La Lorena i les veïnes per la victòria excepcional de la Ruth
Publicat el 31 d’octubre 2020

El portal 93 del carrer Rasos de Peguera de Ciutat Meridiana a la tarda de divendres era ple de banda a banda. A un costat, una tropa de famílies de veïnes i veïns de totes les edats amb un objectiu comú: fer molt de soroll per fer sentir la seva ràbia fins a l’últim racó de Pedralbes. A l’altre, periodistes de ràdio, tele, diaris i agències s’arremolinaven amb micròfons, llibretes, càmeres i mòbils a punt, àvids per no perdre detall de la notícia del dia.

En el mateix portal, dijous al vespre hi havia gran part del veïnat, que es va enfrontar als Mossos per impedir que desnonessin la Ruth i els seus tres fills de casa seva. Però només hi havia una fotoperiodista, Lorena Sopena, que va fer unes fotografies de l’instant del desnonament que aviat es van viralitzar a les xarxes socials. 

L’endemà, es publicaven a tota la premsa del país, el cap dels Mossos d’Esquadra justificava l’actuació dels agents a la ràdio, el TSJC emetia un comunicat sobre el cas, l’Ajuntament demanava explicacions i el BBVA al·legava “desconeixement” sobre la situació de vulnerabilitat de la Ruth. 

Tot, fins arribar a les 17 hores. En ‘Fili’, com anomenen els veïns més propers a Filiberto Bravo, president de l'Associació de Veïns de Ciutat Meridiana, arrenca l’acte en què relata els fets del dia anterior, posant l’accent en l’actitud violenta dels Mossos i denuncia l’impacte de tanta tensió i angoixa sobre els infants . 

Fili Bravo: "El desnonament es va fer amb el suport dels Mossos, que sempre hi són per donar suport al capital i als bancs, mai als treballadors" Foto: Lorena Sopena

“No els importen els nens, ni les persones”, afirma la Julia, una veïna del barri, que denuncia amb vehemència el que va viure mentre donaven suport a la Ruth. “Van ser molt racistes”, diu, sobre els Mossos, i emplaçant-los directament els demana: “senyors policies, on és el respecte?”. 

La Julia prossegueix i demana al Govern de la Generalitat i de l’Estat que proporcionin a la Ruth i a la seva família un lloguer social. “Amb tantes portes de ferro i tants pisos tancats, per què no ens n'ofereixen un?” El Manuel, un altre veí reitera la demanda, i matisa que no volen viure “regalats”, només tenir un sostre. 

Després de les declaracions, sense interrompre ningú, arriba en el moment propici un home amb unes claus i l’acte veïnal esdevé una escena de pel·lícula, en que el senyor dialoga amb Bravo, que li retreu tota la situació viscuda en el desnonament. 

​​​​​Vídeo: Malena Ramajo

De seguida entrega les claus a la Ruth, que les rep amb incredulitat, les aixeca a l’aire i demostra que no és impossible que un banc canviï d’opinió en 24 hores i et retorni la casa d’on t’ha desnonat, però sí excepcional. I davant aquesta victòria excepcional, celebren totes les veïnes amb aplaudiments, salts i punys ferms al ritme d’un entusiasmat ‘sí se puede’.  

Vídeo: Malena Ramajo

És una gran notícia pel barri i una motivació per a continuar lluitant per què els múltiples desnonaments que es produeixen cada setmana a Ciutat Meridiana – per a la propera n'hi ha previstos quatre – no passin desapercebuts. 

Francisco Garrobo, membre del Sindicat d'Habitatge de Nou Barris defensa que “unes claus no són la solució i que el que ha viscut aquesta família en les últimes 24 hores ha de tenir conseqüències i no pot quedar impune”, i afegeix que el que cal es fer “un treball previ per evitar que s’arribi als desnonaments a porta” i garantir així la tranquil·litat de les famílies.

Dues hores més tard, ja no queda ningú. Les veïnes marxen orgulloses de la batalla guanyada i els i les periodistes s’esfumen per acabar d’editar la informació. Per primer cop, es sent el silenci.

La Ruth alleta el seu nadó en el banc davant del portal de la que torna a ser casa seva. “Ruth, t’he vist per la tele!”, li comenta algú que passa per allà.  Ella assegura que està bastant contenta, tot i que una mica aclaparada després de tanta atenció mediàtica. Però, qui és la Ruth? 

El fill més petit de la Ruth va nèixer a l'abril, enmig del confinament. Foto: Lorena Sopena

Ruth Rebeca Condori explica al DdB que va néixer a Bolívia però que ja fa 14 anys que viu a a l'estat espanyol. Té tres fills, un d'11 anys una de 6 i un de 6 mesos, aquest últim nascut a l’abril, enmig del confinament en un any molt difícil. 

La Ruth treballava a les fires d’atraccions, on feia creps en una paradeta. Normalment començaven temporada a la Fira d’Abril del Fòrum, i després anaven rotant per diversos municipis, com Mataró o Badalona. La pandèmia de la Covid-19 ha aturat per complet aquest sector i ha obligat els seus treballadors a buscar altres formes de viure. La seva parella ha aconseguit treballar en serveis de mudances, i ella explica que havia trobat recentment una feina, però per culpa del desnonament no hi va poder anar i l’han fet fora. 

Va viure un temps a Badalona, però davant la pujada dels preus, el 2018 es van mudar al pis actual, que van aconseguir a través d’una familiar. Tot i així, explica que aconseguir un lloguer sempre ha estat molt difícil. “Et demanen un contracte indefinit, nòmina de 1.500 euros i un aval. És impossible.”, sentencia la Ruth. 

Ara que ha aconseguit per fi un lloguer social creu que podrà viure més tranquil·la, sense la incertesa d'un possible desnonament. El que sí que és segur és que tindrà a les veïnes per fer-se costat les unes a les altres quan alguna ho necessiti. 

Passen de dos quarts de vuit i la Ruth ha d’anar a buscar els seus altres fills, que han passat la nit en una pensió, per tornar junts a casa. L’acompanya la persona que va estar des de l’inici d’aquesta història, que és també l’única que continua fins al final per explicar-la a través de la seva càmera:

 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —