El Barça deu ser l’únic club de la màxima elit de l’esport que, per triomfar en la victòria, no només ha d’assolir el què sinó també el com. El misticisme que representen les figures de Johan Cruyff o Pep Guardiola suposen una guia que ajuda a seguir el camí correcte pel Barça, però alhora també són un pes de responsabilitat perquè t’exigeixen bona nota en tots els aspectes: en esportivitat, en competitivitat, en model de joc i en resultats. 

Partint d’aquesta base, quan el barcelonisme pot gaudir d’aquests èxits de forma plena, l’orgull és doble. Perquè no només es guanya sinó que també es fa de la millor manera possible segons el decàleg de valors del club. Tal com s’ha vist aquesta temporada el dia del 0-4 del Barça masculí al Bernabéu o quan el Barça femení va guanyar la Supercopa d’Espanya per 7-0 i va mantejar Virginia Torrecilla. Moments de màxima esplendor pel club.

Però quan no es guanya, com va ser el cas de Torí, si les coses es fan bé, almenys et queda haver caigut amb el cap ben alt. Així ho va fer el Barça femení que, tot i perdre, serà l’equip més recordat de l’edició de la Champions League 2022. Mai l’equip perdedor de la final havia sigut el focus de tota l’atenció i havia rebut tant reconeixement internacional… des de l’Holanda de Johan Cruyff. L’any 1974 va ser perquè tots veien que estaven reinventant el futbol. Aquest 2022 ha estat perquè tothom ha vist que han transcendit el futbol. El Barça d’Alexia, Aitana, Graham Hansen, Patri o Mapi León va molt més enllà. Són un moviment social com pocs. 

Tot i el que poguessin pensar els escèptics que deien que aquest equip havia omplert el Camp Nou dos cops tan sols perquè els aficionats blaugranes tenien l’estadi al costat de casa i era pràcticament gratuït, la marea de seguidors culers va tornar a superar les expectatives. Al voltant de 15.000 persones es van desplaçar a Torí des de Catalunya. Per fer-nos una idea de la magnitud, el Barça de Messi, Suárez i Neymar va moure uns 20.000 culers cap a Berlín l’any 2015. Una diferència que no gens grossa.

Però el més significatiu de tot plegat, un cop més, no són les xifres del desplaçament sinó el que hi ha darrere d’aquestes. Era molt emotiu veure dones joves i no tan joves que mai s’havien sentit representades per l’esport i els era absolutament indiferent, fins a un punt repulsiu, que ara s’estaven creuant Europa per veure un partit de futbol. Perquè se sentien interpel·lades. Ho feien amb una il·lusió desbordant i les ganes de continuar creant noves referents per portar els seus noms a l’esquena. 

També van fer 22 hores d’autocar en qüestió d’un dia entre anada i tornada molta gent jove, grups d’amics valents tant d’institut com d’universitat, famílies amb canalla… A més, et pares a pensar en l’altra cara del futbol i jugadores, entrenadors i entrenadores, àrbitres o periodistes tampoc acostumen a passar dels 30 o 40 anys en el futbol femení. Un fet que assegura que en els pròxims temps se’n continuï parlant igual o més, perquè les generacions joves són qui tenen les regnes del futbol femení.

La gran victòria, en el fons, també és que el següent dilluns a les escoles, instituts i oficines es parlés més del partit del femení que no pas del partit del masculí. I encara que aquell cap de setmana es disputés l’Eurolliga de bàsquet i Mbappé decidís el seu futur, Barcelona i Catalunya van tenir ressaca emocional del que va passar a Itàlia. El barcelonisme ha sumat una altra ciutat europea a la seva llista de memòries inesborrables. A partir d’ara, sempre ens quedarà Torí.