Ara fa una setmana, el petrolier rus sancionat Anatoly Kolodkin desembarcava al port cubà de Matanzas amb 730.000 barrils de cru. Era el primer subministrament de combustible que arribava a Cuba en tres mesos, després que Moscou travessés la línia de control marítim dels Estats Units (EUA) amb el permís previ de les autoritats nord-americanes. 

El bloqueig al combustible és l’estratègia que els EUA tenen com a colofó d’un setge sobre Cuba des de la Revolució. Fins ara, la Veneçuela de Nicolás Maduro era el subministrador oficial de cru; la de Delcy Rodriguez té l’exportació de petroli tutelada pels estatunidencs. L’Oficina de Control d’Actius Estrangers del Departament del Tresor (OFAC) —organisme encarregat de les sancions—, però, tolera la venda de combustible a empreses privades cubanes, cosa que permet reprendre parcialment l'activitat.

“El país està sotmès a una policrisi. Els problemes amb el combustible deriven en problemes amb el transport, la cuina, o les medicines”, explica al Diari de Barcelona Omar Everleny Pérez, doctor en Economia per la Universitat de l’Havana. “El poble està en mode supervivència, si bé hi ha diferències substancials entre la capital i les províncies”, afegeix el també exdirector del Centro para el Estudio de la Economía Cubana (CEEC).

 Una persona camina davant d'una estació de benzina a l'Havana. (EFE/ Ernesto Mastrascusa)

Salvavides xinès

L’aposta del govern cubà per les renovables és tan ferma com obligada. Segons el Partit Comunista de Cuba (PCC), els últims mesos s’han instal·lat 5.000 plaques solars i el 2025 haurien completat la construcció de 52 parcs fotovoltaics. Avui dia aquesta capacitat els permet cobrir més d’un terç de l’energia diürna i al voltant d’un 20 % de la total, si bé els megawatts de dèficit entre oferta i demanda es compten per milers. La dependència de generadors antics que funcionen amb motors d’hidrocarbur encara és determinant. L’objectiu nacional és el d’un quart d’energia renovable per al 2030, la meitat per al 2035, i el 100 % per al 2050. 

La Xina ha estat el gran subministrador i finançador de tecnologia renovable a la nació caribenya, fent d'aquesta cooperació el major auxili que Beijing envia a l'Havana. Si bé la República Popular no entra en xoc contra Washington en una zona proclamada propietat dels EUA dins la nova doctrina Monroe, projecta el seu lideratge tecnològic en un marc de sobirania energètica basada en fonts netes.

Rússia també navega entre dues aigües. “Donarem suport financer a Cuba”, afirmava el viceministre d’Exteriors rus Serguéi Riabkov, que admetia una “intensa pressió” de la Casa Blanca per abandonar el seu suport. El mateix Riabkov, però, descartava assistència sota el paraigua dels BRICS+, grup del qual Cuba n’és sòcia.

 El vaixell petrolier rus Anatoli Kolodkin a la badia de Matanzas (EFE)

Cap avall i sense frens

“Entre el 2020 i el 2023 el PIB cubà va caure de mitjana un -2,6 % anual, i el 2023 continuava un 10 % per sota del nivell prepandèmia”, explica al DdB Pavel Vidal, doctor en Economia per la Universitat de l’Havana. Les estimacions recents asseguren que el PIB cubà va caure un 5 % el 2025, sent el 15 % la pèrdua acumulada des del 2020. “El 2026 apunta a una contracció més severa que en el Període Especial”, comenta Vidal, qui també va ser analista del Banc Central de Cuba. La inflació agreuja el problema: les dades oficials reporten la interanual al 14 %, mentre Vidal situa la real al 70 % i preveu que augmenti enguany amb l'encariment general per la crisi del combustible.

Al seu torn, la inflació deprecia el peso cubà, la moneda oficial que ha retrocedit davant una dolarització quasi de facto de l’economia. “La dolarització s’expandeix per la inestabilitat crònica del peso i l’escassetat de bitllets en pesos cubans. Hi ha un problema pràctic de liquiditat en efectiu que alimenta la desconfiança en la moneda nacional”, argumenta Vidal, avui professor a la Universitat Javeriana de Cali (Colòmbia). 

 Imatge difosa pel Banc Central de Cuba (BCC) de dos nous bitllets de 2.000 i 5.000 pesos cubans que entraran en circulació de manera gradual a partir de l'1 d'abril. (EFE/BCC)

Vidal creu que el panorama anirà a pitjor: “Veiem un aprofundiment de la fragmentació monetària, la segmentació de mercats i les desigualtats associades a la dualitat monetària”. Això significa que aquells que reben remeses de familiars a l’estranger o els que cobren propines dels turistes gaudeixen d’un mercat privilegiat davant el funcionariat que cobra en pesos. 

Reformes reals

El PCC ha demostrat els últims anys una determinació inèdita en aplicar reformes econòmiques. El 2021 s’obrien les portes a la creació, en determinats sectors, a micro, petites, i mitjanes empreses (MIPYMES). Harold Bertot, doctor expert en dret internacional que va estudiar a l'Havana, destaca al Diari la importància del sector privat "per la concepció estatista del model durant dècades i les resistències a naturalitzar-ho tot i la vàlua pel dia a dia dels cubans”.

“Les MIPYMES són espais de resiliència dins del col·lapse gràcies a la capacitat d'innovació i descentralització per sostenir una part de les importacions i l'oferta de béns i serveis”, destaca el Dr. Vidal. Per contra, Vidal critica "l’entorn regulador restrictiu” que limita les privades a un topall de cent treballadors. ”Això limita la seva capacitat d'escalar, acumular capital i convertir-se en un veritable motor de transformació productiva”, conclou l'economista.

