Fins a quin punt veiem què passa i fins a quin punt ens ennuvola la por? L’adaptació seriada de l’obra de Josep Maria Miró, El principi d’Arquimedes, parteix d’aquesta premissa per explorar els mecanismes del prejudici i la fragilitat de la confiança quan el presumpte culpable és algú qui estimem. La trama se situa en un club de natació, on un entrenador es veu al centre d’una polèmica arran d’un petó a la galta a un dels infants que té a càrrec. Tot i que inicialment podria semblar una mostra de proximitat, aquest gest es converteix en motiu de dubtes i obre un conflicte que afecta tant els implicats com el seu entorn. Al llarg de sis episodis d’uns 12 minuts, la sèrie exposa les tensions que se’n deriven i busca traslladar a la pantalla l’ambigüitat moral plantejada originalment per Josep Maria Miró.

 La sèrie es va presentar a la sala Phenomena amb la presència de l'equip de rodatge format per estudiants d'audiovisuals (Foto: Abril Lozano)

Adaptació justificada, però sense millora respecte l'original

La minisèrie es va presentar aquest dimecres com a cloenda de la 13a edició del Serielizados Fest. Malgrat que la sèrie preserva l’essència de l’obra de teatre, l’adaptació s’ajusta al llenguatge audiovisual. Tenint en compte que no era fàcil aportar un gir nou a una peça coneguda pel públic, aquesta producció seriada queda justificada, però no supera la versió teatral. El format aprofita els silencis, els canvis de punt de vista i els primers plans, un recurs que han sabut utilitzar per retratar els moments de tensió psicològica. Tanmateix, la durada reduïda dels episodis i l'estructura narrativa una mica irregular dificulten que aquesta tensió es desenvolupi de manera sostinguda.

El guió contribueix a reforçar l’ambigüitat de la peça, que es fonamenta en la tensió i els prejudicis dels qui la miren. D’aquesta manera, aconsegueix confondre el públic, que no sap si té al davant un culpable. La construcció dels personatges està ben trobada i els girs dramàtics neixen de les seves accions, però les motivacions no sempre queden prou definides i, en alguns moments, semblen més aviat al servei d’una tesi. Sens dubte, la feina dels guionistes obliga a revisar les interpretacions i convida a la reflexió: quins són els límits del consentiment i la innocència?

Un elenc creïble i suggerent

Els actors —Albert Salazar, Joan Esteve, Anna Ycobalzeta, Iván Morales, Sofia Massa i Aitana Ropero— fan una bona feina a l’hora de transmetre les contradiccions que envolten la sèrie sense resultar massa explícits. Són hàbils donant credibilitat als silencis, les mirades i els canvis de to. La brevetat de la peça dificulta aprofundir en les personalitats, però els intèrprets aconsegueixen dotar els personatges de certa complexitat sense caure en arquetips buits. El repartiment compta amb figures conegudes del panorama audiovisual català i, en conjunt, ofereix unes interpretacions equilibrades i convincents: donen vida a uns protagonistes amb dubtes comprensibles, encara que no sempre s’estigui d’acord amb les decisions.

Els espais que s’utilitzen són escassos: les escenes transcorren dins del centre esportiu, entre vestidors i piscines. Tot i aquesta limitació, la sèrie aconsegueix que l’aigua —que inevitablement és el centre de la trama— es converteixi en un personatge més. Aquest element simbòlic aporta significat a la narració: l’aigua es remou en els moments de tensió, fet que afavoreix la sensació d’ofegament, i roman tranquil·la en els moments de calma.

A més, la direcció sap aprofitar els reflexos de la superfície de l’aigua per enriquir els plans i insinuar a través de les imatges, de manera que el públic no hagi de guiar-se únicament pels diàlegs. La música accentua el neguit, mentre que el muntatge fragmenta la informació i manté obertes les sospites sobre l'entrenador. La fotografia —i en especial l’ús que fan de la llum i la colorimetria— dota la sèrie d’una identitat reconeixible i contribueix a transmetre el seu missatge.

La divisió de l’obra en sis capítols de 12 minuts ha aconseguit que cada episodi aporti una peça nova al conflicte i als personatges, però el resultat final presenta escenes excessivament llargues i, en algunes ocasions, repetitives. La cronologia, construïda a partir de salts enrere, fa que la tensió no creixi de manera equilibrada: és una aposta ambiciosa, però caòtica, que provoca que el ritme de la trama avanci a batzegades.

L’equip fa un gran esforç per generar una progressió a través de finals d’episodi tensos, però la durada tan limitada fa que la trama es comprimeixi massa i que alguns temes quedin al tinter. Això no obstant, hi ha una millora a partir del quart capítol, en què es presenten escenes més dinàmiques i variades, com el cas de la discussió entre el pare i el monitor, on l’espectador queda atrapat amb la mirada a la pantalla. 

El principi d’Arquimedes et fa pensar. La sèrie aconsegueix tractar una problemàtica social actual sense reduir-la a un missatge didàctic i difumina amb èxit la línia entre innocència i culpabilitat. Si bé és cert que l’obra funciona millor com a producte compacte, és innegable la gran tasca dels professionals que han fet possible aquesta sèrie i han aconseguit una producció amb personalitat i acabats professionals.