-
Publicat el 22 de març 2025

"Espanya és una nació BRICS. Saps què és una nació BRICS? Ho descobriràs. Si els països BRICS volen fer això, està bé, però imposarem un aranzel del 100% als negocis que facin amb els Estats Units”. Són paraules de Donald Trump, president dels EUA, en els primers dies del seu segon mandat.

Aquestes declaracions van copsar els titulars dels principals mitjans de comunicació d’Espanya i va tenir un important ressò al debat polític: “M'encarregaré de demostrar als EUA que no som part dels BRICS ni volem ser-ho”, deia Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid. De cop i volta, un acrònim llunyà i desconegut guanyava interès per a l’opinió pública, tot i que fos gràcies a un error injustificable del líder nord-americà, que confonia la ‘S’ de Sud Àfrica amb la de ‘Spain’.

Què signifiquen aquestes sigles? Per què reben una amenaça tan contundent de Trump? En definitiva, per què la ciutadania hauria de tenir més present l’existència dels BRICS+? En parlem amb experts i amb els seus mateixos protagonistes.

El 'sorpasso' econòmic

“Per primera vegada des de la revolució industrial els indicadors econòmics de països del sud ja superen els del nord. Les estadístiques ens diuen que el món ja no és Europa, que s’ha acabat l’era del G7. Això trenca amb la dinàmica de la teoria de la dependència i el paradigma recent de la relació nord-sud i centre-perifèria”, explica al Diari de Barcelona Aníbal Garzón, autor del llibre BRICS: La transició cap a un ordre mundial alternatiu (Akal).

Segons dades del Fons Monetari Internacional, la Xina ja és la segona economia mundial, per darrere dels EUA però superant tota la Unió Europea (UE) en conjunt. Índia és la cinquena en el rànquing, per sobre del Regne Unit, França i Itàlia. Brasil com a novena supera el Canadà, i en setzena posició hi ha Indonèsia, gairebé empatada amb Espanya. 

Tots aquests països formen part del grup BRICS+, fundat l’any 2009 pels líders de Brasil, Rússia, Índia i Xina (BRIC). “El Brasil i Rússia han tingut un rendiment decebedor en l'última dècada, però l'aspecte clau en la meva projecció eren la Xina i l'Índia”, explicava en una entrevista amb el DdB Jim O’Neill, l’economista britànic creador de l’acrònim BRIC l’any 2001.

El que no esperava O’Neill és que s’acabès convertint en un club polític, tot i que el considera “simbòlic”. En aquest sentit, Dinesh K. Patnaik, ambaixador de l'Índia a Espanya, explica al Diari que, de moment, BRICS+ és només un gran fòrum multilateral: “No tenim secretariat, i per ser una organització has de tenir-ne un, perquè excuti els acords. El fòrum està mantingut de manera flexible i oberta per a tots els països”. 

Una unió inevitable

Aquesta plataforma era el producte inevitable de l’emergència econòmica prodigiosa del sud global a inicis del mil·lenni. “En aquella època es feia molt d'èmfasi en el Consens de Washington, que volia dictar als països com havien d'organitzar les seves economies, i això va generar molta oposició”, explica al DdB Miquel Vila, expert en Àsia del Catalonia Global Institute. 

El 2011 van passar a ser BRICS en incorporar Sud Àfrica com a representant del continent africà, seguint els principis fundacionals del grup en incloure diversitat de veus del que llavors era un fenomen creixent: el sud global despertava de les seqüeles de la colonització i s’organitzava per reclamar el seu lloc al món. D’ençà, el club ha celebrat una conferència anual, l’última d’elles el 2024 a la ciutat russa de Kazan, on es va oficialitzar l’incorporació de quatre membres nous: l'Iran, Egipte, Etiopía i Emirats Àrabs Units (EAU); passaven a ser BRICS+. L’1 de gener de 2025 també s’hi va unir Indonèsia. 

A més, per gestionar la multitud de sol·licituds d'adhesió de països que en volen formar part s’ha creat una categoria secundària de ‘socis’; inclou membres tan dispars com ara Argèlia, Bielorrúsia, Bolívia, Cuba, Kazakhstan, Malàsia, Nigèria, Tailàndia, Turquia, Uganda, Uzbekistan i Vietnam. 


"És el fòrum internacional més democràtic, perquè no hi ha obligacions", diu sobre els BRICS+ el primer conseller de l'ambaixada russa a Espanya


“En la primera cimera l’any 2009 van acordar 16 punts en un pacte de mínims, però durant aquest temps el poder dels EUA i el seguidisme de la UE no ha volgut cedir en cap sentit. Van creure que calia ser més ambiciosos i tenir una cooperació sud-sud més profunda, i a l’última cimera l’acord ja era de 136 articles”, explica Garzón.

"A la cimera de Kazan hi van anar 40 delegacions estrangeres. Considerem que hem assolit el nivell de diàleg polític més alt des de la seva creació el 2009 en el qual per a nosaltres és el fòrum internacional més democràtic, perquè no hi ha obligacions", explica al Diari Anton Cherepov, primer conselle de l'ambaixada russa a Espanya.

