Amb un esperit incansable i una llarga carrera a les espatlles, Jordi Boixaderas viu entre l’escenari i els micros, però la seva essència recau en l’actuació, al teatre o en el doblatge. Ara, dedica gran part del seu temps a l’obra La truita, que va ser un dels eixos centrals de la temporada de teatre 2025-26 i ara continua en la mateixa línia, fet que es reflecteix en les masses de públic que assisteixen al Teatre Poliorama als vespres: “Hem omplert fins i tot durant el pont de l’11 de setembre, que convida a marxar. Veiem que corre un boca-orella molt bo”, descriu l’actor. 

Com va sorgir l’obra?
El projecte de La truita va sortir d’un text que es va llegir a la Sala Beckett. Es va fer fa uns anys i va ser una lectura dirigida pel mateix Ferran Utzet, que va anar molt bé. Tot i ser una lectura i ser bastant llarga, va tenir molt d'èxit de públic. A partir d'aquí, el mateix Ferran, l'Emma Vilarassau i la productora Bitò van estar pensant en intentar portar-lo a l'escenari. I després de diversos intents, al final s'ha aconseguit.

Com rebeu la resposta del públic?
Doncs molt bé. La veritat és que, tot i ser una obra que succeeix en un sol espai i que és bastant llarga —una miqueta més que dues hores—, sentim que el públic està molt pendent i que segueix molt tots els diferents passos per on els personatges el condueixen. Té fragments de comèdia, gairebé de farsa, d'un monòleg més aviat interioritzat i, podríem dir, tirant a dramàtic. I tot i circular per diferents convencions escèniques i tipus de textualitat, la gent ho segueix molt bé.

T'has vist reflectit en el teu personatge?
No, mai. És a dir, els personatges sempre són personatges. Però és un paper que m'agrada molt interpretar, perquè és un home que es fa molt entranyable per com estima les seves filles, la seva família. I com la seva situació personal el fa valorar especialment el fet d’estar bé amb els seus i disfrutar de la seva companyia. Això sempre diem que, finalment, és una de les coses més importants a la vida. És el que enyora la gent quan la vida se li acaba o el que desitjaria haver fet més.

 'La truita' gira al voltant d'un dinar familiar

És una obra que convida a reflexionar sobre la relació entre pares i fills. A vosaltres, també us ha fet com plantejar-vos les vostres relacions interpersonals?
Sí, em sembla que està molt ben explicat el fet que, encara que eduquis els fills com aquesta gent —una família amb un pensament d'esquerres, liberal i que prima molt la llibertat personal i la consciència íntima de cadascú—, al final com ho reben els fills és totalment diferent de com els pares ho han pensat. La distància és tan gran que arriba un punt que, realment, les generacions cada vegada estan més separades perquè el temps passa més de pressa i el progrés és més radical. És pràcticament impossible trobar un llenguatge perquè cadascú expliqui la seva situació personal. Si a la nostra generació la distància ja ens semblava immensa, doncs ara ens adonem que potser ho és més.

Quina és la teva visió sobre les generacions més joves? Es diu que són les primeres a viure pitjor que els seus pares. Com ho veus? 
El que passa és que la nostra generació, els boomers, és un cas especial, que potser no es repetirà. Hem viscut en una època privilegiada, sense guerres i amb problemes globals atenuats. Però és clar, si mirem com van viure només els nostres pares, hi ha una diferència abismal amb el nivell de vida, les comoditats i les seguretats que tenen ara. Ara, clar, és veritat, la nostra generació ha sigut un privilegi i això em sembla una distorsió enorme de la concepció que es té de la que ve.

"Les generacions cada vegada estan més separades perquè el temps passa més de pressa i el progrés és més radical"

Hi ha algun punt de l'obra que t'hagi fet canviar d'opinió en algun aspecte?
Sobretot aquest, és a dir, jo penso que m'ha fet ser conscient de la gran diferència de llenguatge que hi ha entre generacions. Ara mateix penso que cada vegada creixerà.

Quin és el principal repte interpretatiu de La truita?
El que a nosaltres ens ha preocupat, relativament, en l'àmbit escènic és que hi ha canvis de llenguatge sobtats. Es passa d'una situació que la gent identifica com una comèdia gairebé de bulevard, una família fent un dinar i totes les pulles que es claven els uns als altres i, de cop, es congela l'acció. Un personatge comença a dirigir-se al públic i a parlar de les seves preocupacions més íntimes. Aleshores, això, a veure, a l'escenari s'ha de saber fer, s'ha de saber recollir l'atenció del públic sense espatllar una mica el ritme de la funció. Aquest era el repte més important.

 L'actor interpreta el pare de la família

Amb l’Emma Vilarassau formeu un tàndem des de fa molts anys, sobretot aquest últim any. Com és treballar junts?
La veritat és que ens sentim molt bé. Treballem junts i hi ha molt bona comunicació escènica. Ens posem de seguida en situació l'un a l'altra. A mi m'ajuda molt ella i suposo que a ella també l'ajudo jo. Ens posem ràpidament en situació. Això és molt còmode i dona molta seguretat.

