"Siempre que te pregunto, que cuándo, cómo y dónde, tú siempre me respondes: quizás, quizás, quizás". És el cor d’una cançó popular cubana, però universal, que podria resumir la història recent de l’illa: tots els seus actors conjuguen aquest "potser". Un govern esperant in aeternum que el bloqueig econòmic dels Estats Units s’esvaeixi amb la mateixa unilateralitat amb què va ser imposat, o bé que una correlació inesperada de forces internacionals canviï la seva sort. Una Casa Blanca que tracta l’illa com la fruita madura que podria caure qualsevol dia. Al mig, un poble cubà dividit emocionalment, però igual de desesperat i empobrit, a qui fa anys que se li promet que les seves condicions materials milloraran i ara viu a les fosques. La situació sembla estar en un punt de no retorn, però la incertesa i l’opacitat dels esdeveniments mantenen el “potser” com l’única resposta segura.

Donald Trump, president dels Estats Units, està decidit en el segon mandat a coronar-se amb aquells objectius iniciats pels seus predecessors però mai consumats exitosament. Ha sotmès Veneçuela, s’està dessagnant en l’intent de replicar-ho a l’Iran i ha promès que Cuba “serà la següent”. “Crec que tindré l’honor de prendre-la”, assegurava cofoiament el magnat. 

“Trump necessita victòries i tot podria dependre del seu empantanegament a l'Iran”, explica al Diari de Barcelona Mariana Camejo, directora de l’organització independent d’anàlisi acadèmica i periodístic La Joven Cuba, amb seu a l’Havana. El secretari d’Estat Marco Rubio iniciava el febrer converses amb el règim cubà, sense especificar contingut ni finalitat. L’interlocutor era Raúl Guillermo Castro, àlies Cangrejo, net de l’exlíder del país Raúl Castro, que amb 94 anys és història viva de la Revolució i per a molts un poder a l’ombra. 

“El paper del Cangrejo és críptic perquè no hi ha explicació pública del govern sobre el seu paper. Va molestar a l'opinió pública que quan Díaz-Canel va informar el buró polític sobre les converses, el Cangrejo fos assegut amb els ministres”, explica Camejo. També conegut com a Raulito, és coronel de l’exèrcit i cap de l’equip de la seguretat personal del seu avi.

Els experts consideren un secret de domini públic la seva influència al país, principalment a través del conglomerat militar-empresarial GAESA, que controla una part substancial de l’economia i dels sectors estratègics de la nació caribenya. “No crec que faci més que de missatger. Davant del poble no té legitimitat ni representa ningú, en tot cas els seus interessos personals. Ha estat un error del govern mostrar-lo sense explicacions", opina la directora de La Joven Cuba.

Converses, no negociacions

The New York Times (NYT) anava un pas més enllà i publicava que Washington exigia en aquestes converses inicials la renúncia del president cubà i secretari general del Partit Comunista (PCC), Miguel Díaz-Canel. “Converses no són negociacions, és un pas previ. No sabem més informació perquè no s’ha donat”, diu Camejo.

El líder comunista explicava recentment a Canal Red amb Pablo Iglesias que “les negociacions són un procés llarg”. “Primer cal construir el canal de diàleg, després una agenda d’interessos comuns, discutir-los per assolir acords i concloure amb resultats. Som a la primera fase per veure si hi ha disposició a l’altra banda amb l’estimulació d’operadors internacionals”, sincerava el líder cubà, que obria la porta a acords econòmics amb els EUA.

El president cubà, Miguel Díaz-Canel, i el director de Canal Red i exvicepresident espanyol, Pablo Iglesias. (EFE/ Alejandro Azcuy)

“La marxa de Díaz-Canel seria un gest simbòlic perquè tothom a Cuba reconeix que no és qui mana”, afirma Camejo. Un Rubio furiós titllava de “xerraires i mentiders” les fonts del NYT i negava que la Casa Blanca només perseguís un canvi de cara en el lideratge. “L’economia del país ha de canviar i per fer-ho ha de canviar el sistema de govern. No va de la família Castro, sinó d’un règim que no funciona”, deia Rubio.

Alguns mitjans destaquen la figura d'Óscar Pérez-Oliva, ministre de Comerç Exterior i Inversió Estrangera i nebot de Fidel Castro, com una figura de consens dins la Revolució que podria satisfer la Casa Blanca en cas de repetir la fórmula Delcy Rodríguez.