"Els principals acords anaven des d'una arquitectura de seguretat internacional a consultes respecte el comerç mundial; intercanvi d'informació d'atacs informàtics; la iniciativa dels pagaments interestatals dels BRICS i d’una companyia financera asseguradora; intercanvi de tecnologies de matèries primeres, o la creació d'una bossa de cereals per a la seguretat alimentària. En definitiva, acords per desenvolupar la cooperació sobirana sense divisions entre nord i sud, est i oest", descriu Cherepov.


Aliança de civilitzacions

“El món multipolar que busquem és un on no hi hagi un pol que ho controla tot. Som països dispars arreu del món que treballen en harmonia per intentar crear-ne un de millor”, explica l’ambaixador indi Patnaik.

Per una banda, els BRICS+ agrupa economies consolidades i creixents com la de la Xina, l'Índia, el Brasil, Rússia i els EAU, d’altres emergents com Egipte, l'Iran i Indonèsia, i les que amaguen molt potencial però també moltes incògnites com ara Sud Àfrica i Etiòpia. Amb tot, els uneix una sèrie d’interessos comuns per reformar l’estructura que encara garanteix la supervivència de l’hegemonia occidental.


Als BRICS+ els uneix una sèrie d’interessos comuns per reformar l’estructura que encara garanteix la supervivència de l’hegemonia occidental


És a dir, l'estructura de la governança global a través de Nacions Unides; el sistema monetari internacional basat en el dòlar; el sistema SWIFT i l’ús deliberat de les sancions econòmiques; o el control occidental de les institucions comercials i financeres com l’FMI, el Banc Mundial o l’Organització del Comerç Mundial.

“Hi ha països que no segueixen el model occidental, sinó que aposten pel seu propi camí”, diu Garzón. D’alguna manera, a través dels BRICS+ es produeix una aliança de civilitzacions, a diferència del xoc que proposava Samuel Huntington, on el confucianisme, l’ortodoxisme, l’hinduisme, o l’islam sunnita i xiïta convergeixen en l’oposició al que molts qualifiquen de retòrica excloent i unipolar dels EUA i la UE. Estan federant les seves veus per impulsar conjuntament aquests canvis. Hi ha qui diria que els BRICS+ són la màxima expressió de la divergència entre occident i la resta.

A més, en els BRICS+ s’hi manifesten una sèrie de dinàmiques internes i paral·lels entre els diferents membres. Per una banda, hi ha el matrimoni entre Rússia i la Xina, que ara Trump intenta separar amb l’apropament diplomàtic al Kremlin en les negociacions per acabar la guerra a Ucraïna —al qual se li suma un tercer actor com és l’Iran, estretament aliat amb Moscou i Beijing—. Per l’altra, Egipte fa de nexe entre Àsia i el Mediterrani a través del Canal de Suez; Brasil és la resistència llatinoamericana del “pati del darrere” dels EUA; o Sud Àfrica com a símbol de l’opressió colonial de l’apartheid.

Interessos divergents i recursos naturals

Tot i que el BRICS+ és un fòrum intergovernamental, i no una organisme vinculant amb poders supranacionals, els integrants assoleixen xifres imponents en diversos aspectes estratègics: gairebé el 50% de tota la població mundial, el 40% del PIB mundial en paritat de poder adquisitiu, més del 30% de la producció global de petroli i gas així com enormes recursos minerals i hídrics. I la Xina, Índia, el Brasil, Rússia i Indonèsia són cinc dels sis majors productors mundials d’aliments.


Els BRICS+ representen gairebé el 50% de tota la població mundial, el 40% del PIB mundial en paritat de poder adquisitiu i més del 30% de la producció global de petroli i gas


“Manquen de compatibilitat amb molts temes. No poden actuar conjuntament com un bloc, com quan parlem d'Occident”, sosté Vila, del Catalonia Global Institute. La heterogeneïtat no només significa riquesa cultural i influència global, sinó que també suposa reptes en termes de coordinació política a causa de les divergències internes. Harmonitzar la integració d’un grup divers amb diferents trajectòries econòmiques i interessos nacionals provoca certa ineficàcia pràctica i la manca d’una estratègia integral enfront les potències occidentals.

“És una qüestió estàndard que quan els països s’ajunten els seus interessos xoquen. Però les qüestions que discutim no són els problemes bilaterals, sinó qüestions globals a tots nosaltres”, matisa l’ambaixador indi. “Com pot ser que països que tenen conflictes fronterers després facin reunions i arribin a acords sense cap problema? Tenen contradiccions però saben complementar-se a través d’elles, ja que l’enfocament és més pragmàtic que ideològic", apunta Garzón.

Els BRICS+ combinen capacitats econòmiques i la clara voluntat de transformar les estructures de poder internacional. Però no estan exempts de desafiaments i el seu camí cap a una major influència global és ple d'obstacles. El món observa amb atenció com aquest grup podria emmotllar el futur de la geopolítica i l'economia en les pròximes dècades.

— El més vist —
— Hi té a veure —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —