Al Diari de Barcelona vam veure Mikel Izal a l’inici de la seva gira: un Izal emocionat i nerviós per obrir-se en canal i explicar el seu procés de caiguda en una depressió i el camí fins a tornar a tocar el paradís. Més endavant, el vam retrobar a mitja gira, amb la cama enguixada, incapaç de moure’s i una mica cremat, cantant des de la memòria muscular. En aquesta ocasió, al penúltim concert abans de tancar El Miedo y el Paraíso al Sant Jordi Club, va semblar que Izal tenia ganes de vacances.

Mikel Izal va ser l’esperit d’IZAL, el grup que es va separar el 2022. Amb aquesta gira, el cantant va demostrar el seu poder per omplir jardins i auditoris durant dos anys. El final hauria d’haver estat un paradís personal, ja que va exhaurir entrades, però no va ser així.

Entre xupes de cuir masculines i botes femenines amb talons de falca, no es va veure gaire presència Gen Z. Cal dir, però, que l’ambient va ser molt agradable: els millennials es van fer selfies a la seva manera, estirant completament el braç en un contrapicat extrem sense xocar amb ningú. Cadascú estava amb el seu grupet, minding their business, xerrant i prenent una cervesa de set euros sense empènyer per acostar-se a l’escenari.

La majoria coneixien els teloners, Merino, i van cantar les seves cançons amb calma. Els mòbils que gravaven l’actuació es podien comptar amb una mà. Com podia ser que això s’hagués convertit en una anomalia?

El concert va començar amb un vídeo inicial de la banda prenent xarrups entre bastidors. “Ja podrien convidar”, vaig sentir dir a uns nois darrere meu. Eren les 21.01 h: la puntualitat, una altra anomalia.

L’organització del concert va correspondre als capítols o fases que ja s’havien vist abans a Barcelona, però amb noves projeccions. Per començar amb El Miedo (que va ser precedit per El Grito, La Fe i El Paraíso), Mikel Izal va interpretar els temes amb un estil més rock, com si volgués allunyar-se de l’indie pop Leivenc.

En aquesta secció també va incloure temes del grup dissolt, com Magia y efectos especiales o Pánico Práctico, amb una il·luminació vermella que va combinar amb la camisa, que de fet, es va anar canviant durant el concert per anar a conjunt de les llums.

El Jesús apòcrif va travessar una passarel·la entre el públic com si caminés sobre l’aigua i va repetir: “Aquesta nit posarem llum a la foscor”. Amb les mans alçades, els seguidors van imitar els seus moviments.

Un Izal distant del públic

Durant el concert, va semblar que el cantant cantés per a ell mateix, compartint l’experiència només amb els músics de l’escenari. El noi que reclamava un xarrup tenia raó: el públic no estava convidat a la seva festa. En poques ocasions Mikel Izal va mirar directament la platea. Ballava i feia l’espectacle habitual, però dins del seu món aïllat. A El grito, per exemple, va deixar anar un “Més fort, Barcelona” amb uns ànims que més aviat van desanimar.

Cal felicitar, això sí, l’encarregat de càmera, que va saber trobar plans emotius del públic: mares i filles abraçant-se, mans que es buscaven, i somriures sincers completament entregats al concert. I cal reconèixer com amb La Huida, Izal va decidir lluir veu: va començar gairebé en clau flamenca, entre bromes, però després va deixar bocabadat el públic amb el seu poder vocal.

Recordeu que deia que l’ambient era còmode? Doncs es va tornar incòmode per a Izal. Algunes persones van abandonar la primera fila per anar a buscar copes i van tornar al seu lloc amb naturalitat. Amb Meiuquer i La verdad, en format acústic i amb una escenografia que representava el menjador d’una casa, l’espectador va quedar fora del cercle íntim dels músics. Van brindar entre ells i van intentar compartir-ho amb el públic, però l’energia es va quedar a mig gas.

Abans de començar Meiuquer, el públic xerrava en grupets i fins i tot diverses persones donaven l’esquena a l’escenari. Després de recordar que la cançó responia a acusacions “falses” contra ell, gairebé ningú va reaccionar.

“Necessitem aplaudiments per començar”, va demanar de manera passivament agressiva. I va respondre amb un desganat: “Això ja em serveix”, a la resposta del públic.

Un final que va compensar la resta del concert

Les explicacions de les cançons als concerts sempre són interessants. Va sorprendre especialment saber que El Presente era una carta que Izal s’escrivia a ell mateix com si fos el seu jo de 10 anys en el futur, tot i que a primera escolta semblava una cançó de parella.

A partir d’aquí, el públic es va deixar anar amb temes més animats com Eco —d’abans que existís Izal com a grup— i Pequeña gran revolución, que va deixar al descbert el tel de cristall d’alguns ulls que no s’amagaven. La mujer de Verde i La Increíble Historia del Hombre Que Podía Volar Pero No Sabía Cómo també van triomfar.

Si en altres concerts de Barcelona havia baixat a ballar amb el públic, aquí va ballar amb els seus músics a l’escenari. Va animar la gent a ajupir-se i saltar de cop. Quan quedaven un parell de cançons per acabar el concert, es van apagar els llums i els músics van marxar perquè el públic xiulés i els reclamés. 

Izal també va voler remarcar que no era com els altres: que després de la fama volia tornar als petits plaers, com fer un cafè amb els amics. Finalment, amb pirotècnia que es va repetir durant els clímaxs del concert, Mikel Izal va tancar el concert amb un vídeo del seu paradís personal: la seva chihuahua Paquita.