El futur d'Amèrica Llatina, sota la lupa - Diari de Barcelona
ANÀLISI
El futur d'Amèrica Llatina, sota la lupa
Quatre experts desgranen les claus electorals, el gir geopolític i els escenaris que marcaran el futur immediat de la regió
L’Amèrica Llatina és al centre de totes les mirades. La victòria de José Antonio Kast a Xile, l’ofensiva constant de Donald Trump contra Veneçuela —i altres països de la regió— o la guerra d’aranzels entre estats llatinoamericans dominen els titulars de la informació internacional. En plena cruïlla electoral, la regió es juga a les urnes el seu rumb en un escenari global cada vegada més volàtil. La paràlisi de les Nacions Unides ha deixat pas a una geopolítica marcada per la diplomàcia bilateral i per aliances regionals o sectorials com els BRICS o el G-77.
En aquest context d’incertesa accelerada, quatre experts analitzen les claus electorals, el nou tauler geopolític i els escenaris que poden definir el futur immediat de l’Amèrica Llatina, en un moment decisiu per al seu pes polític i econòmic al món.
A primera vista, pot semblar que l’Amèrica Llatina funciona amb una dinàmica cíclica: una onada de governs d’esquerres, seguida de quatre anys de dreta que reverteixen les polítiques socials, i de nou un retorn progressista. Però seria una simplificació excessiva, adverteix Salvador Martí Puig, catedràtic de ciència política de la Universitat de Girona i investigador associat del CIDOB, que assenyala casos com l’Uruguai, Mèxic o el Brasil com a exemples que s’escapen d’aquest patró.
“És cert que a inicis dels anys 2000 hi va haver l’anomenada marea rosa”, matisa, referint-se al conjunt de governs socialdemòcrates i del socialisme vinculat a l’ALBA (Alternativa Bolivariana para América Latina y El Caribe). De la mateixa manera que fa vint anys el “signe dels temps” apuntava cap a l’esquerra, “és evident que avui hi ha una onada cap a la dreta”. L’element clau, però, és que “no és un fenomen exclusiu de l’Amèrica Llatina”, sinó un procés global.
"Les democràcies llatinoamericanes han estat incapaces de respondre a les demandes socials"
Martí Puig és contundent: “És una onada de dreta radical i d’extrema dreta”. Atribueix aquest gir tant a l’Administració Trump, que “hi aporta recursos econòmics i simbòlics”, com al profund descontentament ciutadà. Les democràcies llatinoamericanes, afirma, “han estat incapaces de respondre a les demandes socials”.
El problema no és només polític. “L’Estat té avui molt menys poder relatiu davant del mercat”, explica, en un context de capitalisme globalitzat en què les empreses han guanyat influència en detriment dels governs. Davant d’aquesta incapacitat de resposta, molts votants “proven amb qui critica més el sistema”, és a dir, amb la dreta radical. El catedràtic es mostra escèptic sobre la seva capacitat de millorar la situació, però reconeix que el seu discurs rupturista explica l’accés al poder.
Assenyala també una paradoxa: “La incorrecció política ha passat de l’esquerra a la dreta”, acompanyada d’un fort contramoviment moral contra el col·lectiu LGTBIQ+ i el feminisme. En aquest context, destaca el paper dels evangèlics i dels think tanks d’extrema dreta com a actors clau.
Salvador Martí Puig, catedràtic de ciència política (UdG): "La incorrecció política ha passat de l'esquerra a la dreta"
Pel que fa a la política exterior, Martí Puig considera que ens trobem davant d’una nova etapa de la doctrina Monroe, combinada amb la “política del gran garrot” de Theodore Roosevelt: l’alineament sense escrúpols dels governs llatinoamericans amb els interessos de Washington. Trump, afirma, “és previsible en els objectius, però imprevisible en les accions”, i utilitzarà la pressió i l’extorsió.
Si Martí Puig descriu aquest moment com una reedició del vell marc imperial nord-americà, altres veus alerten que ja no es tracta només d’un gir discursiu, sinó d’una escalada d’ingerències cada vegada més explícites. Anna Ayuso, investigadora sènior del CIDOB i professora de Dret Internacional Públic, sosté que les darreres actuacions de Washington a l’hemisferi sud —des d’amenaces militars fins a sancions econòmiques selectives— evidencien els límits del sistema internacional per contenir una gran potència.
“El Consell de Seguretat no funciona perquè hi ha el dret de veto de les grans potències. Seria l’instrument fonamental de les Nacions Unides, però és incapaç d’actuar contra elles”, afirma Ayuso. Tampoc la via jurídica ofereix garanties reals: “Els Estats Units no han acceptat la jurisdicció obligatòria del Tribunal Internacional de Justícia ni han signat el Tribunal Penal Internacional. Això mostra clarament els límits de les eines de la comunitat internacional”.
Veneçuela és un cas central per les seves enormes reserves de petroli. Martí Puig descarta una guerra oberta, però preveu pressions contundents per imposar condicions, com a advertiment també per a Nicaragua i Cuba. Ayuso, en canvi, considera plausible una escalada militar limitada. “No una ocupació, perquè va contra les propostes de Trump i l’opinió pública no ho vol, però sí bombardejos o atacs a instal·lacions estratègiques”, adverteix. Segons l’experta, s’està aplicant una “pressió màxima” que combina sancions econòmiques, bloqueig de ports i petroliers, i amenaces militars per forçar una negociació en què Caracas accepti les condicions de Washington.
