— van instal·lar el to excèntric que definiria la resta de la nit: Black Francis repassant els seus clàssics del rock alternatiu a base de brams i rialles guturals, com una signatura sonora que el temps no ha aconseguit desgastar. 

Nimrod's Son va seguir immediatament, sense pausa ni presentacions de cap mena. El públic, però, encara fred, no es va acabar de despertar fins a Here Comes Your Man, que va posar a tot el Parc del Fòrum a ballar. A partir d'aquí, el guitarrista Joey Santiago va començar a desplegar un particular arsenal de sorolls: jugant amb el jack de la guitarra, va construir un solo macabre que va afegir una capa gairebé industrial a les instrumentals de cançons com Gouge away.

 Un moment del concert de Pixies al Cruïlla 2026

En aquest sentit, la banda bostoniana va encadenar els temes sense pràcticament deixar-los respirar, com si el concert fos una sola peça contínua. Després de corejar grans himnes com Hey o Velouria, un altre dels moments més celebrats va arribar amb la versió d'In Heaven —el tema d'Eraserhead, de David Lynch— cantada per la baixista Emma Richardson, que va aportar un contrapunt més fràgil després de tot el hardcore. 

La banda va intercalar temes nous —com Chicken, del seu darrer disc del 2024— amb els grans himnes dels noranta, en un equilibri encertat que va deixar clar que els Pixies no es conformen a viure només de velles glòries. El públic, d’una mitjana d’edat notablement més alta que el de la nit passada, es va entregar a la nostàlgia amb Monkey Gone to Heaven, Debaser i una Motorway to Roswell especialment distorsionada. Per últim, i no sense abans gaudir de l’esperada Where is my Mind?, el set es va tancar amb Into the White, com un darrer gest del pur punk que caracteritza la banda.