Amb quin camp et quedes, el teatre o el doblatge?
La diferència entre els dos mons és que el doblatge, després de tants anys de fer-ne, és com un joc, un repte i un exercici divertit. És a dir, posar-se a prova constantment, intentant reproduir les intencions que té un actor. I, a més, és una feina que, quan la fas, has de tenir el 100 % de l'atenció posada. El teatre és una satisfacció diferent perquè tens el públic davant i sents una mica la seva corrent d'energia i hi participes. És una litúrgia. És trobar-se i celebrar una cosa junts. Et sents molt viu, especialment si va bé. 

També has treballat per la televisió. Com t’hi veies davant d’una càmera?
El món de les càmeres ja l’he deixat definitivament. No és una feina que m'agradi molt. Penso que soc més útil en altres camps. Tu vas fent coses, però qui ho controla és qui enquadra els plans i munta la història, per tant, no ets gaire conscient del que estàs fent. Moltes vegades, fas coses totalment artificials i és tot molt menys intens. A més, és una feina dura. Et trobes molt amb això tan esgotador que és concentrar-se i desconcentrar-se per tornar-ho a provar un cop i un altre. Generalment, la vegada que tu t'has sentit millor no és la bona, sinó que n'has de fer una altra. En fi, són tota una sèrie de característiques tècniques normals, però que a mi no em produeixen la mateixa satisfacció que treballar una mica en calent com és el cas del teatre o el doblatge, que és un no parar. 

"El món de les càmeres ja l’he deixat definitivament. No és una feina que m'agradi molt"

Al teatre no hi ha repeticions, això et tranquil·litza o et posa més nerviós?
Al teatre, quan comences una funció, mai saps si l'acabaràs. I aquí hi ha l'efecte una mica emocionant que el públic també detecta. Ho veiem ara amb la pujada d'assistència que hi ha: la gent té ganes de veure coses que siguin veritat, que passin davant seu. Si algú té un blanc, se li escapa el riure o es troba malament a la sala i s'ha d'interrompre la funció i tornar a començar on l'has deixat —que és una cosa que aparentment seria molt indigesta—, la reacció del públic sempre sol ser positiva. Els assistents valoren aquest perill que correm tots plegats que estem allà minut a minut i que pot passar qualsevol cosa.

Vas estar uns anys sense fer teatre. Per què?
Va ser una qüestió de cansament, no físic, sinó d'esgotament una mica de la forma. Havia treballat molt temps fent moltes obres seguides i, al final, t'has d'alimentar una mica, has de respirar. Si només fas que crear o confeccionar personatges, arriba un punt en què comences a estar en una situació fictícia i a la teva pròpia vida. Tot és ficció i això tampoc és bo. I em va ser molt positiu respirar. Vaig tornar naturalment. Des que hi he regressat, només he fet coses que m'han proposat amics en projectes concrets. 

Què és el que et fa decantar-te sobre si acceptar o no un paper?
En primer lloc, veure-m'hi: “Hi ha possibilitats que em fongui una mica en aquest personatge?”. En segon lloc, si l'entenc i tinc alguna idea, ni que sigui una intuïció o una visió borrosa del que pot ser aquell personatge i que pugui dir alguna cosa que m'interessi a mi particularment.

Mires molt el que es diu de la teva actuació a les xarxes?
No, ja no. Quan vaig començar a veure que allò era, com diuen —i amb raó—, un bar de borratxos. És una mica per pèrdua de temps i d’energia, i només faltaria enfadar-se per això. Hi ha gent que, en principi, no se l'escoltaria ningú, doncs ara aquí tenen veu i ressonància, i no hi ha manera d'evitar-ho. Aleshores, les xarxes són imprescindibles, però jo faig el que em diuen, i punt, i no hi participo més, la veritat.

 'La Truita' estarà disponible al Poliorama fins al 18 d'octubre

Quins projectes futurs tens entre mans?
Bé, de moment, a l’abril fem l’obra al TNC, La mare coratge i els seus fills, un text de Bertolt Brecht, que fa molt de temps que no en faig cap, em fa molta il·lusió. Em sembla que és una obra molt oportuna, perquè parla de la guerra no com a incident polític, sinó com a mode de vida, d'organització i gairebé com a estructura social. Explica una cosa complicadíssima, d'una manera que sembla senzilla, didàctica, de primer d'escola. I després, cap al juliol, tornarem a la Villarroel Els fills, amb la Mercè Aránega i l'Emma, també. Quan la vam fer l'any passat es van exhaurir les entrades i tenim ganes que la vegi tothom que vulgui.

Què diries que et queda per fer?
Jo estic en un moment, que bé, em queda jubilar-me, però, a part d'això, faig realment el que m’agrada i és un privilegi, evidentment. Aquesta professió és una mica de corredors de fons i si arribes a una certa edat amb un nivell de salut i et mantens, acostumen a passar-te coses maques, et donen papers interessants i no et renya ni et maltracta ningú, al contrari.