Sis del matí. Un dia més, atiada per la rutina, baixes les escales del pàrquing i repasses mentalment l’agenda del dia. Abans d’entrar al cotxe mires a dreta i esquerra. I, altra vegada, aquell nom t’envaeix el pensament: l’assassí del Putxet. El 17 de gener del 2020 l’exitós programa de TV3 Crims va relatar els dos feminicidis comesos per Juan José Pérez Rangel l’any 2003 a un pàrquing del barri del Putxet. Des d’aquell moment, la por als aparcaments soterrats han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu dels fans del programa dirigit per Carles Porta, que aquest diumenge ha estrenat la quarta temporada a Catalunya Ràdio i el 13 de setembre torna a la televisió en la tercera temporada del format.     

Les audiències n’evidencien l’èxit: quasi mig milió d’espectadors de mitjana a TV3 i un gran ressò a les xarxes socials fan de Crims el programa estrella de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Fins i tot, el cas d’Helena Jubany va estar a punt de reobrir-se després de l’emissió de l’episodi. Hi ha veus que n’han assenyalat la manca de perspectiva de gènere, però d’altres defensen la capacitat del true crime de promoure la reflexió crítica dels espectadors. La televisió pública pot narrar feminicidis sota el paraigua de l’espectacle i despertar la por d’entrar al pàrquing de les dones que han seguit el cas de “L’assassí del Putxet”?

El fenomen true crime de TV3

Sota el lema “Posem llum a la foscor”, Crims arribava el setembre de 2018 a l’antena de Catalunya Ràdio i l’any 2020 feia el salt a la televisió. La premissa, tal com explica Carles Porta al Diari de Barcelona, és clara: “Busquem grans històries amb grans protagonistes”. “Pura realitat per a entretenir”, diu la pàgina web del programa.

Històries de mitja tarda i Tor, tretze cases i tres morts, també de Carles Porta, ja van introduir el gènere true crime, un referent dels Estats Units, a casa nostra. El criminòleg Vicente Garrido, autor de True Crime, la fascinación del mal (Ariel, 2021), explica que “des de la prehistòria allò que més capta la nostra atenció és el que ens pot matar o perjudicar, tant físicament com social”. L’objectiu del true crime, afegeix, “és prevenir el crim i ensenyar els errors de les institucions i els problemes de la societat que cal esmenar”.

I d’entre les principals xacres del segle XXI, una violència masclista que aquest any ja ha provocat 58 feminicidis a l’estat espanyol, segons dades de feminicidio.net. A la primera temporada televisiva de Crims, quatre dels set casos (es desconeix el mòbil del crim d’Helena Jubany) narren feminicidis o agressions sexuals. Marina Freixa, documentalista audiovisual especialista en no-ficció i comunicació amb perspectiva feminista, apunta que “veure setmanalment la història d’un feminicidi provoca una normalització d’aquests casos”. El problema, afegeix, és cabdal si aquesta representació no va acompanyada “d’una reflexió estructural”.

A Crims, tal com indica la descripció del programa, “no hi ha experts parlant de la seva feina, hi ha protagonistes”. Freixa argumenta que “aquest model tan yankie d’entrevistar policies i família és molt efectiu i la producció és rodona, però el fet d’explicar un feminicidi com si fos un cas paranormal o terrorífic ens fa pensar que no respon d’una lògica estructural com és el patriarcat”, que empara i legitima aquestes violències.

Vicente Garrido apunta que, si es fa bé, qualsevol delicte pot ser susceptible de ser representat; però altres veus posen en dubte les eines que el true crime utilitza per a narrar crims masclistes.

El terror sexual en prime time

L’informe nacional de l’homicidi a Espanya demostra que el 89% dels homicidis són comesos per homes; a més, ells també són les víctimes en un 61% dels casos. Marta Roqueta, investigadora de la UOC especialitzada en gènere, reflexiona que “la sobreexposició de casos d’assassinats de dones per mòbils que són clarament feminicidis, sobretot a la primera temporada, contribueix al relat de terror sexual”.

El problema va més enllà de la normalització i descontextualització del feminicidi. Nerea Barjola explica a Microfísica sexista del poder: El cas Alcàsser i la construcció del terror sexual (Virus, 2018) que els relats periodístics sobre assassinats i desaparicions de dones han reforçat la idea que no estem segures a l’espai públic.

En narracions com la de l’assassí del Putxet o el cas Castell, l’últim episodi de la segona temporada en què Mari Carmen Castell és violada i assassinada la nit de Carnestoltes, “l’angoixa i el terror sexual ens queden al cos”, rebla Freixa. La periodista de successos Anna Punsí, que recentment s’ha incorporat a l’equip de Crims, suggereix que “és cert que et dius que no tornaràs a entrar a un pàrquing, però no podem obviar que no és usual que s’assassinin dones a un aparcament”. El problema, afegeix, és clar: “Són crims de fa molt temps, però si els veus seguits i en pocs dies pots tenir la sensació que la inseguretat és major”.

Un altre dels problemes de la construcció del terror sexual en els casos de feminicidis és “que es posi en primer terme el cos maltractat de les dones”, apunta Roqueta. Aquesta sobreexposició del cos femení és notòria a l’episodi dedicat al cas Piris, on Engracia Piris decideix matar l’home que set anys abans l’havia violada. Al llarg dels cinquanta-tres minuts de narració, l’episodi posa el focus en les seqüeles físiques de la víctima de la violació, una de les principals motivacions del crim final. “Com a dona hi ha capítols que no pots acabar de veure”, sentencia Roqueta.

La part fosca de la societat patriarcal

Per a Vicente Garrido, Crims és ja un clàssic del true crime orientat a la informació. També Punsí està d’acord que “és periodisme perquè manté el rigor dels fets, tot i que pretén explicar una història des del pur entreteniment”. Així, el crim s’explica en temps real sense que es conegui quin serà el desenllaç i des d’una perspectiva tècnica, policial i judicial que “mira de buscar la història objectiva” des del vessant més atractiu per a l’espectador. No obstant, Roqueta assegura que aquesta aposta pot ser perillosa: “El format del programa és molt bo, però el periodisme va de posar en context els fets i crear un relat a partir d’una història concreta”. Els feminicidis presentats es veuen com uns “fets aïllats que s’associen a la perversió humana, encara que si analitzes cas per cas veus que tant la justícia com la comunitat han fallat”, afegeix.

No només el record del pàrquing del Putxet importuna el mig milió d’espectadors de Crims; també el somriure malèfic de l’assassí del cas Castell, repetit al llarg del programa, ha quedat gravat a la retina dels amants del true crime. “Ven molt més pensar que algú és un monstre que no pas acceptar que la societat té part de responsabilitat en aquests crims”, etziba Roqueta. També Freixa apunta que “els violadors són fills sans del patriarcat i no hi ha res de monstruós en els seus actes ni en els seus perfils”. L’important, afegeix, és que hi ha un sistema a combatre “que els permet actuar així i que en última instància sustenta un assassinat”. Roqueta conclou que, amb Crims, la televisió pública pot caure en el parany “d’amagar encara més les causes estructurals que fan que els homes matin més i que, malgrat la sobrerepresentació de feminicidis, siguin també més víctimes d’assassinats”.

Tot i això, Carles Porta defensa que és important tenir en compte “les lectures que ha de fer l’espectador”, que són “personals i intransferibles”. Les interpretacions, afegeix, “són i han de continuar sent lliures”. També Punsí comenta que el programa no busca posar una veu sociològica als crims: “No és un reportatge sobre violència de gènere, però la societat té prou sentit comú per a contextualitzar els successos”. Vicente Garrido, a més, detalla que el true crime que es fa avui dia “aprofundeix molt més en els diferents angles de la història i crea un espai més ric perquè l’espectador pensi i n’extregui les seves conclusions”.

Però, malgrat que l’espectador no sigui un subjecte passiu, el masclisme encara passa desapercebut en molts d’aquests crims. En aquest sentit, Roqueta conclou que “la gent encara no sap identificar la violència sexual”, com ha succeït en els casos de Machala o l’Espereu-me: “Si ofereixes un relat d’un assassinat amb la idea que és true crime i que tu n’ets l’expert, l’audiència et farà cas”, conclou.

Les dones també maten?

Amb l’arribada de la segona temporada, estrenada el 22 de febrer de 2021, la direcció de Crims decideix abandonar la sobrerepresentació de la dona víctima i mostrar al públic que “les dones també maten”, malgrat que pràcticament el 90% d’homicidis els cometin homes. “Vam decidir posar més casos de dones assassines perquè eren grans històries, cadascuna amb la seva particularitat i amb lectures diverses”, explica Porta. I un d’aquests casos és el d’Engracia Piris, assassina del seu violador. En aquest cas, un brutal assassinat feia pensar als policies que la mort de Ricardo Piris només hauria pogut estar causada per un home fort i corpulent; però, després d’infructuoses investigacions, una carta anònima descobreix la veritat: l’Engracia, una dona de qui els policies comenten que és d’aspecte “aparentment innocent”, va matar en Ricardo.

Per a Marta Roqueta és imprescindible entendre que “no és el mateix el crim de l’Angie, que mata per motius econòmics, que el cas Piris, un assassinat d’autodefensa contra la violència masclista”. En aquella ocasió, un sistema inoperant i uns inexistents protocols van deixar desemparada l’Engracia, que ja feia set anys que patia —i verbalitzava— les conseqüències d’una violació. Però Crims, apunta Roqueta, no aposta per posar el focus en un sistema que no ha donat resposta a una violació, sinó en el fet que assassina i víctima eren cosins: “El programa decideix centrar-se en la família morbosa dels Piris perquè reforça la idea que els crims són fruit d’una naturalesa humana dolenta i que tots tenim un punt de foscor”. En canvi, afegeix, “si analitzes els crims i les dades d’autoria dels homicidis, que el programa no contextualitza, veus que hi ha elements estructurals i de gènere molt importants, sense els quals no es poden entendre els fets”.

L’advocada especialitzada en violència masclista Sònia Ricondo també opina que l’episodi hauria estat una molt bona ocasió per a explicar què passaria ara amb un cas semblant. “Actualment, en un cas tan flagrant on ella verbalitza tantes vegades que hi ha hagut una violació, el protocol funcionaria”, diu; “però hi ha altres casos no tan explícits que segur que el sistema podria deixar escapar”. La solució, afegeix, era clara: “S’hauria d’haver incorporat una experta que pogués explicar per què van fallar els protocols i l’Engracia va acabar actuant d’aquella manera”.

Després que es descobreixi el mòbil del crim, els testimonis expliquen que el temps no va servir perquè l’Engracia perdés la set de revenja, sinó perquè aquesta fos encara major. “El temps ho cura tot, però en el seu cas no va ser així” o “repetia patològicament els motius que l’havien dut a cometre el crim” són algunes de les valoracions de l’advocada de la víctima i la periodista que relaten els fets. No hi ha, en canvi, cap especialista que expliqui els mecanismes de la violència de gènere.

Ricondo afegeix que, a més, la gran majoria de professionals que narren els casos de Crims pertanyen a sectors altament masculinitzats: “Seria bo incloure una perspectiva sociològica o psicològica, no necessàriament d’algú aliè al cas, que també pugui aportar informació sobre la ment dels criminals i la situació de les víctimes”. A més, explica que, en casos com aquest, les dones pateixen un doble càstig: “Una assassina desafia la justícia, però també trenca amb els mandats de gènere que no esperen que una dona pugui actuar d’una determinada manera”.

La conseqüència d’aquest tractament és clara: piulades on es llegia “Com més cosins, més endins” i paral·lelismes amb els Borbons i els seus afers intrafamiliars van copsar tota l’atenció de l’etiqueta #CrimsPirisTV3. Tot i que també van abundar els missatges en suport d’Engracia, el true crime pot córrer el risc de suscitar la banalització d’un crim impregnat de violència masclista. Per a Punsí, el pas del temps és clau per a evitar-ho: “Aquesta perspectiva és l’únic que ens permet de mirar-nos un crim com un pur entreteniment”.

El true crime, apte per a feminicidis?

Marina Freixa diu que la ficció tendeix a explicar històries complexes, “però el true crime encara ens deu l’exercici de complexitzar la realitat”. El problema, apunta, és que “ens hem acostumat a informar-nos a partir del testimoni morbós, del relat ‘del veí que sempre saludava’ o d’un personatge com en Paco Fiestas, que aporta més gràcia televisiva que informació que permeti analitzar un crim masclista”. El detectiu cañí del cas Castell, la perruca de l’Angie o el lligam familiar entre l’Engracia i en Ricardo Piris copsen totes les mirades d’uns espectadors que, per a Freixa, “s’han de cultivar en l’esperit crític i en nous formats”.

Per a Marta Roqueta, Crims ha fet una gran tasca amb el cas d’Helena Jubany, però en molts altres successos “utilitza la víctima com un Macguffin, un simple objecte que t’obre la trama”. Però, per a Freixa, és possible incorporar la perspectiva feminista al true crime: “El documental de Ciutat Morta, per exemple, explora el cas des de la perspectiva feminista i des del vessant de la repressió policial”. També la guanyadora de l’Oscar O.J. Made in America “aconsegueix explicar el cas d’O.J. Simpson des d’una perspectiva racial molt interessant, si bé es queden una mica pobres a l’hora d’explorar la qüestió del feminicidi”.

Freixa i Punsí coincideixen que el true crime ha de poder parlar de feminicidis. Però el principal problema, per a Roqueta, “és la manera com s’ha concebut el programa”, que no aposta per contextualitzar-los dins la lògica d’una societat masclista. Freixa apunta que “qualsevol cas de component polític es pot abordar amb qualitat i fer una gran superproducció de televisió”. Els recursos, afegeix, hi són; “però és qüestió de guió i voluntat, i si els productes els fan homes blancs heterosexuals que no tenen aquestes preocupacions, es probable que no els surti bé”.

A més, Freixa posa el focus en un altre aspecte clau: “El deute amb l’espectador, i amb els continguts que fa la televisió pública, també passa per ser creatives a l’hora de pensar les imatges que il·lustren un crim masclista i defugir de la recreació morbosa, del cos i de la detenció policial”. Punsí, en canvi, apunta que “incloure peces complementàries, introduir dades i donar informació de context és tasca de les notícies del dia a dia”, i no d’un programa d’entreteniment. “En aquest cas, crec que seria més interessant fer una reflexió posterior a l’emissió del programa on es tractés la violència de gènere i la manera com s’ha de combatre des dels mitjans”, conclou.

El 10 de maig va acabar la segona temporada televisada amb el “Crim de la nit de Carnestoltes” i aquest 13 de setembre se n’enceta una de nova. Caldrà observar si els nous relats del true crime català incorporen veus expertes i aposten per contextualitzar els feminicidis en el si d’una societat que, encara avui dia, els compta en desenes. Mentrestant, seguirem mirant a banda i banda abans d’entrar al pàrquing cada matí.