Lewis Evans: “Gairebé no escrivim a l’estudi, els concerts són els nostres tallers de composició” - Diari de Barcelona
Lewis Evans
Saxofonista de Black Country, New Road
“Gairebé no escrivim a l’estudi, els concerts són els nostres tallers de composició”
Black Country, New Road és una de les bandes més trencadores de la dècada dels 2020. El seu segon disc Ants from Up There (2022) es manté com el disc més ben valorat a Rate Your Music dels darrers sis anys, i el número 74 de tota la història. Aquesta agrupació de rock alternatiu es va guanyar el cor de molts crítics amb lletres punyents i introspectives i les instrumentals simfòniques.
Un parell de dies abans de la publicació de Ants from Up There, el vocalista Isaac Wood va anunciar la seva sortida de la banda, al·legant problemes de salut mental. Aquesta pèrdua va deixar el grup en la incertesa de saber si els fans, que tant depenien de la veu de Wood, continuarien escoltant-los. Afortunadament, l'agrupació va continuar endavant i el 2025 ens va portar Forever Howlong, un nou inici simfònic i explosiu que mostra a l'escena musical que Black Country, New Road no depèn d'un sol membre per existir.
La banda, ara composta per Tyler Hyde (baix i veus), Georgia Ellery (violí i veus), May Kershaw (piano i veus), Luke Mark (guitarra), Charlie Wayne (bateria) i Lewis Evans (saxo), aterra a Barcelona per un concert a Paral·lel 62, en el marc del darrer dia de Primavera a la Ciutat. El Diari de Barcelona es reuneix amb el saxofonista Lewis Evans per comentar la rebuda del darrer disc, el seu estil musical, la tornada d'Isaac Wood als escenaris i el seu amor per la capital catalana.
Heu tornat a Barcelona per tocar a la sala Paral·lel 62. Que et sembla la ciutat?
M’encanta. Cada cop que vinc aquí tinc una sensació agredolça, perquè sempre vinc per concerts i acabo quedant-me amb ganes de passar-hi més estona. Cada cop que marxo acabo fent plans dels llocs als que tornar la propera vegada.
Tens algun lloc preferit a Barcelona?
M’agrada molt el bar de l’Antic Teatre, és preciós i molt bon lloc per prendre alguna cosa. També m’agrada el Paral·lel Gelatto del Passeig St. Joan, la Vermuteria Santa Caterina i la Vermuteria del Tano. El que m’agrada de Barcelona és que la ciutat està plena de bars, i qualsevol al que entris acabarà sent millor que el millor bar que et trobaràs al Regne Unit.
Heu tocat a Paral·lel 62 en el context del Primavera a la Ciutat, un concert fora del festival del Fòrum. Creus que el públic és diferent en sales que en festivals?
Els guiris marxen el dia següent quan acaba el festival, així que estic segur que en aquest concert hi haurà més barcelonins i barcelonines.
"Barcelona és que la ciutat està plena de bars, i qualsevol al que entris acabarà sent millor que el millor bar que et trobaràs al Regne Unit"
Vau publicar Forever Howlong fa poc més d’un any. Com heu viscut la rebuda del públic?
Va ser una acollida molt càlida. Evidentment, hi hauria que no els agradaria tant perquè era prou diferent d’altra música que hem fet en el passat, però sempre hem intentat fer coses diferents i ens agrada canviar estils. Ha tingut una molt bona acollida, i estem molt contents que hagi agradat tant.
Sentieu pressió per satisfer els fans amb aquest nou inici?
No, l’única cosa que em preocupava era fer la música que nosaltres volíem fer i no estar pendents de què anaven a pensar els fans. I crec que molts dels nostres fans ens escolten justament perquè fem la música que ens agrada, i no la que ens demanen fer.
"Forever Howlong el vam poder escriure amb més temps, per això té més colors i detalls, i se sent més lluminós"
Comparat amb les cançons que vau presentar a Live at Bush Hall (2023), la vostra carta de presentació després del comiat d’Isaac Wood, les del nou disc sonen més vives i emocionals. Com vau viure el període entre aquests dos projectes?
Live at Bush Hall es va compondre molt de pressa, estàvem estressats per assegurar-nos que el projecte tirava endavant i no sabíem que anàvem a fer amb les nostres carreres. No em sorprèn que sortís un disc més “fosc” perquè és un reflex de com estàvem en aquell moment. El nou àlbum el vam poder escriure amb més temps, així que té més colors i detalls. També estem més grans i volem escriure música més alegre perquè és més divertida de tocar en directe. Forever Howlong manté aspectes de melancolia i tristesa, però és més “lluminosa”.
Sou una banda amb molta potència en directe. Ho teniu en compte quan composeu?
Definitivament. És important que la música que gravem després la puguem tocar en directe. Intentem provar material nou en directe abans de gravar-lo, per assegurar-nos que funciona. Gairebé no escrivim a l’estudi, els concerts són els nostres tallers de composició.
Live at Bush Hall va ser la representació perfecta d’aquesta filosofia.
Exacte, perquè és directe pur.