Cap a un nou model híbrid?

Enguany el camí iniciat amb les MIPYMES evolucionava amb un decret-llei que establia el marc per a la creació d’empreses mixtes, és a dir, de capital estatal i privat. El Dr. Omar Everleny la considera una mesura “positiva” perquè traurà profit del “sector emergent”. “Són dos sistemes diferents: el privat defineix el preu dels productes basat en els costos, i els de l’estatal són centralitzats”, explica l’economista.

Això provoca que el sector privat gaudeixi d’una rapidesa en la presa de decisions quan la pública ha de passar diversos filtres i permisos. “Costarà molta feina”, adverteix el doctor Everleny, si bé detalla que quan una privada utilitzi el “magatzem i els tractors” pertanyents a una estatal “augmentarà la producció”.

 Un carruatge a l'Havana. (EFE/ Ernesto Mastrascusa)

Reforma agrària

Per a Everleny Pérez, la reforma que més urgeix és la del model d’explotació agrària. Tot i les riques condicions de la fèrtil terra cubana, la producció de l’illa és insuficient per alimentar la població. Això provoca que hagin d’importar la majoria del que consumeixen. El doctor Everleny posa el focus sobre l’estatal Empresa Nacional de Acopio. Aquest organisme centralitzat imposa els preus als pagesos i fa de mitjancer a l’hora d’establir potencials vendes del pagès amb compradors no estatals. Tot plegat desincentiva el camperol a produir.  

L’economista situa com a punta de llança de l’eventual reforma agrària la indústria sucrera. El sector del qual un dia Cuba va ser el major exportador mundial, avui amb prou feines produeix cent mil tones. El doctor Everleny explica que el sucre servia com a garant en demanar crèdits, però que la producció actual impedeix aquesta fórmula. Per tirar endavant la fàbrica del sucre, considera que caldria entregar les terres “en règim d’usdefruit per a 20 o 50 anys a empreses privades o estrangeres”. 

Inversió estrangera per compensar la davallada turística

L’Havana, en un altre moviment rupturista respecte a dinàmiques del passat, cridava enguany l’exili cubà i els emigrats a invertir en diferents sectors de l’illa —només des de la covid19 han marxat gairebé dos milions de cubans. Les inversions poden prendre diferents caràcters: socis o propietaris de MIPYMES, o associacions amb entitats estatals per a projectes de més envergadura. La principal diferència amb el passat rau en el fet que ja no cal tenir residència a l’illa.

Més enllà d’aventures empresarials, se’ls ha obert la porta a participar en el sistema financer cubà mitjançant la creació de bancs d’inversió i a contribuir en fons d’inversió nacionals.

 Treballadors reparant una estació telefònica a l'Havana. (EFE/ Ernesto Mastrascusa) 

L’última de les possibilitats era la participació com a proveïdors de serveis d'actius virtuals —criptomonedes. El Banc Central de Cuba ja ha autoritzat empreses privades i mixtes a utilitzar monedes digitals en pagaments internacionals, on el sistema blockchain és eficaç per esquivar sancions. 

“La inversió estrangera a Cuba ha avançat, però ara està estancada”, lamenta el doctor Everleny. Considera que la credibilitat bancària és el problema més gran per a la inversió estrangera. L'any 2025 es van congelar els comptes en divises que tenien les empreses estrangeres, i els bancs tenen un topall baix d’efectiu que poden entregar de les seves reserves.

A aquest corralito se li suma el deute extern de l’illa i les restriccions condicionades per les sancions. No s'hi utilitza el sistema de missatgeria financera SWIFT, perquè qualsevol senyal de transferència relacionada amb Cuba és decomissat per Washington. Sense divises estrangeres, Cuba no té reserves que mantinguin el valor del peso cubà, ni atrau la confiança d’inversors o prestadors internacionals, a més de dificultar les importacions.

Part de la manca de divises ve motivada per la crisi del sector turístic, que aportava moneda externa.“El deteriorament del turisme és accelerat”, comenta l’economista Vidal. La caiguda interanual de visitants internacionals és del 30 %, multiplicada per cancel·lacions de vols i afectacions en hotels per la crisi del combustible. De fet, Cuba registra enguany la xifra més baixa de turistes des del 2002 i algunes cadenes han hagut de tancar temporalment hotels.

 Persones es transporten en bicitaxi a l'Havana. (EFE/ Ernesto Mastrascusa)

A la davallada del turisme se li suma la caiguda d’un dels últims sectors estratègics i exportadors de què gaudia l’illa. La multinacional canadenca del sector miner Sherritt, que operava diverses mines de níquel i cobalt a mitges amb l’Estat, aturava les operacions a Cuba per la falta de combustible. 

Carreró sense sortida?

Arribats a aquest punt, molts es pregunten per les necessitats que imperen en el model cubà. Vidal és pessimista: “En les condicions actuals, no hi ha cap reforma, política o programa d'estabilització efectiu”. Pel professor de la Javeriana de Cali, la sortida real requereix una “negociació amb els EUA per flexibilitzar sancions i crear condicions mínimes per elevar la competitivitat dels sectors exportadors i reconstruir la capacitat productiva interna”. 

Everleny Pérez va un pas més enllà i advoca per una “reforma profunda que converteixi Cuba en un país socialista de mercat”, en una via similar a la de la Xina o el Vietnam.

Un horitzó de reformes inèdites, enmig del bloqueig, que l'Havana sembla que haurà d'accelerar a la força si vol evitar que el col·lapse econòmic esdevingui irreversible.