Florida ensuma sang

“Amb Cuba, Rubio es juga la carrera i la possibilitat de ser president, i té el suport de molta gent de Florida que no avala el diàleg amb l’Havana”, diu la periodista. “El procés de diàleg és dirigit per mi i per Raúl [l’avi] col·legiadament amb govern, estat i partit, sense divisions internes. (...) Ens aferrem al dret internacional”, afirmava Díaz-Canel davant l’exvicepresident espanyol. 

“L’administració nord-americana no creu en el dret internacional ni en el seu ordre basat en regles. Amb Cuba no serà diferent”, adverteix al DdB Harold Bertot, doctor expert en dret internacional que va obtenir un màster en dret constitucional a la Universitat de l’Havana i dirigeix la revista digital del Centre d'Estudis d'Iberoamèrica. 

Rubio esmentava al Senat dels EUA que la llei estatunidenca Helms-Burton (1996) era l’única que regia les relacions amb Cuba. “És un reconeixement a crits: el dret nacional preval davant qualsevol obstacle que representi el dret internacional”, considera Bertot. Segons l’expert, la confrontació és “inevitable” amb uns EUA decidits a forçar un canvi de règim davant un govern que “no cedirà”.

Les sancions unilaterals dels EUA recollides a la llei Helms-Burton ofeguen Cuba. (EFE/ Ernesto Mastrascusa)

“No faran les maletes per pressió, els que hem conegut aquest sistema sabem que això seria contranatural”, esgrimeix Bertot justificant “variables històriques i ideològiques” que explicarien la impossibilitat de cedir.  “Això no exclou que es reemplaci algun dirigent per reiniciar l'aparell governamental i mostrar un altre rostre a l'interior i exterior de la crisi, però sempre venut sota lògica de decisions sobiranes”, diu el jurista.

“Contigo me voy mi santa, aunque me cueste morir”

“Exigeixo el meu AK-47 si s'abraonen”, clamava aquests dies el cantautor cubà Silvio Rodríguez. L’artista va versionar en el seu dia la cançó cubana Lágrimas Negras, la tornada de la qual —“Contigo me voy mi santa, aunque me cueste morir”— també podria resumir l’ànima d’unes forces armades que potser hauran de defensar fins a la mort la sacralitzada revolució. 

“Sembla que aquelles converses estan aturades o no van prosperar perquè hi ha un canvi de postura en unes declaracions dels EUA més agressives que parlen en termes militars”, diu Camejo. L’analista, però, considera que un escenari d’invasió i tropes al terreny és el menys probable.

La disposició de l’Havana a negociar i l'obertura a reformes econòmiques —“que s’haurien d’haver fet fa 15 anys per reclam del poble i dels especialistes i no per pressió externa”—, evitarien de moment l’esclat bèl·lic. “Mai no és clar que per als EUA els canvis siguin prou dràstics per garantir-los una victòria i que puguin acontentar l’exili dur de Miami, que aposta per una intervenció total”, assevera la cap del grup independent. 

El que no es pot descartar és una “operació quirúrgica” —en lèxic del Pentàgon— a l’estil Veneçuela. Si bé podria evitar una guerra prolongada, res fa pensar en la mateixa passivitat entre les defenses cubanes que les de Caracas. De fet, els 32 guàrdies de Maduro assassinats eren personal cubà. “La resposta de l’exèrcit cubà sempre serà defensar-se, i és una situació que genera pànic després de veure com bombardegen una escola de nenes”, apunta Camejo en referència als míssils Tomahawk que van assassinar més de 160 alumnes a l’Iran el primer dia de guerra. “És un govern feixista i profundament imperialista i no dubtem que s’atreveixin a fer una operació militar perquè ja ho han demostrat”, conclou.

El Comandament Sud dels EUA negava davant el Congrés estar en preparatius per assaltar l’illa, poc després que tropes cubanes abatessin quatre tripulants d’una llanxa provinent dels EUA que haurien obert foc després que rebessin l’ordre d’alto.

Els serveis d’intel·ligència de Cuba es consideren un dels millors del món. El mateix Rubio ho admetia. Els experts apunten a una bala amagada de l’Havana en cas de conflicte armat amb Washington: activar els sleepers —agents cubans infiltrats a Florida— per realitzar sabotatges o operacions de contraintel·ligència en territori nord-americà. Per qüestions com aquesta, Camejo considera que als EUA “no els convé un país desestabilitzat” a 90 milles de Florida; Cuba continua sent necessària per a la cooperació en temes com ara el narcotràfic i la migració, prioritats del Trump 2.0.