En el nou disc trobem una gran diversitat instrumental. Va ser una cosa intencionada o va sorgir de manera orgànica?
Vam afegir diversitat instrumental perquè vam tenir temps de composar a casa i als estudis, vam poder pensar quins colors i detalls volíem afegir. Vam aprofitar les nostres habilitats per tocar instruments i variar una mica. Per exemple, a la cançó homònima de l’àlbum la May volia que tots toquéssim clarinets. Al final, com que no tots vam poder aprendre tan ràpid, vam optar per tocar cinc flautes.
Vau haver d’aprendre a tocar algun altre instrument? Si no recordo malament la Georgia toca la mandolina a Besties.
Tots vam aprendre a tocar bé la flauta dolça per aquest àlbum. I sí, la Georgia va aprendre a tocar la mandolina, també, però tenia la mateixa disposició de dits que un violí, així que li va resultar senzill.
Amb Forever Howlong heu establit el vostre nou estil. Heu pensat si continuareu per aquest camí o si provareu nous gèneres?
Escrivim segons els gèneres que ens inspiren en aquell moment, per això hem canviat tant des del nostre primer àlbum a 2021, i estic segur que el proper també serà diferent. Ara mateix m’inspira molt la música de guitarra dels 70 fins als 90, també l’estil de Neil Young i el country-folk.
A una entrevista amb Mondo Sonoro vau mencionar que potser farieu un àlbum de música coral. Heu explorat la idea?
Vam intentar afegir detalls corals en la primera cançó del pròxim àlbum, però no hem arribat a temps. Ens continua agradant la idea, però l’hem abandonat. Ara m’interessa molt la música de guitarra, i tot el que jo escric per la banda és molt pop també.
Vas cantar a dos temes de Live at Bush Hall, però en cap a Forever Howlong. Cantaràs en el proper àlbum?
Probablement no. Realment gaudeixo de no cantar. És una experiència bonica, però és estressant. Estic millor tocant el saxo, els teclats o la guitarra.
A For the first time (2021) i a Ants from Up There, els vostres dos primers discos, tots us mantenieu en un sol instrument, i ara esteu canviant i provant coses noves.
Exacte, i és molt divertit. Al final ens volem divertir tot el que puguem, perquè ens dona ganes de continuar amb la banda, i volem mantenir-la el màxim temps possible.
"Tenim la sort que la nostra presència a internet mai va sortir de nosaltres mateixos, sinó dels nostres fans. Nosaltres ens allunyem de les xarxes"
Fa uns mesos vam entrevistar a Cameron Picton, de black midi i My New Band Believe, i ens va comentar que creia que el concepte de “l’escena musical del Windmill”, la qual l’inclou a ell i a vosaltres, era un concepte contenciós perquè no representa correctament la música que sortia de Londres en aquell moment. Estàs d’acord amb aquesta afirmació?
Sí, en aquell moment era més una qüestió de l’escena londinenca que no tant l’escena del Windmill o el sud de Londres. En aquells anys vam tocar a un munt de locals per tot Londres, però el Windmill es va emportar tota l’atenció, perquè són un lloc que ha fet saltar a la fama a grans bandes i perquè va donar primeres oportunitats a un munt de grups emergents. El Windmill mereix l’atenció que rep, però hi ha un munt de locals que van contribuir a aquesta escena.
Internet també va ser un factor important pel Windmill. Quina relació teniu amb les xarxes avui dia?
Tenim la sort que la nostra presència a internet mai va sortir de nosaltres, sinó dels nostres fans. La majoria dels grups cada cop s’allunyen més de les xarxes, no volen que els passi com amb Geese, que no tenien ni idea que estava fent la seva promotora de xarxes. Nosaltres simplement publiquem els anuncis dels concerts, temes i discos nous, res més. Volem que la nostra música parli per nosaltres mateixos, no fer servir els algoritmes per promocionar-nos.
Parlant d’en Cameron, el seu disc debut My New Band Believe (2026) té un so molt similar al vostre. Et va agradar?
És un dels meus discos preferits del que portem d’any, em va semblar fora d’aquest món. L’he vist tocar en directe aquelles cançons molts cops, però els arranjaments de l’àlbum no els havia sentit mai i em van encantar. Estic molt content per ell, és molt bon noi.
Tinc entés que alguns membres de Black Country, New Road van participar en aquell àlbum.
Sí, en Charlie va tocar la bateria en un dels temes i la Georgia surt als crèdits com a compositora perquè van fer servir una lletra de Jockstrap, la seva banda de pop-techno.
Fa un parell de dies la Phoebe Bridgers va anunciar la seva nova gira, i sabem que l’Isaac Wood farà de teloner dels concerts a Europa. Que et sembla que torni als escenaris?
Serà genial, no sé quines cançons tocarà però estic segur que serà espectacular.
Serà un concert sense mòbils. Creus que això li facilitarà tornar a tocar en directe?
Segurament, serà millor per tothom. Tenir els telèfons fora tota l’estona espatlla el concert.
Saps si està interessat en tornar a la banda?
No ho sé, no ho he parlat amb ell.
