"L’únic poeta, jove aleshores, que va lluitar i escriure al camp i a la presó va ser Miguel Hernández", escrivia Juan Ramón Jiménez, Premi Nobel de Literatura l’any 1956, sobre un dels poetes més fonamentals per entendre la història d’Espanya del segle XX com és Miguel Hernández. Vida i obra es fonen a Vientos del pueblo, el nou espectacle de Pep Tosar que es podrà veure al renovat Teatre del Raval fins al 15 de novembre.

L’espai, ubicat al número 12 del carrer de Sant Antoni Abat, va reobrir al maig amb una direcció artística a càrrec d’Evelyn Arévalo i el mateix Tosar, el qual fa dècades que construeix homenatges a poetes de la rellevància de Blai Bonet, Fernando Pessoa i Federico García Lorca. En aquesta mateixa línia de creació es troba Vientos del pueblo, que segueix de forma cronològica la vida de Miguel Hernández, des de la seva infantesa a Oriola fins a la seva mort en una presó d’Alacant, amb només 31 anys.

Un muntatge polièdric

A l’espectacle, música, poesia, relat i dansa s’enllacen per confluir en una mescla homogènia de llenguatges artístics. La secció biogràfica es crea a través de les narracions de Tosar i Arévalo, els quals donen vida a diversos personatges rellevants de la vida d’Hernández com Josefina Manresa, dona i curadora de l’obra del poeta. Aquesta part biogràfica es complementa amb fragments documentals en què diversos experts —Carmen Alemany, José Luis Ferris, Aitor Larrabida, Juan Antonio Ríos, José Carlos Rovira i Tomás Serna— analitzen les inquietuds del poeta i reivindiquen la figura d’Hernández dins la literatura castellana del segle passat. El muntatge incorpora també la veu de familiars i descendents del poeta: Lucía Izquierdo, nora de Miguel Hernández, i María José Hernández, neta de l’autor, la qual reconeix que "el cognom li va gran".

L’aproximació a la poesia es fa a través de les melodies de Carles Dénia, veu principal i director musical de l’obra, del violí d’Èlia Bastida i la guitarra de Marc López. Posar en música els versos d’Hernández, tal com va fer Joan Manuel Serrat en el cèlebre àlbum de 1972, revela la força emocional de les paraules del "poeta pastor", conegut així per la seva faceta bucòlica durant la seva joventut. Pel que fa a la coreografia, el ballarí Andrés Corchero s'encarna en ànima i cos en un Hernández marcat per la penúria i la desgràcia.

 Carles Dénia, Andrés Corchero, Èlia Bastida, Evelyn Arévalo, Pep Tosar i Marc López, d'esquerra a dreta en una imatge promocional de l'obra 'Vientos del pueblo', al Teatre del Raval (David Ruano)

Entre la selecció musical hi trobem peces cabdals com l’Elegía a Ramón Sijé, inclosa dins de l’obra El rayo que no cesa com a homenatge al seu gran amic i mentor, el qual va morir amb només 22 anys. Completen el repertori poemes emblemàtics com les Nanas de la cebolla, escrit des de la presó de Torrijos (Madrid) per al seu segon fill com una resposta a una carta de la seva dona en què confessava que només podien menjar pa i ceba per culpa de l’extrema pobresa. Mogut per la impotència i el desconsol de no poder ajudar la família, Hernández escrivia uns versos d’ànims i d’esperança al seu fill de tan sols vuit mesos, al qual no havia pogut abraçar encara.

Repressió política i mort

El muntatge també explora el vincle d'Hernández amb alguns dels autors més destacats del moment, com poden ser Pablo Neruda, Vicente Aleixandre o María Zambrano. Així mateix, Vientos del pueblo ens apropa a la faceta més personal del poeta d'una manera delicada, però també examina la implicació política d’Hernández com a militant del Partit Comunista, la qual cosa va acabar provocant de manera indirecta la mort solitària entre reixes a causa d’una tuberculosi.

El treball videogràfic d’Agustí Torres ens apropa a través d'una tela translúcida a la terra natal del poeta, amb projeccions de fotografies, vídeos i propaganda del règim franquista en què s'observa el canvi d’un país que quedaria marcat per sempre. La repressió política injustificada és una altra de les grans temàtiques que s’evidencia en la vindicació de figures com Hernández, qui va ser sotmès a un consell de guerra i, posteriorment, condemnat a 30 anys de presó.

En un context polític i social mogut per l’odi, la polarització, el retorn de la censura a productes audiovisuals i l’auge de l’extrema dreta es fa més necessari que mai reivindicar espectacles com Vientos del pueblo. "Cantando espero a la muerte, que hay ruiseñores que cantan encima de los fusiles y en medio de las batallas". Són els últims versos del poema homònim de l’espectacle en què Hernández condensa tot el missatge i la càrrega emocional d’un jove poeta que entén que malgrat la guerra i la destrucció, sempre queda la poesia.