  Mercat de fruites i verdures a Cuba. (EFE/ Ernesto Mastrascusa)

Fractura social i ressorgiment nacional

Més enllà del govern-estat-partit i els qui hi donen suport, Cuba no és monolítica. “La fractura en el consens de la societat cubana és real”, destaca Camejo. No fa gaire un grup de manifestants incendiava la seu del Partit Comunista de Cuba a la ciutat de Morón. “Hi ha una part del poble entusiasmada amb la idea d’una invasió perquè no donen suport al govern”, afegeix la periodista. Considera que aquest sector té una visió “edulcorada de la realitat” contribuïda per l’exili de Miami amb la idea que els alliberaran. “Creure que s'emportaran Díaz-Canel i que hi haurà llibertat és una idea idíl·lica i il·lusòria. Les bombes no tenen nom i els EUA mai han portat la democràcia amb una intervenció".

Paral·lelament, existeix un sector de la població —potser el majoritari— que, si bé està descontent amb el govern, tampoc desitja res que tingui a veure amb una invasió militar. “Hi ha un sentiment nacionalista cubà que pot ressorgir en cas d’agressió. Molta gent defensarà la sobirania, disposada a agafar les armes", destaca la periodista.

El bloqueig ofega, l'Estat falla

Patrick Oppmann, corresponsal de la CNN a l’Havana, destacava en una entrevista amb el DdB que “si Cuba no està en crisi humanitària, hi està a prop”. La situació és especialment delicada a causa de les apagades parcials i generals del subministrament elèctric nacional. Ja són set desconnexions totals en un any i mig. "Fora de la capital, l'electricitat ronda les tres hores diàries. El deteriorament és important i fa una vida molt precaritzada”, explica l’analista. Molts han tornat al carbó i la llenya per cuinar, mentre els frigorífics són pràcticament inútils. 

L'Havana a les fosques. (EFE/Ernesto Mastrascusa)

L’origen del caos energètic té dues raons essencials: el bloqueig dels EUA —omnipresent i omnipotent a Cuba—, i les termoelèctriques de l’època de la Unió Soviètica, a les quals no se'ls ha fet el manteniment ni la inversió necessària.

Amb la doble estratègia d’esquivar l’embargament de petroli aplicat pels EUA des que van segrestar Maduro i el petroli veneçolà, així com per assegurar la sobirania i l’autosuficiència energètica i la transició verda, el govern realitza una intensa instal·lació de panells solars d’energia fotovoltaica per incorporar-los al sistema elèctric. Si bé els avenços són significatius, no són suficients per cobrir la demanda diària. “Estem entre 2.000 i 3.000 megawatts de dèficit diaris. Malgrat els parcs fotovoltaics, el país continua apagat i només algunes persones tenen plaques a casa o bateries perquè són productes cars", diu Camejo.

Considera també que cap dels errors en la gestió justifica una “política extraterritorial dels EUA per bloquejar el país”. El jurista Bertot també explica que “és difícil maniobrar un país en situació d'asfíxia econòmica, cosa que s'intenta esborrar de l'equació en l'anàlisi d'aquesta realitat”. Però ambdós coincideixen en el fet que els errors del govern han sigut diversos i determinants.

El doctor en dret internacional assenyala “sectarisme ideològic”, que hauria menystingut alternatives per resoldre “problemes bàsics dels cubans”; lamenta “oportunitats perdudes” durant la normalització de relacions amb Obama, i critica la “gairebé criminalització de la iniciativa privada, de la prosperitat econòmica construïda al marge de l'Estat, la imprevisió de l'Estat i la prepotència funcionarial”. “En les condicions imposades pels EUA, els governants cubans no tenien dret a fallar i ho han fet durant dècades”, sentencia l’expert.

“Qui va decidir invertir diners en hotels per sobre d’altres sectors no va ser Trump ni els EUA, sinó el govern cubà en contra de l'opinió d'economistes de les institucions cubanes”, indica Camejo. “El patró d'inversions marca les prioritats d'un país, i aquest patró no ha reflectit les urgències reals que tenia Cuba per funcionar", remata Camejo.

Atrapada entre el bloqueig i la ineficàcia, l'illa segueix a les fosques esperant resoldre el “potser”.