Anna Ayuso (CIDOB), sobre els pròxims moviments de Trump a Veneçuela: "No farà una ocupació, perquè va contra les seves propostes i l’opinió pública no ho vol, però sí bombardejos o atacs a instal·lacions estratègiques"
Aquesta estratègia, alerta Ayuso, implica un salt qualitatiu: “Una cosa és sancionar un govern no democràtic i una altra utilitzar la força directa”. L’únic fre possible, afegeix, no vindria tant de l’escena internacional com de l’interior dels mateixos Estats Units, on comencen a aparèixer resistències polítiques i jurídiques davant actuacions que fins i tot “vulneren normes internes”.
Més enllà del joc de poder entre estats, en què els Estats Units continuen aplicant la llei del més fort per defensar els seus interessos, el futur de l’Amèrica Llatina es decidirà també a les urnes. En els pròxims dos anys se celebraran fins a 35 processos electorals, amb sis eleccions presidencials —a l’Argentina, el Brasil, Colòmbia, Costa Rica, Guatemala i el Perú— que poden marcar l’agenda política de l’hemisferi sud.
Leticia María Ruiz Rodríguez, directora del Departament de Ciència Política de la Universitat Complutense de Madrid i experta en partits i sistemes de partits llatinoamericans, identifica els grans eixos que dominen aquests processos: “Ordre, seguretat i immigració”, qüestions molt presents tant a l’Amèrica Llatina com a Europa. Si aquí l’extrema dreta assenyala els menors estrangers no acompanyats, allà el focus se situa en “l’èxode veneçolà”.
Els eixos que dominen i dominaràn les eleccions a l'Amèrica Llatina
Segons Ruiz Rodríguez, l’escenari electoral és “cada cop més imprevisible”, amb dinàmiques marcadament personalistes i partits febles, “sense idees clares i fàcilment manipulables per determinats líders”. Cita el cas de Xile, on José Antonio Kast, líder de la dreta radical, va aconseguir una victòria significativa en un país encara marcat pel trauma del pinochetisme. A aquesta incertesa s’hi afegeix el paper de les grans empreses i corporacions, que aporten recursos econòmics determinants a candidatures d’aquest tipus, així com els think tanks ideològics.
Davant la pregunta sobre una possible segona fi del socialisme llatinoamericà del segle XXI, Ruiz matisa que el fenomen és més complex. Recorda que figures com Evo Morales van governar amb ingressos elevats, com els derivats de la nacionalització del gas, però sense els resultats macroeconòmics esperats, fet que explica una alternança política natural. En aquest sentit, subratlla que els lideratges personals pesen més que les sigles: “Al Brasil, el petisme no té la mateixa força que el lulisme, i a Colòmbia l’uribisme va esdevenir un precedent de la dreta radical regional”.
Leticia María Ruiz Rodríguez: "Crec que ningú pensava que Trump seria tan intervencionista a la regió en aquest segon mandat"
Sobre la influència dels Estats Units, Ruiz considera que Washington difícilment pot intervenir en el recompte electoral —excepte en casos com Nicaragua o Veneçuela—, ja que la majoria d’organismes electorals compleixen estàndards de qualitat. Tanmateix, admet que sempre hi ha marge d’influència durant les campanyes. Per avaluar la qualitat democràtica d’un país, apunta, “cal observar com viu l’oposició”, posant com a exemple l’èxode opositor veneçolà.
Finalment, l’acadèmica reconeix la sorpresa que ha generat el fort intervencionisme de Donald Trump en el seu segon mandat. Tot i que el tràfic de drogues s’utilitza com a justificació, Ruiz en relativitza la importància real i suggereix que podria tractar-se, sobretot, d’un relat construït amb fins geopolítics.
Catalunya afectada per la geopolítica americana?
Més de 730.000 persones nascudes a l’Amèrica Llatina resideixen actualment a Catalunya, cosa que representa el 9,3 % del total de la població. Aquesta realitat demogràfica obre la pregunta sobre fins a quin punt la geopolítica llatinoamericana pot influir en el nostre territori. Miquel Vila, consultor, expert en geopolítica i geoeconomia i director executiu del Catalonia Global Institute, ofereix algunes claus per entendre aquesta relació.
Segons Vila, hi ha “dos nivells de vinculació entre Catalunya i l’Amèrica Llatina: l’econòmic i el demogràfic”, que sovint van plegats. Quan l’economia empitjora en un país llatinoamericà, augmenten els incentius per emigrar, especialment cap a destins amb facilitats lingüístiques i culturals, com és el cas d’Espanya. En aquest sentit, els fluxos migratoris responen més a factors materials que no pas ideològics.
L’element ideològic, afirma Vila, té un paper “més secundari” i amb una incidència limitada en termes globals, malgrat la polarització que es percep a les xarxes socials. Tot i això, reconeix que “sempre hi ha persones que marxen perquè no se senten representades pel govern del seu país”.
La qüestió central, però, és la reacció política dins la societat receptora. Vila adverteix que aquests moviments poden tenir efectes divergents: o bé reforçar aliances progressistes, o bé alimentar discursos de rebuig que acabin beneficiant l’extrema dreta en resposta a la immigració.
Miquel Vila: "Catalunya és un país europeu i occidental, i aquest és el marc —amb els seus límits i oportunitats— en què ha d’actuar"
Pel que fa a possibles aliances estratègiques, l’expert es mostra escèptic respecte a la Xina i als BRICS com a alternatives per a Catalunya. Tot i l’augment de la presència xinesa a l’Amèrica Llatina, especialment a través d’inversions en infraestructures, Vila considera que “no és un bloc comparable a Occident”. A més, recorda que, sense la Xina, els països BRICS comercien més amb els Estats Units que entre ells.
La conclusió és clara: “Catalunya és un país europeu i occidental, i aquest és el marc —amb els seus límits i oportunitats— en què ha d’actuar”.
