“Palestina és el lloc del món on la gent de dretes és més mal vista: tots els nostres simpatitzants internacionals són d’esquerres, i la dreta dona suport a Israel”. Així descriu el clima polític Mohammed Suliman, estudiant palestí d’informàtica de 21 anys de Nablus, Cisjordània. Des de la reacció desmesurada d'Israel als atacs del 7 d’octubre de 2023, la qüestió palestina s’ha convertit en el principal reclam i bandera de la majoria dels moviments d’esquerres a escala internacional— amb l’excepció de partits d’Europa occidental, principalment a Alemanya, que s’han mantingut en un inalterable posicionament proisraelià—.

A la vegada, és l’islamisme polític qui sosté la resistència a Gaza: Hamas lluita des de dins, i des de fora el Iemen i l’Iran —i un Hezbollah ara debilitat— són els únics que han combatut Israel i els Estats Units. Aquesta xarxa de suport a la causa palestina que integra posicions antagonistes a escala regional com internacional demostra que, al capdavall, no se sosté per cap denominador comú ideològic. 

Panarabisme, socialisme, i segrest d'avions

“La mare em va explicar que el tiet del meu pare era comunista i va estudiar en un país del bloc de l’Est. Un cop va tornar a Nablus va tenir dos fills —el Yassar, 'esquerra' i la Rasha, que sona com Rússia. Va morir fa deu anys. Mai va deixar de ser comunista”, relata Suliman. El tiet del pare del Mohammed era membre del Front Popular d’Alliberament de Palestina (FPAP), moviment marxista catalogat per la Unió Europea com una organització terrorista. 

Fundat l’any 1967 pel metge cristià George Habash a la calor de la guerra dels Sis Dies —en què Israel pren el control de Gaza i Cisjordània—, era la formalització d’un grup polític palestí pròpiament socialista que bevia del Moviment Nacionalista Àrab que s’havia estès al llarg de tot el Pròxim Orient. “L'esplendor del FPAP va arribar al poc de sorgir a finals dels anys 60 i principis dels 70, en el context regional de les grans descolonitzacions. Figures com Nasser a Egipte i el panarabisme del Baas a Síria i l’Iraq es converteixen en una ideologia amb molta força que atemoria occident”, explica Jorge Ramos, doctor en Història Contemporània per la Universitat de València.

Membres del FPAP a Beirut durant la guerra del Líban del 1982 (Cedida per Fayez Badawi)

Tot i això, en els inicis va patir una escissió important. L’any 1969 el partit es trenca en tres organitzacions diferents: “sorgeix el Front Democràtic (FDAP), que eren els intel·lectuals, el Comandament General, que eren els guerrillers, i el FPAP original, que eren els treballadors i els refugiats del camp”, recorda Fayez Badawi, exportaveu del FPAP a Europa. “El Front Democràtic tenia una perspectiva diferent respecte al paper de l'avantguarda en la lluita proletària i tenia una mica més d’influència maoista”, aclareix el professor de la UV.

Llavors van dur a terme una estratègia combativa singular: el segrestament d’avions comercials on viatjaven ciutadans israelians per cridar l’atenció de l’opinió pública mundial sobre la situació del poble palestí. “La clau de l’espectacularitat d’aquestes operacions armades era posar Palestina en el mapa, i va tenir un gran èxit. Aquella època la qüestió palestina estava diluïda en l'anomenat conflicte àrab-israelià, no hi havia una especificitat de la lluita palestina”, comenta el professor Ramos. El segrest més destacat el va protagonitzar la guerrillera Leila Khaled el 1969: va ser la primera dona a capturar un avió, i la seva fotografia amb la kufia i l’AK-47 es va convertir en una icona. 

Khaled no és l’única. Segons Ramos, “moltíssimes dones participen en la lluita armada, l’educació i formen part de molts organismes de la resistència palestina”. El sistema patriarcal —que és universal— enfronta les dones palestines amb dos enemics: l'opressió colonial, el més important; i la discriminació i violència de gènere. "El paper i la diversitat de les dones palestines ha estat invisibilitzat pel sionisme i la dreta del Nord Global, que expressa un relat orientalista, racista i patriarcal”, sentencia l’historiador valencià.

El retrat característic de Leila Khaled al mur de Betlem (Wikimedia Commons)

Ramos també destaca que el FPAP és una organització articulada i consolidada a diversos espais de la societat palestina: “són presents des de la diàspora fins als camps de refugiats, i sempre han desenvolupat tasques socials, formatives, ideològiques i familiars que van més enllà de la lluita armada”. Destaca el paper de l’escriptor Ghassan Kanafani, també portaveu de l’organització: "Va dur a terme una tasca intel·lectual i literària clau, que s'inseria molt bé en el que era el Front Popular”, comenta el professor de la UV.

L’islamisme, nou actor revolucionari

En el moment àlgid, les relacions internacionals del FPAP eren riques i àmplies. La Síria dels Assad n'era l'aliat principal, però també tenien altres socis: des de la col·laboració amb els comunistes libanesos, l’IRA d’Irlanda, amb la Cuba de Fidel Castro, la Corea de Kim Il-Sung, el Congrés Nacional de Sud-àfrica que lluitava contra l’apartheid, fins a l’Iran revolucionari i la Líbia de Gaddafi, tot en un context també marcat per la Guerra del Vietnam.

“El primer país a reconèixer Israel va ser l'URSS. Els comunistes mai van fer res per ajudar a Palestina”, explica l’antic portaveu del FPAP. Tot i això, l’exmilitant reconeix que “el camp amic eren els països no-alineats i el camp socialista”, i que l’enemic “era clar: l’imperialisme i el seu camp, que inclou països àrabs com Qatar, Aràbia Saudita o els Emirats”. Com és sabut, l'esfondrament de l’URSS i el bloc comunista als 90 va comportar un declivi i desorganització del marxisme global que també va colpejar el FPAP.

Això, però, no ha esborrat del tot l’empremta comunista del país, segons explica l’estudiant de Nablus: “Ara mateix puc sortir al carrer i trobar un mural o un dibuix del Che Guevara, d’Hugo Chávez, o un carrer amb el nom de Fidel Castro”. L’ecovila de Farkha —un tipus de poble sostenible que no genera residus i produeix tot el seu aliment— fins i tot té un alcalde comunista. “Palestina no té un problema d’anticomunisme, els països socialistes estan ben vistos”, explica Mohammed Suliman. També que en una manifestació de Fatah —el partit més moderat— la gent aixecava retrats de Kim Jong-un i Putin, dos líders “molt demonitzats a Occident”.

Manifestants de Cisjordània amb imatges de Vladímir Putin i Kim Jong-un (Cedida per Mohammed Suliman)

Però ja feia temps que l’islamisme polític era qui es guanyava el suport social i popular de les classes treballadores dels pobles àrabs. Aquelles simpaties que anteriorment atreien els corrents panarabistes i socialistes les han substituïdes un altre tipus d’organitzacions revolucionàries i anticolonials amb un important marcat caràcter social, com han sigut moviments islamistes a Egipte, Iemen, Líban, o el mateix Hamas.

“El partit més popular a la meva universitat és Hamas, que a Cisjordània no té exèrcit”, explica Suliman. L’estudiant assenyala que el partit islamista també participa en algunes eleccions municipals i sindicals conjuntament amb el FPAP per fer de contrapès a Fatah. Per la seva banda, Badawi és autocrític i reconeix al partit islamista els seus mèrits: “han fet les coses millor que nosaltres. Van guanyar les eleccions del 2014 legalment i el Front Popular els va felicitar perquè respectem la majoria democràtica del nostre poble”.

El partit i el genocidi

Això tampoc ha significat la fi del FPAP, per això l’exportaveu Fayez Badawi no ha volgut donar detalls d’on està la base operativa del Front a aquest mitjà. De fet, van ser un dels protagonistes de l’Operació Inundació Al-Aqsa —com denomina Hamas l’atac del 7 d’octubre de 2023 a Israel —. Tot i que els grans mitjans s’han referit sempre a l'atac com a íntegrament fet per Hamas d’acord amb el seu lideratge a la Franja, en realitat va ser una acció conjunta de tots els actors que conformen la resistència palestina.

Des de la Gihad Islàmica, fins a les brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa —facció armada vinculada a Fatah—, així com les brigades Abu Ali Mustafa, el braç militar del FPAP. “No tenen la força o el poder de les brigades Al-Qassam de Hamas, però les brigades Abu Ali Mustafa tenen un paper important en la resistència a la Franja i Cisjordània”, assegura el professor Ramos.

Nablus, la ciutat del Mohammed, pertany a l’àrea A de Cisjordània, controlada íntegrament per l’Autoritat Palestina, però això no atura l’exèrcit israelià. “Fa uns vuit mesos, Israel va detenir diversos membres del FPAP, entre ells, un home de 80 anys”, exposa l’estudiant. Tant ell com Badawi denuncien l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). “El govern de Ramallah és com el govern de Vichy, són col·laboracionistes. Viuen de meravella i entren i surten d’Israel sense problemes”, explica l’exmilitant del Front. Suliman afegeix que l’ANP no agrada a gairebé ningú, només als qui hi treballen. 

Paradeta del FPAP a la universitat Al Najah de Nablus, Cisjordània (Mohammed Suliman)

El partit continua tenint una base militant reduïda, i els simpatitzants joves són bàsicament estudiants. “El FPAP i el FDAP sempre han estat populars a les universitats, i estan recuperant la seva rellevància”, comenta Suliman. La gent gran és qui valora el Front Popular, “com el comunisme a l’Europa de l’Est”, diu l’estudiant. La caiguda del govern d’Al-Assad, el principal aliat del Front, ha afectat molt el grup: “La base del FPAP era a Síria, però els rebels els han fet fora”, explica el jove. El Front no té recursos per créixer, ni existeix una internacional marxista en què acollir-se. “No hi haurà cap país socialista que ens financi de sobte. La Xina té una política no intervencionista i Corea del Nord està completament aïllada, és difícil saber com s’ho farà el Front ara que està sol”, lamenta Suliman. 

En canvi, Hamas ha rebut molt finançament de Qatar i de l’Iran. “Hamas rep ajudes de tot el món musulmà, i el FPAP no. La seva base són els pobres, i els pobres no tenen diners”, remarca Badawi. “El Front Popular s'ha adaptat als diferents moments i a les diferents èpoques, i estan en un continu procés de reflexió, en un continu procés de canvi, sempre intentant ser el més fidel possible al seu esperit”, explica Jorge Ramos.

Tot i l’essència marxista d’un grup com el FPAP, el seu portaveu a Europa no amaga les seves simpaties amb tots aquells qui participin de la lluita contra Israel. “Hassan Nasrallah —líder de Hezbollah assassinat per Tel-Aviv el 2024— tenia molt bona relació amb els comunistes del Líban, i ells amb nosaltres. Qui protegeix els palestins al Líban? Hezbollah. Qui dona suport a la nostra resistència? El Iemen i l’Iran. El que valorem aquí és si estàs al camp de l’imperialisme o no”, sentencia l’antic membre del Front.