Fins a on estàs disposat a arribar per aconseguir un somni? La idea més esbojarrada es pot convertir en l’eina per arribar a l’estimat cim, però també pot ser el que et faci caure. I com més amunt puges, més dura és la caiguda. Tootsie pot semblar una comèdia —que de fet, ho és— plena de llums i color, però alhora és un relat sobre escollir camins de la vida sense saber mai quin és el correcte, i sobretot, aprendre a estimar i estimar-se. L'obra protagonitzada per Ivan Labanda i Diana Roig es pot veure al Teatre Apolo fins al dia 8 de desembre, en estrena a l'estat espanyol des de Broadway —en castellà—.

Michael Dorsey és un actor que ningú vol contractar. No perquè sigui mal actor, sinó perquè és un impertinent. Com a fruit de la seva desesperació neix la Dorothy Michaels o Tootsie, qui resulta ser més exitosa que el mateix Michael. La bombolla de felicitat en què viu acaba esclatant quan s’enamora de la seva companya d’elenc, Julie Nichols. I tot són problemes. En Michael ha d’amagar el seu secret mentre gestiona una sèrie d'embolics: la seva exparella amb problemes de dependència emocional, el seu amic i company de pis, qui el critica per no haver complert els seus somnis mentre ell ni ho intenta, i un actor de La isla de las tentaciones perdudament enamorat de la Tootsie. 

Personatges secundaris en primer pla

Tot i que l’obra se centra en el Michael, cap personatge secundari passa desapercebut. La Sandy, interpretada per Berta Butinyà, proporciona la comèdia al paper que, sense la seva veu, seria un qualsevol. A més, demostra una destresa lingüística impressionant quan canta sense entrebancar-se, convertint l’ansietat en cançó. Héctor Vázquez interpreta en Max, que ja és un personatge divertit, però la seva interpretació el converteix en hilarant, alhora que exhibeix un poder vocal inesperat entre broma i broma. Ricky Mata, amb el seu Jeff, mostra les emocions d’una persona apàtica o, de la mateixa manera que Vázquez, deixa entreveure les seves habilitats d’actor 360 sense deixar de fer riure el públic.

No es pot dir res d’Ivan Labanda que no s’hagi dit abans. El seu nom en un cartell és un segell de qualitat cap a l’espectador. Diana Roig, per la seva banda, comença a ser-ho. Fa anys que és present als escenaris catalans amb produccions com La tienda de los horrores o Cantando bajo la lluvia —que també va protagonitzar Labanda—, però aquest 2025 s’ha convertit en una de les estrelles del teatre català. I no ho diem nosaltres, ho diu la seva nominació al premi Butaca a la millor actriu per El Dia de la Marmota, encara que també ha participat a Ànima, una de les grans nominades.

El que Tootsie amaga sota el vestit

Des d’un bon principi, l’obra es posa l’escut verbal de “ja sabem què fer de Carmen Mola està malament”, però en comptes de caure en un tòpic, Tootsie —alerta espòiler— demostra que fer-se passar per dona no és la solució a partir de les conseqüències. Podria ser una crítica feminista d’homes posant-se en la pell de les dones? Sí, però no ho és. Per això ja hi ha referents com Les Mares. S’ha de tenir en compte que el musical és una adaptació de la pel·lícula de 1982 Tootsie, que es va estrenar a Broadway el 2019, i que, tot i això, continua llançant fletxes violeta de tant en tant.

Els somnis són un tema central de la història, i de com el camí de cada personatge és diferent per arribar-hi. Més enllà d'en Michael, la Julie relata el seu somni de ser actriu en comptes de quedar-se en una relació i renunciar-hi per una altra persona. En canvi, en Jeff representa la por al fracàs, perquè com a escriptor, no és fins al final de l’obra que presenta la seva peça.

La inseguretat juga un paper protagonista a Tootsie, concretament en les confessions dels personatges que apareixen durant l'obra, però sobretot amb en Michael. Confiava tan poc en ell mateix que va haver d’interpretar algú que no era per agradar. Això és el que fa d'en Michael un personatge humà. Arran d'això —alerta spoiler!— és un gran encert deixar un final obert. Es dona per fet que la Julie perdona en Michael, però l’obra no acaba en un petó de pel·lícula espectacular, sinó amb un començament.

Al final de l’obra, un Apolo relativament buit —com succeeix recentment en aquest teatre— s’ha desfet en aplaudiments, i encara millor: en balls i riures, provinents sobretot de la gent més gran. Tootsie és un d’aquells espectacles amb què rius sense parar, però de cop i volta sents punxades al pit quan et veus reflectit en personatges que no et podràs treure del cap durant dies.