Imaginem un món on els partits polítics proveïssin la societat del material necessari per criticar-los. La imatge ens aproximaria a realitats distòpiques com les de 1984, de George Orwell, o Un món feliç, d'Aldous Huxley. Ara, sortim de la inòpia i posem la lupa sobre la nostra realitat política. Concretament, en Vox.

La congregació

La formació d’extrema dreta va celebrar el 8 i 9 d’octubre a l’espai Mad Cool de Valdebebas, Madrid, la segona edició del festival Viva 22. Vox va voler restringir el contingut que es pujava a les xarxes dels assistents per evitar que, segons ho anava avançant El Español, sortís una mala imatge del partit (la informació només la va publicar aquest mitjà i no l'hem pogut contrastar). Els "intents" de Vox no van tenir efecte (si és que van pretendre restringir res) i es van filtrar vídeos i imatges del concert final de l'acte.

Volver al 36 va ser el títol de la cançó que van interpretar al festival un grup de youtubers d’extrema dreta que enarboraven l’inici de la Guerra Civil. Recitaven frases com ara “la izquierda que gobierna ya se llama Frente Popular / rodeados de revolucionarios pajilleros de sofá”. O “las feministas protestan por una violación grupal… / hay diez más que investigar, me da igual, son de Senegal”.

@spanishrevolution

¿Quiénes son los Fachboys? Analizamos a estos tres "artistas" que parece que pronto recibirán una notita de la Fiscalía

♬ sonido original - Spanish Revolution

La lletra, evidentment, va causar rebombori a les xarxes socials. En comptes de patir les repercussions i demanar disculpes, Vox va catalogar de “macroevento” el festival i va subratllar "l’èxit" de l’aplec. 

Daniel Treviño es defineix a Twitter com a “militant sindical”, “anarquista i cambrer”. També es podria autoanomenar assagista, després que el 2022 publiqués una fanzín titulada La memeización de la política. Al text, reflexiona sobre com la política s’està convertint en una paròdia de si mateixa. Parava atenció en el cas més paradigmàtic: el de Vox. “Si els polítics abans ja eren un personatge públic per se, i ja anaven a ser motiu de mofa, per què no controlar aquesta mofa?”, explica Treviño al Diari de Barcelona. 

Un pot de pebre

Al fanzín exposa el cas d’una foto que es va publicar el març del 2020, on apareixia Santiago Abascal assegut al seu despatx fullejant mapes de la Península Ibèrica, qui sap perquè. A la taula hi havia de tot: una figura de Jesucrist, un cap de toro, un bust, una foto d'una verge…

Però bona part de l’atenció mediàtica es va traslladar a un pot de pebre vermell de la marca Titán que, com si res, es trobava entre el mercat ambulant d’Abascal. Com podia ser que al líder d’un partit que era (i és) la tercera força al Congrés, se li passés per alt treure un pot de pebre de la foto? El ridícul era descomunal. El mem estava servit. A Twitter, un bon grapat de persones vam caure “de patitas en la trampa”, com aquell qui diu. 

Gabriel Rufián, entre d'altres, va retuitejar amb la següent capçalera: “El pimentón será para hacer las franjas rojas de otra bandera”. A ell es va sumar un allau de gent que també va parar atenció en aquell pot de pebre que no pintava res allà per ridiculitzar el partit d’extrema dreta. El personatge s’havia apoderat del polític.

El conglomerat d'ítems del president de Vox, Santiago Abascal - Imatge extreta de Twitter. 

"Paròdia absoluta"

"M’agrada molt la paraula personatge”, diu Treviño. “Descriu molt bé el que és Abascal i el seu partit: una paròdia absoluta. Se’n desdibuixa un eslògan: 'Vota'm perquè soc divertit'. És un partit que institucionalitza comportaments com els de l’Escola Major Elías Ahúja”. Per mitjà de la paròdia absoluta, exemplificada pel líder d’un partit que es posa cascs dels tercios i posa banderes d’Espanya i pots de pebre vermella a la taula del seu despatx, s’aconsegueix privatitzar la sàtira política.

A base de servir petites càpsules de ridícul concentrat, Vox controla el flux de les crítiques que rep. Després d’alarmar-nos o riure’ns del seu contingut, aquestes pastilles “d’humor” es digereixen a l'organisme i enganxen els seus missatges a les parets del nostre estómac. És a les entranyes on apunten els missatges del programa de l’extrema dreta, mai a la raó. Una estratègia que es beneficia enormement de l’adveniment de les xarxes socials, espais d'enorme accessibilitat. 

Un sistema viciat

"La memeïtzació d’un missatge polític sempre produirà un enteniment molt superficial d’allò que és la idea. A l’extrema dreta li val perquè li és igual tot. No li té por al ridícul ja que, al final, és exagerar la proposta política que li ha donat una acceptació a la societat”, assenyala Treviño.

El sindicalista atribueix l’origen d’aquesta simplificació del missatge polític al nostre passat més recent: la dictadura. “El franquisme institucionalitzat es va convertir de la nit al dia en una democràcia. No va haver-hi una renovació de poders, ni un canvi real a la societat ni en les institucions”, apunta. 

"La dictadura franquista estava totalment alineada amb els valors del neoliberalisme i, per tant, amb els valors que defensa l’extrema dreta”. Treviño apunta que la instauració del capitalisme com a model econòmic va generalitzar l’esperit de governar per mitjà dels interessos econòmics i empresarials, no els polítics.

La presència inherent d’aquests valors en l’ideari públic i social ha provocat que partits com Vox puguin fer explícits missatges com els del concert Viva 22 amb impunitat. Per contra, “l’esquerra parlamentària, amb aquesta imposició del neoliberalisme, neix coixa, perquè el tauler on es juga al sistema parlamentari està enverinat i viciat. Es com jugar a futbol en una pista de bàsquet”, adverteix Treviño. I indica que, per a l'esquerra, "pot ser un model suculent però que a la llarga és contraproduent". 

"Quina merda... fem un mem per ofegar les penes!"

L’extrema dreta europea també troba en aquesta superposició un espai idílic per prosperar. L’últim cas ha estat Itàlia, on la manca d’una oposició coherent d’esquerra, en part, s’ha apuntat com una de les raons del contundent triomf de Giorgia Meloni.

Treviño trasllada la situació a Espanya i apunta que aquesta incapacitat detona en un “desencantament de la societat amb els projectes que l’han il·lusionat, com els nous partits que venien a trencar amb el bipartidisme i ara s’han convertit en una paròdia total”. La gent comença a canviar la ironia pel sarcasme, i cau en una voràgine de frustració.

"Per superar aquests valors i renovar el sistema parlamentari cal una transformació de la societat”. Una revolució que, per Treviño, ha de passar per l’associacionisme veïnal, assembleari i sindical. “Allà és on la societat pot superar les decepcions del sistema parlamentari de les democràcies capitalistes. Un parlament es queda petit, el lloc és als col·lectius i les assemblees. És utòpic pensar que la societat canviarà si poses una papeleta a una urna cada quatre anys. Cal més cohesió social”, conclou.

Una possible solució

"Aquestes idees no desapareixeran de la nit al dia”, reconeix. “Soc conscient que sempre serà més còmode al tornar de treballar reaccionar a la última pirueta que ha fet Vox. A tothom li ve de gust riure’s”. “Amb la campanya d’Ayuso a Madrid també van proliferar molt vídeos i mems. De fet, vaig formar part d’un col·lectiu que buscava prevenir que es difonguessin mems sobre ella”, comenta.

Cada retuit que se li dona a l’extrema dreta se li està traient al sindicat d’inquilins d'un barri, que tot i no poder canviar els problemes universals del món, “està fent coses molt importants per la seva quotidianitat”. "Amb consciència de classe es podria fer d'internet un espai centrat en la discussió de projectes, no només un espai on riure'ns del tonto de la clase", opina.

Panem et circensis 'Pà i circ', que es deia a l’antiga Roma. Una cita que, en l’actualitat, s’usa per referenciar els governs que faciliten entreteniment a la població per abstreure-la de situacions compromeses (sovint donades per la seva administració).

El pà i el circ ara són molt més accessibles gràcies a les xarxes socials. Afavorint-se de l'ambient lúdic i la frustració política, l'extrema dreta pot simplificar la política, alhora que desinhibeix la consciència social.